Girona

Xesco Espar

Exentrenador del barça i professor expert en lideratge

“El futbol és un ofici, no una feina”

“Recomano tornar als inicis: recordar per què vas començar”

“El dia de descans també hi ha sessió i consisteix a reposar”

Xesco Espar, exen­tre­na­dor pro­fes­si­o­nal del Barça d’hand­bol i gua­nya­dor de la lliga de cam­pi­ons el 2005, és un refe­rent en lide­ratge i moti­vació. Lli­cen­ciat en edu­cació física per l’Inefc, ha estat for­ma­dor i con­fe­ren­ci­ant, i ha des­ta­cat per la seva capa­ci­tat d’ins­pi­rar equips a superar rep­tes. Va tre­ba­llar també amb el pri­mer equip del Girona en moments com­pli­cats.

Com pot afec­tar l’estat emo­ci­o­nal i men­tal dels juga­dors el fet de pas­sar de com­pe­tir a Europa a llui­tar per evi­tar el des­cens?
Afecta molt el juga­dor i l’entre­na­dor i el públic, tot­hom es troba davant d’una para­doxa. És a dir, fan una gran tem­po­rada el pri­mer any i el segon any sense ado­nar-se’n, tre­ba­llant igual o pot­ser millor que l’any ante­rior, l’equip cau en picat.
Es cau en la com­pa­ració i les expec­ta­ti­ves altes, no?
Això és més una qüestió de l’entorn que no pas dels matei­xos inte­grants. Quan dic l’entorn, dic les amis­tats dels juga­dors, la família, el públic. El nor­mal és fer-ho pit­jor.
Què es pot fer quan un equip toca fons anímica­ment?
Cal enten­dre per què. I sovint la gent no ho veu: el pro­blema és el temps. L’any pas­sat el Girona tenia qua­tre dies per pre­pa­rar un par­tit. Ara, amb dos par­tits per set­mana –i un d’aquests, de Cham­pi­ons– només tenen un dia útil. I en fut­bol, el dia abans i després no pots entre­nar fort. Li va pas­sar a l’Ath­le­tic de Bil­bao quan es va clas­si­fi­car per a la Cham­pi­ons i passa sovint en altres equips. A més, han per­dut juga­dors clau i no hi ha prou temps per adap­tar-se. L’entre­na­dor és bo, la plan­ti­lla també, però ara cal fer coses dife­rents. Si no, topes amb un sos­tre de vidre que no veus a venir.
I com es recu­pera la con­fiança?
Els juga­dors han de fer un upgrade: cui­dar-se més, opti­mit­zar la recu­pe­ració, la nutrició, pre­ve­nir lesi­ons. També cal un esforç men­tal: evi­tar dis­trac­ci­ons, cen­trar-se total­ment a entre­nar i jugar. Ara no hi ha temps per pre­pa­rar els par­tits com abans, així que han d’estu­diar-los pel seu compte. Tot s’atro­pe­lla i el focus ha de ser màxim. Ser juga­dor de fut­bol no és una feina, és un ofici, i amb la Cham­pi­ons ja no és un ofici tan diver­tit, hi ha més pre­o­cu­pa­ci­ons. I et diré una cosa: en els dies de des­cans també hi ha entre­na­ment, que con­sis­teix a des­can­sar al cent per cent el cos. És molt impor­tant.
S’hi ha tro­bat en algun equip?
Sí, no et puc dir quins, però t’asse­guro que són equips de pri­mera divisió que els ha pas­sat exac­ta­ment el mateix.
Quin paper hi juguen els líders d’un equip? Stu­ani, Portu...
Els vete­rans han de fer de che­er­le­a­ders dins el ves­ti­dor: ani­mar, guiar i donar exem­ple. Són clau per man­te­nir l’equip unit. Ara els entre­na­ments són més curts, hi ha més viat­ges i menys temps per des­con­nec­tar. Cal man­te­nir la con­cen­tració sem­pre, també emo­ci­o­nal­ment. I sobre­tot, recu­pe­rar les sen­sa­ci­ons de l’any pas­sat per sor­tir del sotrac.
Míchel no creu en dinàmiques. És un mis­satge cap enfora?
Per Míchel, les dinàmiques són com les estadísti­ques: expli­quen el pas­sat, però no con­di­ci­o­nen el futur. Cada par­tit és una opor­tu­ni­tat per tren­car la ratxa. Ara bé, si acu­mu­les par­tits jugant mala­ment i ningú reac­ci­ona, és que s’han dei­xat de cui­dar detalls impor­tants. Al prin­cipi gua­nyes sense jugar bé i sem­bla que no passa res. Però quan por­tes qua­tre par­tits així, aca­bes pen­sant: “Què coi està pas­sant?” I aquí és quan toca revi­sar què s’ha anat dei­xant de banda durant massa temps.
En una dava­llada de ren­di­ment, cal can­viar la tàctica o reforçar l’aspecte men­tal?
Aquesta res­posta només la sap l’entre­na­dor, que és qui detecta els con­flic­tes entre­nant. Si ell ho comu­nica bé i els juga­dors ho ente­nen i s’hi posen al cent per cent, es pot rever­tir la situ­ació. Ara bé, per jugar bé has de jugar bé, diu. I això passa per tres nivells de pla­ni­fi­cació: pri­mer la tàctica (jugar bé), després la física (man­te­nir-ho tot el par­tit) i final­ment la psi­cològica (fer-ho inde­pen­dent­ment de com vagi el par­tit). Quan parla de físic, es refe­reix sobre­tot a la capa­ci­tat de recu­pe­ració del juga­dor, no només a la pre­pa­ració física clàssica.
Com pot un entre­na­dor man­te­nir la seva pròpia moti­vació?
És molt per­so­nal, però jo sem­pre reco­mano tor­nar als ini­cis: recor­dar per què vas començar, amb quina il·lusió. Ves-te’n als tres pri­mers mesos de per què vas començar i allà tens les raons que t’han por­tat a estar en aquest equip. Sovint, quan les coses van mala­ment, ens cen­trem massa en la tàctica o en l’estat dels juga­dors i ens obli­dem de nosal­tres. Recu­pe­rar aquell enfo­ca­ment ini­cial pot aju­dar molt.
I quin con­sell dona­ria a l’entorn i afició en aquest cas?
Als direc­tius, a molts dels quals els conec, no sé si donar-los cap con­sell. El que sí que vol­dria és veure tot l’equip i dir-los que el públic forma part de l’equip i vice­versa. Quan l’equip està en un moment deli­cat, el públic ha de sen­tir-se part de l’equip, ani­mant els juga­dors en tot moment, fins i tot quan la situ­ació va mala­ment. El públic és essen­cial per aixe­car l’equip, perquè els juga­dors juguen per ells, no pel con­tracte. El públic no és només un espec­ta­dor; és part activa del resul­tat, com­pra l’entrada i sense ells els fut­bo­lis­tes pro­fes­si­o­nals no juga­rien. Si el públic sent que l’equip els neces­sita, vol dir que es donen el 200%.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)