La meva pri­mera opció era inten­tar que­dar-me en el Girona, com la de tot­hom, però, quan vaig veure els fit­xat­ges i em va sor­tir l’opció de venir a Miranda, vaig pen­sar que aquí podia tenir minuts. Vaig deci­dir amb el meu repre­sen­tant i la meva família tirar cap aquí per aga­far un altre camí i poder jugar.

El Girona volia que em quedés i jo al prin­cipi, també, però quan va sor­tir l’opció em van donar lli­ber­tat per deci­dir. Vaig optar per sor­tir per tenir minuts.

Com que juguem sense extrems, sinó amb davan­ters, i jo soc extrem de tota la vida, al prin­cipi em va cos­tar adap­tar-me a jugar per dins. Amb el temps, vaig par­lar amb el mis­ter sobre com millo­rar en aquesta posició, i al final han sor­tit els resul­tats. Ara em sento molt bé i l’equip també està molt bé.

Al prin­cipi no jugava bé i no estava còmode. Vaig par­lar amb ell, tant fut­bolísti­ca­ment com per­so­nal­ment, i això em va aju­dar a veure les coses com eren i a jugar millor.

Em va dir que havia de fer les coses per aju­dar l’equip, no només indi­vi­du­al­ment. Quan vaig enten­dre això, tot va anar millor.

Sí, sem­pre he tin­gut clar que s’ha d’aju­dar l’equip, però vaig arri­bar a Miranda obses­si­o­nat a mar­car gols i fer números. Vaig enten­dre que això és impor­tant, però que el més impor­tant és que l’equip vagi bé, i després ja vindrà la resta.

Si et soc sin­cer, nosal­tres no mirem gaire la clas­si­fi­cació, això ho dei­xem als mis­ters. Som tan joves que només volem jugar i gua­nyar.

El Mirandés és un club humil. Quan va començar la pre­tem­po­rada només tenia vuit juga­dors, i hem arri­bat molts joves cedits d’equips de pri­mera. Ens hem entès molt bé, i això ens ha por­tat on som. Tots ens por­tem bé, el dia a dia és fàcil i tenim molta fam perquè som joves i volem fer alguna cosa en el fut­bol.

Ens por­tem molt bé entre tots i inten­tem fer coses els dies lliu­res però, si t’he de dir algú, em porto espe­ci­al­ment bé amb Pablo Tomeo, Álex Calvo i Alberto Reina.

El millor moment de la meva car­rera va ser quan vaig debu­tar a pri­mera, però fut­bolísti­ca­ment, sí, ara estic en un molt bon moment.

Jugar en una altra posició m’ha fet millor, perquè et dona més opci­ons per al futur. He millo­rat molt jugant per dins, com­bi­nant més i dei­xant l’indi­vi­du­a­lisme.

Sí, és com una família. Vas al camp i ningú et xiula; si falles, t’aju­den. Això és molt bo, sobre­tot per als joves com jo.

És dife­rent, però en el Mirandés no tens tanta pressió. És un club que t’ajuda, i si falles no et cri­ti­quen. Vas als camps a treure el millor de tu sense por.

Sí, molta gent ho sap. És un equip per créixer, i entre els fut­bo­lis­tes es coneix com un club tram­polí. L’objec­tiu del club és man­te­nir-se a segona i poten­ciar juga­dors cedits perquè després tor­nin als seus equips o es que­din.

És un dia que sem­pre recor­daré, però aque­lla tem­po­rada vaig jugar qua­tre par­tits i l’any següent no vaig poder jugar. El debut és espe­cial, però l’any que més recordo és el pri­mer.

Va ser pel con­text del par­tit, anàvem per­dent i em va treure per inten­tar remun­tar. No sabia si juga­ria o no, va ser una decisió del moment.

Ho sabia, però no li he donat gaire importància. Ho visc amb nor­ma­li­tat.

M’hau­ria agra­dat estar-hi i jugar en la Cham­pi­ons, però havia de pen­sar en mi i vaig fer el que vaig fer. Veig que el Girona pot créixer molt i estan fent les coses molt bé.

Sí, és el meu club, on he cres­cut i debu­tat. Vull tor­nar-hi.

El tre­ball dels entre­na­dors en el cadet i el juve­nil, pre­pa­rant-nos molt en els entre­na­ments per estar con­cen­trats quan juguem. Un exem­ple és la deter­mi­nació a fer les coses. Això em va mar­car.

En Sergi Mora. L’any de la covid, en el cadet, va ser quan millor vaig jugar i em va fer pujar al juve­nil. M’aju­dava molt i vaig treure’n coses molt bones.

Sí, he vist tots els par­tits de la Youth Lea­gue i la Cham­pi­ons. L’equip estava molt bé, llàstima que van que­dar eli­mi­nats en l’últim par­tit a Ate­nes. Hi ha un juga­dor amb poten­cial que tots conei­xem, en Minsu.

Sí, parlo molt amb en Jas­tin, és molt amic. Em va expli­cant com va tot per allà i em des­criu tots els camps històrics on va. Això no ho havíem vis­cut mai.

M’agra­da­ria jugar d’extrem, que és la meva posició de sem­pre, però juga­ria on em posés el mis­ter.

De moment no sé res, això ho porta el meu repre­sen­tant. Quan me n’assa­benti, ja ho deci­diré.

És el meu club i on he d’estar, però ja ho veu­rem.

Assi­mi­lar que havia d’estar un any sense jugar. Després, amb el temps, tenia ganes de recu­pe­rar-me i tre­ba­llar amb els fisi­o­te­ra­peu­tes i la família, que em va aju­dar molt.

Vaig tirar amb la meva família i els fisi­o­te­ra­peu­tes, sobre­tot l’Oriol. Hi havia dies que veia els altres entre­nar i jo estava al gimnàs o amb el fisi­o­te­ra­peuta i es feia molt dur, però sabia que havia de fer-ho per tor­nar a jugar.

Després de la pre­tem­po­rada amb el Girona, aca­bat de recu­pe­rar, estava una mica cohi­bit, però ara em sento com abans. El cos tècnic i Míchel em van donar minuts i això em va aju­dar moltíssim.

Va ser estrany, era un amistós de pre­tem­po­rada. Em fal­tava aire, m’ofe­gava, però la il·lusió de tor­nar a jugar ho superava tot. Havia d’aca­bar de la manera que fos.

He madu­rat molt fut­bolísti­ca­ment i per­so­nal­ment. Estar lesi­o­nat t’ajuda a veure què has de fer i què no, dins i fora del camp.

Vaig coin­ci­dir amb Toni Villa i Borja Gar­cia, que em van aju­dar molt amb con­sells i ànims.

Mar­car més gols, però sense obses­si­o­nar-me. També la defensa, tot i que aquest any ja estic bé en això, he millo­rat en aquest aspecte.

No, pre­fe­reixo no mar­car-me’n per no obses­si­o­nar-me i que surti mala­ment.

El meu refe­rent és en Messi, el millor, i també m’agra­den molt Ney­mar i Mbappé.

A llarg ter­mini, gua­nyar una Cham­pi­ons o una lliga. A curt ter­mini, esta­blir-me a pri­mera divisió, i si pot ser amb el Girona.

Aga­far tots els entre­na­ments amb ganes, tre­ba­llar al màxim i donar el millor de mi.

Sí, esta­ria bé tenir un de Cam­pro­don en el pri­mer equip.

Vaig començar a Cam­pro­don amb els amics, en un club del poble. En els ben­ja­mins vam gua­nyar la lliga con­tra el Girona i vam arri­bar a la copa Cata­lu­nya, en què ens va eli­mi­nar el Barça. Vaig mar­car molts gols i em va fit­xar el Barça, en què vaig estar tres anys, però no en tinc gaire bon record, lluny dels meus i a la ciu­tat. Després vaig anar al Girona, en què vaig començar a jugar millor i estar més còmode prop de la família.

Sí, molt. La set­mana pas­sada em van venir a veure a Miranda. Sem­pre que puc torno al poble amb ells i fem coses, m’ajuda molt i no ho dei­xaré de fer mai.

Sí, espe­rem que sí [riu].