Estic bé, tran­quil i en pau. Crec que he pres la decisió cor­recta en el moment ade­quat i això és el que em fa estar més tran­quil, serè i orgullós de tot el camí vis­cut amb el fut­bol. Crec que és una tra­jectòria atípica, en què he tre­pit­jat totes les cate­go­ries i això ho fa un punt més espe­cial i fins i tot més emo­tiu ara que miro enrere.

Feia temps que tenia clar que volia saber dir prou en el moment ade­quat, quan em sentís bé i rea­lit­zat, en ple­ni­tud espor­tiva, sense dolor ni lesi­ons. Podia haver seguit jugant, però sem­pre vaig desit­jar aca­bar en un bon moment, tant espor­tiu com per­so­nal. Després de Bèlgica ja ens ho vam plan­te­jar, i quan va sor­gir l’opció de Bolívia vam saber que seria l’última etapa.

Fa uns anys hau­ria estat impen­sa­ble, però després de l’èxit del Girona a segona, tot i no acon­se­guir l’ascens, vaig començar a veure que era pos­si­ble. La meva vida espor­tiva ha estat així, inten­tant asso­lir cate­go­ries i adap­tant-me per veure si podia jugar-hi. He començat a regi­o­nal i he pas­sat per dife­rents divi­si­ons, sem­pre amb la idea de veure si era prou capaç per jugar-hi. Quan vaig arri­bar a ser pro­fes­si­o­nal, el meu objec­tiu va ser arri­bar a pri­mera, i ho volia fer amb el Girona.

Sí, m’adono que el que vaig saber fer bé és no voler fer salts gaire grans, enten­dre què tocava a cada moment i tenir objec­tius rea­lis­tes. Aquest és el motiu pel qual vaig arri­bar tan tard al fut­bol pro­fes­si­o­nal, però també segu­ra­ment quan hi vaig arri­bar estava pre­pa­rat per que­dar-m’hi.

És que hem d’enten­dre que per mi la ter­cera divisió era el meu sos­tre i el que veia a Mon­ti­livi, al pri­mer equip. Amb els meus amics ens ima­ginàvem i somiàvem jugar a ter­cera. No hi havia cap per­sona més feliç al món quan vaig debu­tar a la cate­go­ria. Ara els nens ja veuen el Girona jugar a la Cham­pi­ons... Quan vaig debu­tar a segona B, allò ja era semi­pro­fes­si­o­nal i ja no podia tre­ba­llar de mes­tre. Això ja era un altre somni fet rea­li­tat. I després hi havia el salt de veri­tat, que és poder jugar al Girona, a segona i a pri­mera.

Em fa sen­tir orgullós. En comp­tes de pen­sar que vaig tenir mala sort per no estar en un juve­nil de divisió d’honor que m’hau­ria cata­pul­tat més ràpida­ment, em sento feliç d’haver jugat al Far­ners, al Pala­fru­gell, de viure cada etapa i arri­bar a la màxima cate­go­ria. Mai ho vaig veure com una difi­cul­tat, sinó com una manera d’asso­lir el meu desig de ser fut­bo­lista. També he tin­gut la sort de cre­uar-me amb entre­na­dors que han con­fiat molt en mi, cosa que ha fet el camí una mica més pla­ner.

Raül Agné i Rodri, a Cadis, em van obrir els ulls al fut­bol des de la tàctica, can­vi­ant la meva manera d’enten­dre’l. Després, Pablo Machín em va donar l’opor­tu­ni­tat de con­so­li­dar-me com a pilar al fut­bol pro­fes­si­o­nal, mar­cant la meva tra­jectòria. Tots dos m’han mar­cat.

Va ser un any molt espe­cial. Érem tres amics de Girona que jugàvem al club de la nos­tra ciu­tat i guanyàvem molt. L’afició es va iden­ti­fi­car amb nosal­tres perquè érem for­mats al club i repre­sentàvem l’orgull gironí. L’Eloi s’havia for­mat al Vilobí i en Pere a la Penya Bons Aires, tots havíem pas­sat pel Girona. Va ser el millor any, més enllà dels anys a pri­mera.

També el 2014/15 va ser un any clau per a mi, el pri­mer any com a fut­bo­lista pro­fes­si­o­nal. Vaig tenir molt d’impacte en números i par­ti­ci­pació. Tant el debut a segona com el debut a pri­mera van ser els meus millors anys. El pri­mer any a pri­mera va ser increïble, amb dub­tes de si el Girona era capaç, però vam jugar sense temor i vam gua­nyar par­tits memo­ra­bles com ara el par­tit con­tra el Madrid a casa. Viure-ho per pri­mera vegada va ser molt espe­cial, i sé que els qui han jugat a Cham­pi­ons ara tenen aquesta emoció irre­pe­ti­ble, com la que vam viure nosal­tres.

Sí, sí, i sentíem a dir: “Vols dir que al Girona li convé pujar a pri­mera?” I sí, ens va con­ve­nir. Vam treure totes les pors i les ver­go­nyes i vam ser un equip valent i amb con­fiança.

Sí, és un bon amic. Pas­sa­ran molts fut­bo­lis­tes per Girona, però no com ell, amb tanta història i tant carisma. Això no ho havíem cone­gut abans. T’ado­nes que pot fer història, sent una per­sona noble, tre­ba­lla­dora, honesta. Ens emmi­rallàvem molt en ell i també passa ara. És la gran lle­genda del Girona, que per molt que no sigui de la ciu­tat s’estima el club com si hagués for­mat part del plan­ter. Hi ha coses que em fan feliç, haver pogut sen­tir el comiat que ell va dedi­car cap a mi o haver tin­gut la con­nexió del pri­mer gol a pri­mera de la història del club, que és una cen­trada meva amb gol de Stu­ani... Em faré gran i ho expli­caré als nets i ho expli­caré sem­pre amb la mateixa emoció i el mateix orgull.

Sí, molt. Per això vam deci­dir amb la família mar­xar, apro­fi­tant l’opor­tu­ni­tat de viure noves cul­tu­res i un fut­bol dife­rent. El des­cens va ser dur i ines­pe­rat. Com a capità i gironí, volia dei­xar el Girona a pri­mera, però no vam acon­se­guir-ho. Mirant enrere, m’adono que hi havia epi­so­dis que no eren sans i que van afec­tar la meva salut.

Ales­ho­res sen­ties que pot­ser no esta­ves bé o que sen­ties angoixa o ansi­e­tat, i algun epi­sodi més fort, però en aquell moment no era capaç d’enten­dre què pas­sava..., creia que pot­ser era un mal moment i s’ha aca­bat...

Va ser un lloc des­co­ne­gut però amb bones referències, i ens en vam ena­mo­rar. Hem estat molt feliços, amb molts amics i una experiència fut­bolística increïble, amb l’exigència de ser el club més gran d’un país, que va por­tar molta pressió, però vam gau­dir molt del que vam viure.

El pri­mer any va ser molt dur, amb molta pressió, ja que venia d’Europa i espe­ra­ven que resolgués par­tits sol, però no era aquest el meu per­fil. El segon semes­tre va ser excel·lent, vam ser cam­pi­ons i em vaig sen­tir molt esti­mat. Quan la meva dona va que­dar emba­ras­sada, vam deci­dir tor­nar a Europa per pro­xi­mi­tat fami­liar i, lli­gats al grup City, vam anar a Bèlgica, on vam pas­sar dos anys.

Estic molt orgullós d’haver jugat a pri­mera amb el Girona, d’haver superat les crítiques al Bolívar i de ser pro­ta­go­nista al Lom­mel rode­jat de nois amb talent de 18 a 22 anys cri­dats a ser futu­res pro­me­ses. És un punt del qual em sento molt orgullós dins la meva tra­jectòria. Vaig fer de men­tor i, una mica, el ves­sant d’entre­na­dor a dins del camp. Allà vaig començar a des­co­brir face­tes que m’agra­da­ven molt, em va ser­vir per començar a des­xi­frar el que m’agra­da­ria fer en un futur.

A Bèlgica hi havia un tre­ball indi­vi­du­a­lit­zat amb els més joves i això em va ena­mo­rar. Vaig veure que els juga­dors m’escol­ta­ven, em seguien... És difícil tro­bar una feina que englobi això, però evi­dent­ment la for­mació, el desen­vo­lu­pa­ment de joves talents..., m’agra­da­ria tro­bar la manera de viure-ho de nou.

És que mai ha dei­xat de ser una passió i una pri­o­ri­tat per a mi. Mai no he pogut rela­ti­vit­zar les pre­o­cu­pa­ci­ons o decep­ci­ons que com­porta i això m’ha fet mal a vega­des. El nai­xe­ment del meu fill em va aju­dar a veure-ho tot des d’una altra pers­pec­tiva, però sem­pre he estat molt res­pon­sa­ble amb la meva feina. Crec que m’he pre­o­cu­pat i he patit en excés i no he sigut capaç d’assi­mi­lar el fet de no jugar. I per això volia dei­xar-ho abans que em trobés en situ­a­ci­ons que no em fes­sin feliç.

Més que por era massa com­pe­ti­tiu i no sabia ges­ti­o­nar-ho. No seria capaç d’enten­dre el rol que és igual d’impor­tant, igual de res­pec­ta­ble, tant a fora com a dins. A mi això m’ha espan­tat molt.

Sí, molt. Crec que hi va haver un moment en què sí que soci­al­ment hi havia una dis­con­for­mi­tat, el club havia bai­xat de pri­mera divisió amb cer­tes deci­si­ons que s’havien pres i la manera de fer-ho evi­dent era asse­nya­lar o cri­ti­car un noi for­mat al plan­ter, de la casa i capità. En algun moment aquesta pressió social la vaig sen­tir, però crec que he rebut molta més estima de la que merei­xia.

En el sen­tit que no sé si he sigut capaç de retor­nar tota l’estima que vaig rebre, sim­ple­ment.

L’orgull de la tra­jectòria atípica i tots els moments vis­cuts amb la família i els amics. I el suport que he rebut del meu entorn. Haig de men­ci­o­nar espe­ci­al­ment el meu pare, que ha res­pec­tat el silenci després de les der­ro­tes, sense jut­jar i només acom­pa­nyant. Sense el fut­bol no tin­dria aquest vin­cle amb el meu pare. I la Mireia, que ara és la mare del meu fill, i que ha entès tot el que com­por­tava jugar a fut­bol. Merei­xen una menció espe­cial.

Em sento molt iden­ti­fi­cat amb la ciu­tat i el club i haver pogut ser un gironí que jugava al Girona és una de les coses més boni­ques que m’han pas­sat mai. Ho guar­daré per sem­pre més en el record.

Doncs ara tinc ganes d’estar tran­quil, he estat molt feliç, però ara no neces­sito el reco­nei­xe­ment en el meu dia a dia. Vull estar en un segon pla i gau­dir de la vida des d’una altra pers­pec­tiva. Crec que vaig poder vèncer l’ego quan era fut­bo­lista i això m’ha aju­dat molt.

Pot­ser en algun moment..., però com a capità el més impor­tant per a mi era enten­dre les dife­rents situ­a­ci­ons i res­pec­tar les diver­ses cul­tu­res del ves­ti­dor. No es trac­tava de fer que tots es com­por­tes­sin com jo, sinó d’adap­tar-me a les neces­si­tats de cadascú per poder lide­rar amb l’exem­ple.

No, fins i tot tant de bo hagués pogut tenir el meu fill anys abans, perquè hau­ria vis­cut de manera més real que el seu pare jugava a fut­bol. M’hau­ria agra­dat molt que el meu fill hagués tin­gut fotos que en el futur podrà veure i enten­dre, però ara no n’és gaire cons­ci­ent.

Sí, li agrada perquè a casa tenim fut­bol tot el dia a la tele. Quan veu el fut­bol, diu “papa a la tele” i es pensa que el seu pare és allà, però ja no hi soc.

Avui et diria que no, però quan vaig estu­diar magis­teri em va agra­dar molt. Si algun dia haig d’anar per aquesta branca ho faré feliç, no em cau­ran els anells, però el meu somni és estar rela­ci­o­nat amb el fut­bol, que és la meva gran passió. Durant un temps vaig com­pa­gi­nar el fut­bol a ter­cera i les pràcti­ques de magis­teri. Al Girona ho vaig dei­xar defi­ni­ti­va­ment.

Li diria que seguís el mateix camí, que no posés límits. En aquell moment no pensàvem en res més que viure el dia a dia i gau­dir de cada etapa. La sort és que sem­pre he estat molt ben acom­pa­nyat, sobre­tot per la meva família.

Els meus grans amics del fut­bol són Muni, Pere, Eloi i Juanpe. També he jugat amb grans fut­bo­lis­tes com Stu­ani, Borja, Aday i Portu, que em van impac­tar per les seves mane­res de com­pe­tir. A Bolívia també vaig conèixer gent que em va aju­dar molt i que me l’estimo.

El Girona-Madrid (2-1) per Sant Narcís. Inne­go­ci­a­ble, i per cert, no era fora de joc... sort del no VAR [riu].

Entre per­se­ve­rança i orgull. Hi ha hagut moments com­pli­cats en què he estat a punt d’apar­car el fut­bol i dedi­car-me a la docència. Al final, vaig poder arri­bar a l’elit i n’estic orgullós.

El veig increïble. L’altre dia, després de tor­nar de Bolívia, vaig veure el Girona-Arse­nal i vaig escol­tar l’himne de la Cham­pi­ons a Mon­ti­livi... Entre el cor i el cer­vell, em va cos­tar enten­dre on era. No m’havia ima­gi­nat mai arri­bar en aquest punt tan àlgid.

És el club de la meva vida. És on he estat més feliç, m’ho ha donat tot i sem­pre he inten­tat donar-li-ho tot. Quan no hi he estat, sem­pre he vol­gut tor­nar-hi, i quan hi he estat, no he estat mai més feliç.