“Encara soc dalt d’un núvol”

Molt encer­tat això. M’agrada moltíssim Vila-Matas. És meta­li­te­ra­tura i ser­veix per obrir altres horit­zons i altres escrip­tors. La frase crec que és del seu lli­bre El mal de Mon­tano i és veri­tat: tots tenim pseu­do­de­pres­si­ons els diu­men­ges a la tarda pen­sant en l’horitzó de dilluns al matí. Tinc la sort de no tenir-ne perquè la feina que faig m’encanta i soc un pri­vi­le­giat. Diu­menge vam demos­trar sobre­tot caràcter perquè sabíem que hi hau­ria moments molt com­pli­cats, tot i que l’esce­nari pit­jor, que ells mar­ques­sin pri­mer, no va pas­sar. A l’inrevés. Ens vam situar amb un 3-0, però tot i així és un equip grandíssim que va creure i ens va posar les coses molt com­pli­ca­des.

Encara soc dalt d’un núvol. Quan comença la tem­po­rada tens expec­ta­ti­ves. Vols que l’equip fun­ci­oni d’una manera deter­mi­nada. Amb el Dani Fernández i el Jordi Roca hem pas­sat mol­tes hores ide­ant el que podíem fer. Després ho vam tras­lla­dar als juga­dors i ells ens han aju­dat a millo­rar-ho. Crec que els petits detalls no deci­dei­xen els par­tits, però sí que és cert que t’aju­den. Tant la final com altres par­tits del curs els hem gua­nyat, però també els podíem haver per­dut. Ho hem gua­nyat tot menys la lliga cata­lana i això és increïble i supera les expec­ta­ti­ves. Segur que també hem tin­gut un punt de sort.

Això fa una mica de por, de ver­ti­gen. Sem­bla que és fàcil que l’hoquei del Barça gua­nyi títols, però cada vegada és més com­pli­cat. Pot­ser l’OK Lliga ha per­dut una mica de nivell perquè han mar­xat juga­dors, tot i que el Liceo i el Reus han fet una gran tem­po­rada i això ens ha bene­fi­ciat perquè ens ha obli­gat a ser sem­pre com­pe­ti­tius. En la lliga por­tu­guesa el nivell ha pujat. Sé que l’any vinent ens diran que hem de repe­tir. De fet, ens ho direm nosal­tres matei­xos tot i saber que serà molt difícil. En aquest sen­tit deia que em feia por. Som el Barça i hem de gua­nyar. Doncs d’acord, ho tor­na­rem a assu­mir.

És clar. I sense haver d’arri­bar a la pròrroga per no patir. Amb una exhi­bició de defensa, con­tra­a­tac i efec­ti­vi­tat. S’ha de remar­car que dels qua­tre gols de la final dos són amb la defensa del Porto ja situ­ada. El pri­mer després d’un temps mort. El dia abans vam veure que el Porto tenia pro­ble­mes amb el xut de cullera i Ordóñez la va cla­var. I en el d’Álva­rez ells cre­uen que toca­rem dar­rere la por­te­ria, s’enfon­sen i ell rec­ti­fica la posició i acaba. És una mera­ve­lla de gol (2-0), i més quan ets l’entre­na­dor. La sen­sació que et pro­du­eix és el més sem­blant a una cosa que no diré i que tots tenim al cap.

M’agra­den les rodes de premsa, però no me les pre­paro. Lle­gir molt et dona agi­li­tat de paraula i també és cert que hi ha fra­ses que he uti­lit­zat abans en molts ves­ti­dors, com la frase del Faust de Goethe que diu que “dona més força sen­tir-se esti­mat que creure’s fort”. Els entre­na­dors som comu­ni­ca­dors i és molt més impor­tant trans­me­tre acti­tuds que tàctica. En les dues xer­ra­des prèvies a la semi­fi­nal i la final no vaig pin­tar res a la pis­sarra. Era una qüestió emo­ci­o­nal de posar el juga­dor en el con­text. Mirar-lo als ulls i dir que no renunciéssim a res del que som, que el Porto no pensés que tin­dria al davant un equip petit. Els pri­mers cinc minuts del Porto són bes­ti­als, però igual que saps que el Reus baixa en el tram final de la pri­mera part, també saps que el Porto afluixa. Si un equip que surt tan fort veu que hi vas, és pos­si­ble que això l’aturi perquè s’adona que li pots fer mal. La nos­tra filo­so­fia va ser anar-hi amb empenta i si ens volen vèncer que hagin de fer molts gols.

Fa dos anys a Lis­boa hi va haver dos par­tits amb molta polèmica. El nivell de la final a qua­tre de Lleida 2017 jo diria que va ser cor­recte. Enguany per jugar-se a Porto el nivell va ser bo. És cert que el gol d’ells sem­bla que va entrar, però també ens van asse­nya­lar qua­tre direc­tes i van dei­xar d’asse­nya­lar algun penal clar a favor nos­tre. Les pare­lles arbi­trals dels nos­tres par­tits van estar bé i això és una molt bona notícia. Amb el pas dels anys tots som més civi­lit­zats. L’ambi­ent de diu­menge a Porto va ser espec­ta­cu­lar a favor del seu equip i no recordo ni un insult.

No et pots atu­rar. La copa la vam gua­nyar a Llo­ret i en llatí vol dir “llo­rer”. No et pots ador­mir sobre els llo­rers. Has de pen­sar en el futur. Hi ha coses que no pots ofe­rir als juga­dors i hi ha una pla­ni­fi­cació. El que és trist de tot ple­gat és la impli­cació per­so­nal. Quant ets part d’una decisió presa, sap greu dir després que els tro­baràs a fal­tar, però és veri­tat encara que sigui un con­tra­sen­tit. Amb el Xavi Bar­roso hi he estat des del 2007, quan era juve­nil. És molt jove i tindrà les por­tes ober­tes per tor­nar.

No em toca par­lar d’això.

Segur. És més que un juga­dor i fins i tot més que un capità. Aporta mol­tes coses, tant des del punt de vista tècnic i emo­ci­o­nal com també tàctic.

Hi ha hagut pocs moments com­pli­cats, però sé que en el futur n’hi haurà més. La der­rota en la lliga cata­lana con­tra el Noia ens va esti­mu­lar i ens va fer gua­nyar la super­copa. Ens va dei­xar tocats en l’inici del pro­jecte. En canvi, la que vam encai­xar a Reus no ens va fer tant de mal. És Reus i saps que pot per­dre. L’equip a par­tir d’aquí va créixer. Gua­nyar la copa ens va donar molta con­fiança. Si haguéssim per­dut con­tra el Liceo, jugar-nos la lliga a la Coru­nya hau­ria estat molt com­pli­cat.