Girona

L’ànima que empeny l’equip

El Girona va tor­nar a rebre un cop dels que cos­ten de dige­rir però pot­ser a Butar­que, Míchel i la resta de l’equip van començar a intuir quina serà la fórmula per mirar de sal­var la cate­go­ria, un missió que serà com­pli­cada per culpa de l’estat anímic de la plan­ti­lla, encara pit­jor després de la diana de Munir en el 92 que esta­blia l’1-1 defi­ni­tiu. I és que l’equip blanc-i-ver­mell neces­si­tava empenta, ànima, ener­gia, honor, orgull i encara més adjec­tius que posats a la cas­sola poden fer reviure un con­junt en cai­guda lliure. Portu i Stu­ani van evi­den­ciar que només l’ànima i l’estima (i res­pecte) a l’escut han de ser la via per arri­bar a l’èxit. Els dos suma­ven tot just la segona titu­la­ri­tat en la lliga però van demos­trar que amb ells al camp no falta coratge i entrega. Cert que el de Tala va fer el gol, el vuitè en el cam­pi­o­nat que el situa com a pit­xitxi de l’equip en soli­tari –a Miovski i Abel Ruiz ni són ni se’ls espera–, però Portu va evi­den­ciar més que ningú aquesta ener­gia i ràbia que neces­si­tava l’equip per reac­ci­o­nar, o començar a fer-ho.

El de Beniel va ser la referència ofen­siva de l’equip jun­ta­ment amb Stu­ani en la mena de 4-4-2 que va plan­te­jar Míchel –un dibuix que sem­pre es des­di­buixa amb el pas dels minuts–. Molt més mòbil que el de Tala, Portu va llui­tar per tot com si fos l’última pilota del par­tit. Ja en el minut 19, una jugada de murri va per­me­tre a l’ata­cant dei­xar amb un pam de nas Alti­mira per forçar la ver­me­lla directe de Cisse i obrir les por­tes de la victòria al Girona. El murcià va gene­rar una ocasió clara de Tsy­gankov després d’apro­fi­tar una pen­ti­nada de Stu­ani i esti­rar la cama per dei­xar enrere un rival i assis­tir cap a l’ucraïnès, lluny de la seva versió i lent en la presa de deci­si­ons.

Portu es va mos­trar soli­dari en la pressió, va moles­tar sem­pre els cen­trals rivals i en l’inici de la segona part va ser part pro­ta­go­nista de l’acció que aca­ba­ria amb el 0-1 del seu inse­pa­ra­ble Stu­ani. El davan­ter va apro­fi­tar una excel·lent ober­tura de Yan­gel Her­rera per con­duir i fer una cen­trada al cor de l’àrea on hi havia l’uru­guaià, que va fer ser­vir el seu mar­tell al cap per superar Dmi­tro­vic. I tot i que era pro­vi­si­o­nal, els juga­dors sabien que havien fet el més impor­tant, avançar-se en el mar­ca­dor i començar a esvair els fan­tas­mes. La cele­bració amb l’afició en un dels córners de Butar­que va ser d’alli­be­ra­ment, de fe, de creure a acon­se­guir una per­manència que es tor­nava a com­pli­car en l’afe­git, que dei­xava Portu donant cops de ràbia a la cadira de la ban­queta, on des­can­sava després de dir prou en el 77 per culpa de la inac­ti­vi­tat en els dar­rers mesos.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.