Ritme descendent

Tenir Donny Van de Beek és un luxe per al Girona i la majo­ria dels equips. Aquesta és una afir­mació que podria ser ben certa si el neer­landès s’hagués acos­tat a la gran versió que va mos­trar en els seus anys a l’Ajax i que va des­per­tar l’interès de clubs com el Madrid i el Manc­hes­ter Uni­ted, capaços de fer una boge­ria per tenir-lo a les seves files. L’aura del mig­cam­pista, però, es va apa­gar fent el pas al club anglès. La con­fiança en un mateix i les capa­ci­tats físiques el van opri­mir fins a obli­gar totes les parts a bus­car ces­si­ons també poc fructíferes a l’Ever­ton i l’Ein­trach de Frank­furt, fins a reca­lar, en pro­pi­e­tat per un mòdic preu –clàusu­les a part–, al Girona. L’equip blanc-i-ver­mell, amb un Míchel que sem­blava que podia mos­trar o recu­pe­rar la millor versió de qual­se­vol fut­bo­lista –l’inver­sem­blant curs 2023/24 així ho va demos­trar– es fre­gava les mans davant la pos­si­bi­li­tat de recu­pe­rar un juga­dor que sí que va mos­trar bones vir­tuts tàcti­ques i tècni­ques damunt del ter­reny de joc en la pri­mera mei­tat de la tem­po­rada, però que es va anar apa­gant en la segona fins al punt d’esco­llir bai­xar d’un vai­xell sense rumb cap al des­cens per ope­rar-se el taló i arre­glar uns pro­ble­mes que li feien la guitza i li impe­dien ren­dir al 100%. Tant de bo només fos això.

En la seva pri­mera tem­po­rada al club, Van de Beek haurà acu­mu­lat 35 par­tits entre totes les com­pe­ti­ci­ons, 22 com a titu­lar (1.973 minuts), amb tres gols al seu compte par­ti­cu­lar, un en la Cham­pi­ons Lea­gue con­tra el Feye­no­ord a Mon­ti­livi i dos més en la lliga. El de Nijkerker­veen gai­rebé sem­pre s’ha situat a la mit­ja­punta de l’esquema 4-2-3-1 de Míchel i ha mos­trat intel·ligència en bene­fici de l’equip, però nul·les capa­ci­tats físiques per fer els movi­ments encara més efec­tius. No ser capaç de supor­tar els rit­mes de joc en la majo­ria de par­tits el feien pas­sar a un segon pla i des­a­parèixer total­ment des­con­nec­tant la medul·lar amb la zona de tres quarts del ter­reny de joc.

Van de Beek ha estat tot volun­tat, i és que la seva acti­tud al camp ha estat bri­llant. Ani­mava els com­panys, s’enco­rat­java a si mateix, es mos­trava actiu pel que fa a les ins­truc­ci­ons de Míchel, cada par­tit que pas­sava més ofus­cat amb ell, i empe­nyia com podia l’equip amb alguna bona estona de fut­bol i pas­sa­des de mèrit. Això en la pri­mera volta i bona part de la Cham­pi­ons Lea­gue –el tècnic li va treure tot el suc i tota l’ener­gia per les inclemències físiques dels com­panys– i real­ment va res­pon­dre acu­mu­lant minuts sense parar cada tres dies.

En la segona volta, però, sem­blava que el dipo­sit del neer­landès va que­dar buit. La mala dinàmica no el va con­vi­dar a emple­nar-lo i, de fet, va optar per pas­sar per la sala d’ope­ra­ci­ons a cor­re­gir uns dolors al taló per estar fora fins al setem­bre.