Enmig del caos i les penúries d’uns, sem­pre sor­gei­xen opor­tu­ni­tats per a altres que inten­ten apro­fi­tar-les al màxim. I això és el que ha fet Selvi Clua en els dar­rers par­tits amb el pri­mer equip del Girona. El mig­cam­pista nas­cut a Tar­ra­gona el 2005 –al gener farà 20 anys– ha irrom­put amb força en els esque­mes de Míchel Sánchez ofe­rint un ren­di­ment més que òptim a la medul·lar, una demar­cació en la qual tots els efec­tius del pri­mer equip s’han lesi­o­nat aquest curs –Oriol Romeu, Yan­gel Her­rera, Iván Martín i Jhon Solís–. El pivot del filial ha vist com en qüestió de set­ma­nes aca­bava de convèncer del tot el seu entre­na­dor i enca­de­nava qua­tre titu­la­ri­tats en un parell de par­tits de pri­mera –con­tra Las Pal­mas i el Leganés–, un de copa con­tra l’Extre­ma­dura i un de Cham­pi­ons. Va com­plir un dels som­nis de qual­se­vol fut­bo­lista com és debu­tar a la Cham­pi­ons Lea­gue i en un estadi mític a Europa com el Phi­lips Sta­dion con­tra el PSV.

Selvi Clua ha demos­trat tenir una per­so­na­li­tat i una madu­resa fora del comú per a una per­sona de la seva edat, que juga en una demar­cació de molta res­pon­sa­bi­li­tat per ofe­rir equi­li­bri a l’equip en defensa i fluïdesa en la sor­tida de la pilota. Amb només 19 anys s’ha gua­nyat ser un recurs més en la línia del mig del camp men­tre juga­dors com Solís, que surt d’una lesió mus­cu­lar impor­tant, o Yan­gel Her­rera, de baixa fins al 2025, asso­lei­xen el seu millor estat de forma –el colombià, sobre­tot, ho haurà de suar–. El tar­ra­goní, que va fer la pre­tem­po­rada amb el pri­mer equip per segona vegada a les ordres de Míchel –va jugar esto­nes de pivot, al late­ral dret i de cen­tral per culpa de la falta d’efec­tius–, va començar la tem­po­rada com­pe­tint amb el filial a ter­cera FEF i sent un dels cinc juga­dors sub 20 que podia reforçar la plan­ti­lla de la UEFA Youth Lea­gue (sub 19). Amb les lesi­ons al pri­mer equip, el tècnic de Valle­cas el va recla­mar en exclu­siva en unes últi­mes set­ma­nes ja sense Iván Martín ni Solís i amb un Yan­gel Her­rera en perill de lesió –al final ha cai­gut amb Veneçuela–, a més de les exigències del calen­dari i el fet de jugar un par­tit cada tres o qua­tre dies.

El joc de Selvi ha mera­ve­llat a més d’un. Sense com­pli­ca­ci­ons, al pri­mer toc o fent alguna con­ducció quan podia i, fins i tot, inten­tant pro­di­gar-se en atac o fent pas­sa­des per tren­car línies amb valen­tia, ha posat a la gra­e­lla tots els ele­ments que demana Míchel als seus juga­dors al mig del camp. Tre­ba­lla­dor incan­sa­ble, el fut­bo­lista ha anat cre­mant eta­pes en la seva tra­jectòria fins a arri­bar a debu­tar a l’elit –la cam­pa­nya pas­sada ja va sumar uns minuts a pri­mera, pre­ci­sa­ment con­tra l’últim rival del Girona, el Getafe, a Mon­ti­livi en la segona jor­nada–. El mig­cam­pista va arri­bar al club blanc-i-ver­mell amb 16 anys per ini­ciar l’etapa de juve­nil pro­ce­dent del Nàstic, amb qui només va jugar un any, el dar­rer de cadet, i va fer una tem­po­rada bri­llant a divisió d’honor. Al con­junt grana, Selvi hi havia arri­bat pro­ce­dent del Reus, on s’havia for­mat des dels 11 anys. Fill de pare fut­bo­lista –Selvi Clua va ser juga­dor del Nàstic a prin­ci­pis dels noranta–, el juga­dor té un germà, Genís Clua, que juga a les cate­go­ries infe­ri­ors del Barça.

Amb con­tracte fins al 30 de juny del 2026, el Girona, després del joc ofert, segur que tre­ba­lla per reno­var el juga­dor i donar-li una esta­bi­li­tat con­trac­tual d’acord amb les qua­li­tats que ha mos­trat per així lli­gar-lo en curt i pot­ser poder-lo con­ver­tir en una peça clau en la medul·lar per als pro­pers anys.