Pepe Pinto, el mur de coratge i passió

Pepe Pinto, un dels juga­dors més emblemàtics de la història del Girona FC i una figura des­ta­cada del fut­bol català, va morir ahir, als 95 anys, dei­xant enrere una tra­jectòria il·lus­tre mar­cada per la seva soli­desa defen­siva, el seu tarannà ele­gant i con­tun­dent i la seva gran passió pel fut­bol. Nas­cut a Ante­quera (Màlaga) l’11 de novem­bre del 1929, Pinto va arri­bar al Girona als 22 anys, després de com­ple­tar el ser­vei mili­tar, per reco­ma­nació d’Enri­que Bescós, qui el va convèncer per seguir la seva car­rera a Vista Ale­gre. Va fit­xar pel club l’any 1951, quan el Girona jugava a ter­cera divisió, i de seguida es va sen­tir aco­llit a la ciu­tat. El seu caràcter i com­promís li van per­me­tre des­ta­car com a defensa con­tun­dent però ele­gant, un juga­dor capaç de llui­tar en els difícils camps de sorra de l’època. Així ho va defi­nir ell mateix en la seva última entre­vista feta pel peri­o­dista Jordi Grau i publi­cada en el lli­bre del cen­te­nari de Vista Ale­gre d’Edi­to­rial Gavar­res. Pinto va pas­sar dues tem­po­ra­des al Girona (1952-54) abans de fer el salt al Con­dal i després al Barça, on va jugar dos anys al pri­mer equip. Allà va gua­nyar títols i va com­par­tir ves­ti­dor amb Kubala, Luis Suárez i Rama­llets, entre altres. Després de la seva etapa al Bar­ce­lona, va fit­xar pel Valla­do­lid, on va jugar durant qua­tre tem­po­ra­des i va for­mar una família, tenint la seva pri­mera filla, la Nuri, abans de tor­nar a Girona el 1965 per tan­car la seva car­rera fut­bolística. Anys més tard va tenir el seu segon fill, en Josep Maria. A Vista Ale­gre hi va jugar fins al 1967. Tot i ser un autèntic veterà, va capi­ta­ne­jar l’equip en una altra pro­moció d’ascens a segona. Després de la seva reti­rada, Pinto va ini­ciar la seva car­rera com a entre­na­dor, diri­gint equips de les comar­ques giro­ni­nes com el Girona i el Figue­res, també a les bar­ce­lo­ni­nes amb el Man­resa, i l’Olot, on va acon­se­guir lide­rar l’equip a ter­cera divisió, tot i que­dar eli­mi­nat de la pro­moció d’ascens. A més de la seva tasca com a entre­na­dor, Pinto va ser cone­gut per la seva gran pre­pa­ració física. Tot i l’edat, es man­te­nia fort com un roure i era un exem­ple per als juga­dors, fins i tot entre­nant al cos­tat d’ells, com si fos un més. La seva dis­ci­plina i seri­o­si­tat eren reco­ne­gu­des per tots els que el conei­xien. Pinto vivia al barri de Sant Narcís i va estar molt impli­cat en diver­sos club de barri de Girona, així com a l’antiga Agru­pació de Fut­bo­lis­tes Vete­rans de Girona, on fomen­tava la cele­bració de par­tits amis­to­sos. A més, durant els anys vui­tanta va jugar a fut­bol d’empre­ses amb l’equip de Frui­tes Danés. Un dels seus cos­tums més carac­terístics era asseure’s al bar La Gavina a lle­gir tots els dia­ris espor­tius men­tre pre­nia un cafè i feia tertúlia amb tot­hom, segons explica Albert Mateos, amic i peça clau per man­te­nir el record de bona part de la història del club gironí. Pinto era un home de fut­bol i de ciu­tat, que va seguir fidel a la seva passió per l’esport fins als últims moments. Va dei­xar una empremta inde­le­ble en el fut­bol català, tant pel seu ren­di­ment a la defensa com pel seu caràcter dins i fora del camp. A més, va ser un home pro­fun­da­ment humil, molt res­pec­tat pels com­panys i rivals, així com per l’afició giro­nina, culer o, també, de Pucela, clubs on va rebre reco­nei­xe­ments per la seva tra­jectòria. Al cos­tat de la seva esposa, Maria Puig, amb qui va com­par­tir 68 anys de casats, els seus fills, Nuri i Josep Maria, i la resta de la seva família, Pinto va dedi­car-se de ple al fut­bol gironí i català, sent una gran figura a Girona, un home que va viure i esti­mar el fut­bol. Des­cansi en pau.