Abel Ruiz Ortega (Almussafes, 28/1/2000) va arribar al Girona l’estiu passat procedent de l’Sporting Club de Braga a canvi d’uns nou milions d’euros i l’arribada de l’extrem Gabri Martínez al conjunt portuguès. Amb una trajectòria molt bona en les categories inferiors de la selecció espanyola, a Braga, l’atacant va créixer com a futbolista i com a persona després de vuit anys al Barça –dels 12 als 20 anys–, on va arribar a debutar testimonialment en el primer equip. Abel aporta gol però, sobretot, elements importants en els esquemes de Míchel no tangibles tant defensivament com ofensivament.
La victòria contra l’Athletic és d’aquelles que són de més de tres punts per al col·lectiu, per l’èpica que hi va haver?
L’equip anava avisant que la dinàmica era bona però faltaven els resultats. Hem tingut uns primers mesos de competició molt exigents, en què hem jugat contra grans equips que històricament sempre han estat entre els primers, i sabíem que el calendari era dur, que ens exigiria molt al començament. Hem fet un bon futbol, hauríem volgut més punts dels que tenim, però hi ha evolució en el joc i això és el més important.
Arribava en bon moment l’aturada? Pel calendari de què venien, la demanaven a crits?
Mai se sap si són positius o negatius, els parèntesis. Tenim força lesionats i el fet de recuperar-los o estar-hi a prop és important. Aquesta setmana i mitja et dona per recuperar els tocats, tot i que els que marxen amb les seves seleccions tornen amb minuts a les cames –és la part negativa–. Crec que l’equip està bé, estem motivats i tenim molta il·lusió de continuar sumant punts i escalar en la taula, i tenim una nova oportunitat contra la Real a Montilivi.
No hi era el curs passat. Se sorprèn de la pressió o exigència que s’ha trobat en un club com el Girona?
No m’ha sorprès. En els partits del curs passat ja vaig veure que el nivell de l’equip era molt alt. Han marxat molts jugadors i n’hem arribat d’altres, però es veia que hi havia exigència ja que estar tant de temps a la part alta com va fer el Girona no es pot aconseguir si no es té l’exigència alta. I això és el que busquem ja que et fa créixer. Estic en un club en una línia de creixement molt ascendent.
Va veure molt l’equip el curs passat. En devia gaudir.
Molt. L’equip jugava molt bé i la idea d’en Míchel ja és de gaudir i fer gaudir la gent. És maco i ara hem d’intentar plasmar al camp la seva filosofia clara.
Desgraciadament hi ha pocs entrenaments per acoblar les noves peces. S’ha de conviure amb tot això?
És la part complicada. No hem tingut gaires entrenaments junts. Jo i en Miguel, sense anar més lluny, vam arribar i vam jugar ja d’entrada. La competició ho exigeix, són molts partits i el jugador ha d’estar preparat cada dos o tres dies per disputar partits d’exigència, tant en la lliga com en la Champions o la copa. És complicat d’aconseguir entrenar certes coses que generen química i relacions entre jugadors ja que s’assoleixen amb entrenaments. Portem gairebé dos mesos treballant, també amb els partits ens anem entenen i es van veient coses.
Juntament amb Gazzaniga ha jugat com a titular els nou partits de lliga i ha fet dos gols. Content del seu rendiment?
Em sento feliç de poder ajudar l’equip i disputar el màxim de minuts possible. Per mi, el fet d’arribar al Girona i a LaLiga és una experiència nova ja que només vaig tenir uns minuts a primera amb el Barça i no havia pogut disfrutar del campionat. Tenia il·lusió de gaudir del futbol espanyol i arribar al Girona. Dia a dia anem creixent, tot i que òbviament com a davanter m’agradaria sumar més gols. Estic fent una bona feina per a l’equip, estem creixent i això és el més important; ja arribaran les alegries individuals.
Per contra, cap minut en la Champions. Fa ràbia? N’ha parlat amb Míchel?
Són decisions que pren el tècnic. Tenim una plantilla àmplia i són molts partits, tres competicions... Digerir els minuts en un equip que juga tants partits i que participa en la Champions League és important i s’ha de fer una gestió. La Champions ens agrada jugar-la a tots, vaig tenir la sort de jugar el curs passat amb el Braga però ja vaig dir que no havia vingut perquè el club estigués en la lliga de campions ja que la campanya passada ja podia haver vingut, tenia idea de poder estar ajudant l’equip; per tant, no jugar no em fa penedir de cap decisió.
On se sent millor, o com se sent millor jugant Abel Ruiz? Acompanyant un punta o sent la referència?
He tingut la sort de jugar en moltes posicions i de totes les maneres, fins i tot d’extrem. Depèn del partit i del rival, però m’he sentit molt còmode amb el 4-2-3-1 tenint un mitjapunta que rebés entre línies i busqués l’última passada. En certs moments del partit tenir dos puntes fa que l’un a l’altre ens beneficiem i que es generin espais amb els moviments. En tots dos casos sempre m’he sentit còmode, però depèn del partit i el rival.
Té capacitat d’associació, ve a rebre la pilota... És un joc que li agrada més que no pas estar a l’àrea i esperar la rematada?
Sí, sempre he dit que em considero un davanter complet i intento ajudar en totes les facetes l’equip. Com a davanter, evidentment m’agrada fer gols i donar assistències, però quan no aconsegueixo tenir ocasions intento fer moltes més coses per ajudar l’equip, ja sigui defensivament o ofensivament generant espais. Són coses que no es veuen, però poder crear espais a vegades és important i al davanter no se li reconeix perquè es demanen gols.
Costa fer entendre a la gent que un davanter pot aportar més coses que els gols?
Qui en sap, de futbol, ho acaba entenent. Míchel, per una de les coses que em porta aquí és perquè aporto més que gols. En la seva idea, que el nou pugui fer moltes més coses que gols és important i també tenim bons jugadors que arriben des del darrere i és important generar els espais perquè els aprofitin. A mi m’agrada fer gols, n’he fet tota la vida, en la selecció tinc números de gols altíssims. No crec que tingui falta de gol, però sí que en certs partits soc un davanter que puc treballar perquè d’altres en facin.
Com gestiona el futbolista les crítiques en xarxes socials?
És una cosa que existeix i tots els futbolistes en certs moments han d’aguantar comentaris. Sempre he dit que les crítiques que siguin constructives per ajudar a millorar sempre les rebem bé, però quan traspassen la línia de la falta d’educació afecta. La gent no veu que els futbolistes som persones normals i que certs comentaris fan mal, sobretot, més que al jugador, a la seva família.
La salut mental és un element cada vegada més important per al jugador professional?
Molts clubs estan començant a tenir la figura del psicòleg ja que en els últims anys ens hem acostumat a rebre crítiques per qualsevol cosa. Molts aficionats no tenen paciència i a la mínima que hi ha una errada ho comenten per xarxes socials, on tothom ho veu. D’alguna manera o altra ens arriben als jugadors i, el pitjor, a les famílies. Sabem a què ens exposem, a molt públic i als sentiments i il·lusions de la gent, però el problema és que afecti els teus.
Marxar del Barça va costar? O el fet que de petit marxés ja del València ho va facilitar tot?
Vaig sortir del València amb 12 anys per anar a Barcelona sol. Va ser un pas dur, tot i que a la Masia del Barça tenia totes les facilitats; et cuiden molt, i això ho va fer més senzill tot i afrontar una situació complicada. Marxar amb 20 del Barça va ser una decisió difícil també, per tot el temps que feia que era allà, però vaig valorar el que era millor per a la meva carrera, que va ser jugar ja al més alt nivell amb el Braga, em donava l’oportunitat.
A Braga devia madurar en tots els aspectes, no? País nou, futbol nou, entorn nou...
I tant, he crescut en tots els aspectes. Vaig arribar a l’hivern, amb el curs en dansa, i en els primers mesos no vaig tenir gaires minuts. Estava en un altre país i em va costar entrar. En els posteriors quatre anys vaig ajudar molt l’equip, vam guanyar títols i m’emporto coses molt positives.
Ha estat internacional en totes les categories inferiors amb Espanya, va tancar un cicle amb l’or olímpic. Suposo que n’està orgullós?
Sí que ho estic. He tingut la sort de gaudir molt en categories inferiors de la selecció espanyola i hem format sempre bons grups i equips amb unió. He guanyat títols europeus, subcampió del món sub 17... i em sento feliç d’haver pogut tancar el cicle en categories inferiors amb l’or olímpic. Tot esportista ho somia –no només futbolistes, sinó esportistes de qualsevol disciplina– i va ser una experiència única que recordaré.
Tornar a la selecció, en aquest cas l’absoluta, li treu la son?
Amb en De la Fuente he estat en un campionat sub 18, en els Jocs del Mediterrani que vam guanyar, i també en la sub 21 vam coincidir. Hi tinc bona relació, ens coneixem mútuament i sempre m’ha tingut al cap. Tant de bo pugui ser allà, ajudant l’absoluta; després d’aconseguir-ho tot amb les inferiors vull fer aquest pas. Tot això passa per estar bé al Girona, fer una bona temporada, aconseguir moltes victòries i segur que amb això serem allà.
La Real Sociedad i l’Slovan de Bratislava, tots dos a Montilivi. S’han marcat aquests dos partits com a vitals per a les respectives competicions?
Teníem marcats aquests partits que acumularem a casa. Ja el de l’Athletic era important per sumar els tres punts tot i que hi hagués aturada, però en aquests partits a casa volem el triomf. Ens en falten dos més i aquest és l’objectiu. El de lliga per continuar escalant posicions i el de Champions League per poder estar en la cursa i tenir possibilitats fins al final.