Tenir Donny Van de Beek és un luxe per al Girona i la majoria dels equips. Aquesta és una afirmació que podria ser ben certa si el neerlandès s’hagués acostat a la gran versió que va mostrar en els seus anys a l’Ajax i que va despertar l’interès de clubs com el Madrid i el Manchester United, capaços de fer una bogeria per tenir-lo a les seves files. L’aura del migcampista, però, es va apagar fent el pas al club anglès. La confiança en un mateix i les capacitats físiques el van oprimir fins a obligar totes les parts a buscar cessions també poc fructíferes a l’Everton i l’Eintrach de Frankfurt, fins a recalar, en propietat per un mòdic preu –clàusules a part–, al Girona. L’equip blanc-i-vermell, amb un Míchel que semblava que podia mostrar o recuperar la millor versió de qualsevol futbolista –l’inversemblant curs 2023/24 així ho va demostrar– es fregava les mans davant la possibilitat de recuperar un jugador que sí que va mostrar bones virtuts tàctiques i tècniques damunt del terreny de joc en la primera meitat de la temporada, però que es va anar apagant en la segona fins al punt d’escollir baixar d’un vaixell sense rumb cap al descens per operar-se el taló i arreglar uns problemes que li feien la guitza i li impedien rendir al 100%. Tant de bo només fos això.

En la seva primera temporada al club, Van de Beek haurà acumulat 35 partits entre totes les competicions, 22 com a titular (1.973 minuts), amb tres gols al seu compte particular, un en la Champions League contra el Feyenoord a Montilivi i dos més en la lliga. El de Nijkerkerveen gairebé sempre s’ha situat a la mitjapunta de l’esquema 4-2-3-1 de Míchel i ha mostrat intel·ligència en benefici de l’equip, però nul·les capacitats físiques per fer els moviments encara més efectius. No ser capaç de suportar els ritmes de joc en la majoria de partits el feien passar a un segon pla i desaparèixer totalment desconnectant la medul·lar amb la zona de tres quarts del terreny de joc.

Van de Beek ha estat tot voluntat, i és que la seva actitud al camp ha estat brillant. Animava els companys, s’encoratjava a si mateix, es mostrava actiu pel que fa a les instruccions de Míchel, cada partit que passava més ofuscat amb ell, i empenyia com podia l’equip amb alguna bona estona de futbol i passades de mèrit. Això en la primera volta i bona part de la Champions League –el tècnic li va treure tot el suc i tota l’energia per les inclemències físiques dels companys– i realment va respondre acumulant minuts sense parar cada tres dies.

En la segona volta, però, semblava que el diposit del neerlandès va quedar buit. La mala dinàmica no el va convidar a emplenar-lo i, de fet, va optar per passar per la sala d’operacions a corregir uns dolors al taló per estar fora fins al setembre.