Si bé el 2023 ja va ser un any increïble per al Girona, que havia fet una gran segona volta de lliga en el seu retorn a pri­mera i havia fir­mat una pri­mera volta del curs 2023/24 a l’alçada de pocs equips en la història de la com­pe­tició, el 2024 també ha donat ale­gries i vivències que cos­ten d’expli­car, de des­criure i d’ima­gi­nar fa poc temps. El con­junt diri­git per Míchel Sánchez, tot i que amb menys regu­la­ri­tat –era impos­si­ble man­te­nir el nivell d’excel·lència–, va con­fir­mar la bona tra­jectòria en el cam­pi­o­nat per lli­gar final­ment una meritòria ter­cera posició a la taula, només superat pel Madrid i el Barça, i just davant de l’Atlético. Tot això va per­me­tre als blanc-i-ver­mells clas­si­fi­car-se per dis­pu­tar la Cham­pi­ons Lea­gue, el tor­neig de clubs més pres­tigiós del pla­neta, en la que seria la seva pri­mera aven­tura en com­pe­ti­ci­ons euro­pees.

L’any va començar amb un par­tit espec­ta­cu­lar con­tra l’Atlético a Mon­ti­livi. Tot just era 3 de gener, però a la retina de molts encara hi per­dura un duel frenètic i intens que es va des­en­ca­llar amb un golàs d’Iván Martín en el minut 91 (4-3). La bai­xada de ren­di­ment, sobre­tot fora de casa, va impe­dir als giro­nins llui­tar pel títol –parau­les majors– però sí lli­gar amb como­di­tat la seva par­ti­ci­pació en la màxima com­pe­tició con­ti­nen­tal gràcies –coin­cidències que dona el fut­bol– al seu tri­omf, amb remun­tada inclosa, con­tra el Barça a Mon­ti­livi (4-2), un altre dels par­tits que van fer escla­tar Mon­ti­livi, que a mode de pro­ves va sen­tir per pri­mera vegada l’himne de la Cham­pi­ons pels seus alta­veus, com també en l’últim dia d’un curs que serà insu­pe­ra­ble, quan tot l’equip de Míchel va aju­dar Artem Dovbyk a ser màxim gole­ja­dor de la com­pe­tició amb 24 dia­nes gràcies a un 7-0 al Gra­nada i un hat-trick de gols de l’ucraïnès.

L’estiu en el Girona va ser mogut, com era de pre­veure, i el club va haver de ven­dre efec­tius que havien tin­gut un gran ren­di­ment, amb pro­pos­tes sucu­len­tes com Aleix Gar­cia, al Bayer Leverku­sen, o Artem Dovbyk, tras­pas­sat al Roma per 40 mili­ons d’euros, un nou rècord en la història de l’enti­tat i una opor­tu­ni­tat única de fer caixa i créixer, el destí d’enti­tats espor­ti­ves com la blanc-i-ver­me­lla. També sense Savinho, Yan Couto ni Eric Gar­cia, retor­nats als seus clubs d’ori­gen aca­bada la cessió –el late­ral defensa l’escut del Borus­sia Dort­mund, l’extrem juga ara en el Manc­hes­ter City i el de Mar­to­rell, en el Barça–, la columna ver­te­bral de l’equip de Míchel es va des­fer i la direcció espor­tiva va haver de refer bona part d’una plan­ti­lla gua­nya­dora apos­tant per fut­bo­lis­tes joves que han topat amb la dura rea­li­tat d’haver d’afron­tar tres com­pe­ti­ci­ons i jugar par­tits d’alt nivell cada tres o qua­tre dies, el prin­ci­pal temor i alhora el gran repte espor­tiu de l’inici de la cam­pa­nya 2024/25.

El Girona va deci­dir jugar la lliga de cam­pi­ons a Mon­ti­livi tot i les inclemències amb què es tro­ba­ria en una ins­tal·lació de regi­o­nal sense haver-hi fet cap inversió, i això va pro­vo­car dis­crepàncies entre l’afició, moguda del seu lloc habi­tual, havent de par­ti­ci­par en sor­te­jos i pagar quan­ti­tats molt ele­va­des per veure el seu equip, per exem­ple, con­tra el Liver­pool. El debut euro­peu va ser, però, al Parc dels Prínceps de París, con­tra el PSG de Luis Enri­que, en un duel que mai s’obli­darà entre els afi­ci­o­nats, amb Stu­ani lluint el braçal de capità com li va pro­me­tre Míchel el dia que es van clas­si­fi­car i amb un punt de frus­tració i mala sort, després de veure com a Gaz­za­niga se li colava a la seva pròpia àrea la cen­trada d’un rival. Això tam­poc s’aca­barà d’obli­dar mai.