Tot i que ho sabien des de fa set­ma­nes i han tin­gut dies per assi­mi­lar que no arri­ba­rien gaire lluny en la com­pe­tició, el Girona i la seva afició no han per­dut la il·lusió d’acom­pa­nyar el seu equip inde­pen­dent­ment dels quilòmetres que havien de fer. París va ser espe­cial perquè era la pri­mera vegada, sen­tir l’himne de la Cham­pi­ons, l’emoció a flor de pell i el sen­ti­ment de viure un fet històric, però Milà sem­pre que­darà en el record pel fet de ser, fins ara, el des­plaçament més mas­siu de segui­dors blanc-i-ver­mells per Europa. El roman­ti­cisme de San Siro, la bellesa de la capi­tal de la Llom­bar­dia i la pos­si­bi­li­tat que l’equip s’hi jugués alguna opció –molta gent va reser­var el viatge amb ante­lació– van ele­var fins a 2.000 els des­plaçats a Itàlia. Inver­sem­blant fa pocs anys. Impen­sa­ble per als més fidels, que tam­poc s’ho van voler per­dre, com bona part dels repre­sen­tants de la majo­ria de les penyes del club, l’Effah Kings­ford, cone­gut com en Sis­plau, o en Josep Aulet, que viatja a tot arreu acom­pa­nyat de la dona, a qui deixa al cotxe perquè no li agrada el fut­bol, però sí fer feliç el seu marit. Tot­hom se’n feia creus que amb bufanda al coll pogues­sin cri­dar apas­si­o­na­da­ment el nom de Girona al mig de la Piazza del Duomo, o pel barri de Navi­gli. A cada car­rer i a cada res­tau­rant el color blanc-i-ver­mell s’impo­sava enmig d’un dia plujós, fred i labo­ra­ble a Milà. Ja a l’estadi, la marea giro­nina es feia sen­tir des de la gra­de­ria més ele­vada de l’impo­nent San Siro i el sec­tor d’ani­mació local, al cos­tat opo­sat, tots de negre, drets com si fos­sin un exèrcit can­tant i ani­mant a l’uníson.

La sen­sació que es tenia a Milà era la de gau­dir del moment inde­pen­dent­ment del resul­tat i les mínimes pos­si­bi­li­tats de l’equip de pas­sar als set­zens. Una sen­sació bar­re­jada de certa nostàlgia enmig del xim-xim que no va ces­sar en tot el dia i que no va fre­nar cap dels pre­sents, ni grans ni petits. Com anys enrere tam­poc fre­na­ven els més incon­di­ci­o­nals i els qui ara gau­dei­xen més del moment actual del club, en els viat­ges per car­re­tera a Dénia, la Vila Joiosa, Ala­cant, o també al nord de la península. N’eren pocs i ben avin­guts. Eren els de sem­pre. Els qui guar­den la bufanda més antiga per a les oca­si­ons espe­ci­als o aque­lla samar­reta que havien acon­se­guit nego­ci­ant amb algun juga­dor, quan totes havien de pas­sar per la ren­ta­dora i estar a punt per la set­mana següent. Eren altres temps i seguir l’equip segu­ra­ment també era menys agraït per les ins­tal·laci­ons que es visi­ta­ven. Els peri­o­dis­tes més vete­rans, refe­rents d’un ser­vi­dor, també merei­xen viure tot això, els qui encara hi són i els que no; ells feien arri­bar el Girona als seus segui­dors per les poques vies que hi havia lla­vors.