Ferran Corominas Telechea, més conegut com a Coro (Banyoles, 5-1-1983), va ser el màxim golejador del Girona (18) en l’únic curs que va disputar de blanc-i-vermell (2011/12). Format en les categories inferiors del Banyoles i el Vilobí, el davanter gironí va debutar en el futbol professional amb l’Espanyol. Com a blanc-i-blau va jugar 200 partits i va marcar un gol molt recordat a la Real Sociedad en el minut 89 de l’última jornada que va valer una permanència històrica per al club barceloní (2005/06). El duel català de dissabte (18.30 h) a Montilivi el toca de prop.
El Girona d’ara és molt diferent del que va conèixer. Com a gironí, com ha vist la transformació del club?
El creixement ha estat exponencial, però quan jo vaig arribar al Girona, el 2011, tot i que no va ser un curs fàcil, ja hi havia no només la intenció de consolidar-se a segona divisió, sinó també l’ambició de pujar a primera en els anys posteriors. Des d’aleshores, tot ha anat molt de pressa. Ara és un club important, amb una imatge molt diferent, i la temporada passada va ser increïble. Vaig gaudir molt dels seus partits.
L’ha sorprès més l’evolució esportiva o la social?
La social també ha estat molt important, però l’esportiva m’ha sobtat encara més. El joc que es va desplegar el curs passat va ser espectacular. Tots els jugadors que entraven en l’onze rendien a un nivell altíssim. La implantació de l’estil de joc de Míchel va dur el Girona a dominar equips com el Barça i a jugar com un dels grans d’Europa.
A Montilivi va batre el seu millor registre de gols com a professional en una temporada (18). Va ser la millor de la seva carrera?
No. Tot i que en l’aspecte golejador vaig tenir un molt bon curs, no el considero el millor perquè l’equip va estar moltes jornades instal·lat en la zona baixa. Potser destacaria la següent a Elx, on vaig poder pujar a primera divisió.
L’equip va signar un gran tram final de curs. Quin record té d’aquella salvació?
Va ser una temporada difícil, amb canvis d’entrenador. Recordo que Salamero, amb l’ajuda de Rubi, ens va alliberar com a futbolistes. A banda dels entrenaments, vam fer diverses activitats, com sessions de golf o de zumba, que ens van ajudar, a banda de ballar i riure una mica, a trencar la dinàmica habitual i cohesionar encara més el vestidor. A partir d’aquí, vam encadenar bons resultats i ens vam poder salvar. El record és bo perquè estava a prop de la família i dels amics i em vaig trobar molt a gust, però va ser un curs complicat.
En aquella plantilla hi havia altres gironins, com Juncà, Jose o Dorca. Ara només hi ha Pau López.
És normal que, com més pugi l’exigència, com és el cas d’ara que es disputa la Champions League, sigui més complicat tenir futbolistes de les comarques gironines en la primera plantilla. També és cert que, a diferència d’aquella època, ara el Girona té més pressupost i capacitat adquisitiva per fitxar jugadors de fora que puguin marcar les diferències. I això també és una sort.
En la seva presentació a Montilivi va reconèixer que havia tingut altres propostes, però que l’atreia la idea de jugar al club de casa. Què buscava amb aquest moviment?
Només em quedava un any de contracte a l’Espanyol. Aquell estiu em van dir que no comptaven amb mi i vaig haver d’entrenar-me apartat de l’equip. En aquest tram, vaig tenir una oferta del Llevant, però no m’ho van posar fàcil per sortir. Recordo que també vaig tenir una proposta de l’Almeria i altres d’Austràlia i Xipre. Vaig arribar a Montilivi l’últim dia de mercat. Al final, la solució va ser fitxar pel Girona perquè, després de l’estiu que havia passat, vaig pensar que era millor estar a prop de la gent que m’estima.
Després va fitxar per l’Elx, on va jugar tres temporades. Quan va deixar el club il·licità, el 2015, hi va haver possibilitats de tornar al Girona?
Jo diria que no. Si més no, el meu representant no me’n va fer saber res. I tampoc vaig tenir cap apropament directe de ningú del Girona. Finalment, vaig acabar fitxant pel Mallorca, que aleshores també competia a segona divisió.
Entén la crispació del soci per la gestió dels dirigents del club? L’entrada més barata per veure el partit contra el Liverpool costa 87,50 euros.
Déu-n’hi-do! El preu és elevat, tot i que entenc que el club, en un partit així, contra un rival d’aquestes magnituds, tampoc regali les entrades, però em sembla una xifra desorbitada. Especialment per als socis fidels de tota la vida. A aquests se’ls ha de cuidar més. La gent que ha estat sempre al costat del Girona mereix rebre un detall, de tant en tant, en les grans ocasions com aquesta.
Més enllà de jugar cada tres dies i el car peatge de les seleccions, a quins motius es pot atribuir l’allau de lesions que s’arrossega des de fa setmanes?
És evident que el component de la mala sort hi és quan hi ha una acumulació de baixes tan gran, però només la gent que treballa allà dins en el dia a dia en pot saber les causes. Les lesions són el pitjor que hi ha al futbol i esperem que s’acabin ben aviat, perquè l’equip ho necessita.
Míchel va dir recentment que ara s’ha tornat a la normalitat i que el que no era normal era el que es va veure la temporada passada. Abans de començar el curs, s’esperava veure el Girona on és, més amunt, o més avall?
És així. La gesta de la temporada anterior va ser molt sorprenent i no la podíem agafar com a referència. És molt difícil competir contra els pressupostos dels clubs més grans. Jo pensava que, al final, a més del Madrid i el Barça, l’Atlético també acabaria superant el Girona i l’equip abaixaria el nivell, però va aguantar perfectament. Sincerament, abans de començar, pensava que podia ser bo per al club estar en la situació en què es troba ara, situat en la meitat de la taula i a prop d’Europa. Es tracta d’instal·lar-se en una zona còmoda, i si es pogués estar una mica més amunt, estaria molt bé.
Dissabte s’enfronten dos dels seus exequips. Quines creu que seran les claus del partit?
L’Espanyol arriba en zona de descens i molt necessitat perquè arrossega una dinàmica de resultats que no acompanyen. M’imagino que el Girona portarà el pes del partit. Estic convençut que l’equip sortirà a dominar, com li agrada a Míchel, i encara més jugant a casa. Per la seva banda, crec que el plantejament de l’Espanyol serà fer-se fort des de la defensa i intentar fer mal al contraatac. Aquest és el partit que m’espero.
L’Espanyol ha perdut sis de les últimes set jornades i actualment ocupa posicions de descens. Com veu la situació dels blanc-i-blaus?
És cert que fins ara han afrontat un tram de calendari complicat, amb rivals molt exigents contra els quals, per moments, no han competit del tot malament, però van encadenar dos triomfs a Cornellà –contra el Rayo Vallecano (2-1) i l’Alavés (3-2)– en partits molt igualats que haurien pogut caure de qualsevol dels dos costats. A primera divisió s’han de fer molt bé les coses perquè arribin els resultats i no et pots adormir en cap moment. Espero que es posin les piles!
Històricament, l’Espanyol sempre ha ajudat el Girona amb cessions de jugadors, però des de l’ascens del 2017 s’ha generat una nova rivalitat entre alguns sectors de les aficions. En els últims partits a Montilivi, hi ha hagut més d’una enganxada a la graderia. Què en pensa, d’això?
No crec que hi hagi tanta rivalitat com es diu, per molt que es pugui considerar un derbi català. Sí que és cert que el debat que es pot generar sobre quin dels dos és el segon equip de Catalunya pot fer saltar alguna espurna. A partir d’aquí, malauradament, ja sabem que als estadis de futbol sempre hi ha gent que no se sap controlar, però, més enllà d’aquests petits incidents entre aficionats, no crec que la cosa vagi a més. El respecte entre tots dos clubs és mutu.
Míchel i Manolo González són dos entrenadors amb personalitats molt diferents. Què pensa de la feina de l’un i de l’altre?
Tothom sap que els resultats manen, però el que m’agrada més del Girona és com va dominar el curs passat els equips de la part alta de la classificació. Em va encantar i, evidentment, Míchel és el principal culpable d’aquest bon rendiment. Recordo que, en l’última mitja hora del partit contra el Barça, l’equip feia el que volia. L’estil de joc està més que ben definit, és reconeixible i ha permès fer un salt qualitatiu enorme. També destacaria la seva ambició com a tècnic. D’altra banda, en Manolo té les idees clares i molt de caràcter. Va aconseguir retornar l’Espanyol a primera divisió i està fent una bona feina, però últimament no està obtenint bons resultats. I, com a qualsevol entrenador, si encadenes derrotes i no capgires la dinàmica, això et pot arribar a condemnar. Espero que pugui treure l’equip d’aquesta situació.
S’atreveix a fer un pronòstic pel que queda de curs per als dos bàndols?
Soc més optimista amb el Girona. Crec que sumarà bons resultats en la Champions League. No sé si accedirà a la segona fase, però encara té possibilitats i crec que pot continuar gaudint de la competició. I en la lliga penso que pot quedar tranquil·lament entre la setena i la desena posició. L’Espanyol patirà més. El més important és mantenir la categoria. Si pogués acabar entre el tretzè i el setzè, ja ho firmaria.