“Amb tan­tes lesi­ons, no tenim tota l’ener­gia que voldríem. Si neces­si­tem els joves de l’acadèmia, sor­ti­ran i ens aju­da­ran”, va dir Míchel Sánchez en la roda de premsa prèvia al par­tit a Eind­ho­ven. Dit i fet. A banda de Jas­tin i Minsu, que van entrar en el tram final, Selvi Clua va ser un altre dels debu­tants. O més ben dit, el debu­tant. El tar­ra­goní, nas­cut el 2005, va enca­de­nar la quarta titu­la­ri­tat amb el pri­mer equip al Phi­lips Sta­dion. Las Pal­mas, Extre­ma­dura, Leganés i PSV. Tot un cur­set acce­le­rat i con­cen­trat en 287 minuts per al mig­cam­pista de 19 anys, a qui, tot i jugar habi­tu­al­ment amb el filial en la cin­quena cate­go­ria esta­tal, no li van tre­mo­lar les cames en un par­tit de Cham­pi­ons Lea­gue. El salt és gegant, tot i que l’entre­na­dor de Valle­cas, que també va adme­tre que els par­tits encara se li fan llargs en l’aspecte físic, una tasca que se li farà pro­gres­si­va­ment menys cos­tosa, ha des­ta­cat les últi­mes set­ma­nes la seva men­ta­li­tat.

L’esce­nari era dels impo­nents, i l’ambi­ent, espec­ta­cu­lar. Ara bé, el jove pivot, que ja ha com­ple­tat un parell de pre­tem­po­ra­des a les ordres de Míchel, lluny de sen­tir-se inti­mi­dat, va exhi­bir per­so­na­li­tat. En situ­a­ci­ons de sor­tida de pilota en què el rival va plan­te­jar una pressió alta, la pilota no li va cre­mar en cap moment, i va demos­trar una calma i una sang freda impròpies d’un nano de la seva edat. Es va late­ra­lit­zar sem­pre que la situ­ació ho va dema­nar gràcies a la seva capa­ci­tat per inter­pre­tar el joc i va ofe­rir contínua­ment línies de pas­sada, sense ama­gar-se, com ha fet des del par­tit a Gran Canària. Sobre­tot en la pri­mera part, quan l'equip va tenir més pos­sessió, va bus­car la pas­sada ver­ti­cal perquè l’equip pogués pro­gres­sar amb pilota i, fins i tot, va pro­var de tren­car línies en con­nec­tar direc­ta­ment amb Miovski. Més enllà d’alguna pèrdua pun­tual a camp propi, gai­rebé ine­vi­ta­ble pel con­text de supe­ri­o­ri­tat local, i d'haver pogut defen­sar millor a Ryan Fla­mingo en l'acció de l'1-0, es tracta d’un reper­tori més que òptim per a un juga­dor amb un bagatge pràcti­ca­ment nul a l’elit. Pri­mer, va pro­te­gir una medul·lar poblada per tres mig­cam­pis­tes, acom­pa­nyat de Yan­gel, més gua­nya­dor de duels, però també menys fi que ell amb la pilota, i de Van de Beek, en una posició més avançada. I després del pri­mer doble canvi, va for­mar un doble pivot jun­ta­ment amb Oriol Romeu fins que, quan ja estava fos, va ser relle­vat per Minsu.

Qui també mereix rebre part del mèrit per con­fiar en els nois de l’acadèmia és Míchel. Sí, la plaga de bai­xes és notòria. Sí, les opci­ons a la ban­queta són limi­ta­des. Però el madri­leny tenia la pos­si­bi­li­tat de decan­tar-se per una tria més con­ser­va­dora i jugar-ho tot a la carta fàcil, la de l’experiència. Romeu, ja recu­pe­rat de la lesió al bíceps femo­ral que el va dei­xar fora de com­bat un mes, va dis­pu­tar els dar­rers 20 minuts con­tra el Leganés i, pro­ba­ble­ment, ahir hau­ria pogut com­ple­tar els pri­mers 60, però el tècnic va optar per l’aposta valenta, demos­trant, com sem­pre diu, que no mira mai el DNI de cap juga­dor.