En un par­tit en què va pri­o­rit­zar el con­trol i la impli­cació defen­siva i col·lec­tiva per man­te­nir la por­te­ria a zero, objec­tiu esguer­rat en el minut 89, el Girona va crear poquíssi­mes oca­si­ons de perill. Va fer només tres xuts i cap va anar entre els tres pals. Però quan ja se li havia espat­llat el punt que hau­ria estat un puntàs, va estar a punt de recu­pe­rar-lo. Era el minut 93, Solís va forçar un córner i Gaz­za­niga va pujar a rema­tar. Qui va aparèixer, però, va ser Yan­gel Her­rera. En una de les acci­ons que tan­tes vega­des li hem vist, va gua­nyar el salt i va tenir molt a prop l’empat. Va tri­gar 93 minuts a arri­bar l’ocasió més clara, i hau­ria estat glòria. Però aquesta vegada la rema­tada de Yan­gel, una de les seves espe­ci­a­li­tats, no va entrar. I el Girona no només va per­dre una gran opor­tu­ni­tat d’estar del tot tran­quil, sinó que perd també un dels seus pun­tals per a la visita a Valla­do­lid, on s’ha d’aca­bar de fer la feina. Perquè Yan­gel, amenaçat de sus­pensió des de feia sis jor­na­des, serà san­ci­o­nat, com Krejcí.

En un mig del camp on Art­hur Melo s’ha fet un lloc, Yan­gel no l’ha per­dut mai. El veneçolà, en el seu desè par­tit seguit com a titu­lar, hi va posar l’ener­gia, la lluita i la capa­ci­tat física i en el xoc habi­tu­als. No es va des­pen­jar gaire en atac, en la línia de tot l’equip, que no es va esti­rar gaire. L’amenaça de la desena tar­geta de la tem­po­rada no el pri­vava d’anar al xoc amb con­tundència en diver­ses juga­des. De fet, fins i tot va fer la sen­sació, per moments, que no li moles­tava veure-la, ara que el calen­dari tor­nava a pre­sen­tar la freqüència de tres par­tits en poc més d’una set­mana –dimarts a Valla­do­lid i diu­menge a Sant Sebastià. Díaz de Mera ja se l’havia mirat en alguna altra falta, i el va aca­bar amo­nes­tant per una pun­tada a Gerard Moreno en la sor­tida del Vila-real, en el minut 68. Yan­gel havia començat la segona part fent una cen­trada interes­sant que Stu­ani no va poder con­nec­tar.

El veneçolà, com en set dels nou ante­ri­ors par­tits, va com­ple­tar els 90 minuts. I després de la galleda d’aigua freda, amb l’apa­rició d’Etta Eyong, Yan­gel va tenir a prop un gol que, sense valer una victòria, hau­ria pro­vo­cat l’èxtasi a Mon­ti­livi, per fer un pas més, qui sap si defi­ni­tiu, cap a la tran­quil·litat, i per poder-lo dedi­car a Míchel Sánchez, que s’ho havia de mirar des de l’hos­pi­tal i a qui els juga­dors desit­ja­ven ofe­rir una gran ale­gria. No va ser pos­si­ble. La festa va ser del nombrós grup d’afi­ci­o­nats del Vila-real. Al Girona, li tocarà espe­rar. Farà bé de no allar­gar-ho més enllà de Valla­do­lid. Però hi haurà d’arri­bar sense Yan­gel, un pes pesant, ni Krejcí, una altra peça clau.