Tot i que ho sabien des de fa setmanes i han tingut dies per assimilar que no arribarien gaire lluny en la competició, el Girona i la seva afició no han perdut la il·lusió d’acompanyar el seu equip independentment dels quilòmetres que havien de fer. París va ser especial perquè era la primera vegada, sentir l’himne de la Champions, l’emoció a flor de pell i el sentiment de viure un fet històric, però Milà sempre quedarà en el record pel fet de ser, fins ara, el desplaçament més massiu de seguidors blanc-i-vermells per Europa. El romanticisme de San Siro, la bellesa de la capital de la Llombardia i la possibilitat que l’equip s’hi jugués alguna opció –molta gent va reservar el viatge amb antelació– van elevar fins a 2.000 els desplaçats a Itàlia. Inversemblant fa pocs anys. Impensable per als més fidels, que tampoc s’ho van voler perdre, com bona part dels representants de la majoria de les penyes del club, l’Effah Kingsford, conegut com en Sisplau, o en Josep Aulet, que viatja a tot arreu acompanyat de la dona, a qui deixa al cotxe perquè no li agrada el futbol, però sí fer feliç el seu marit. Tothom se’n feia creus que amb bufanda al coll poguessin cridar apassionadament el nom de Girona al mig de la Piazza del Duomo, o pel barri de Navigli. A cada carrer i a cada restaurant el color blanc-i-vermell s’imposava enmig d’un dia plujós, fred i laborable a Milà. Ja a l’estadi, la marea gironina es feia sentir des de la graderia més elevada de l’imponent San Siro i el sector d’animació local, al costat oposat, tots de negre, drets com si fossin un exèrcit cantant i animant a l’uníson.

La sensació que es tenia a Milà era la de gaudir del moment independentment del resultat i les mínimes possibilitats de l’equip de passar als setzens. Una sensació barrejada de certa nostàlgia enmig del xim-xim que no va cessar en tot el dia i que no va frenar cap dels presents, ni grans ni petits. Com anys enrere tampoc frenaven els més incondicionals i els qui ara gaudeixen més del moment actual del club, en els viatges per carretera a Dénia, la Vila Joiosa, Alacant, o també al nord de la península. N’eren pocs i ben avinguts. Eren els de sempre. Els qui guarden la bufanda més antiga per a les ocasions especials o aquella samarreta que havien aconseguit negociant amb algun jugador, quan totes havien de passar per la rentadora i estar a punt per la setmana següent. Eren altres temps i seguir l’equip segurament també era menys agraït per les instal·lacions que es visitaven. Els periodistes més veterans, referents d’un servidor, també mereixen viure tot això, els qui encara hi són i els que no; ells feien arribar el Girona als seus seguidors per les poques vies que hi havia llavors.