Eufòria 20 anys després

Si fa 20 anys algú hagués pro­nos­ti­cat a Natxo Edo Bosch que dues dècades més tard seria final­ment campió del món però amb la selecció por­tu­guesa, el lla­vors por­ter de la selecció espa­nyola hau­ria trac­tat el futuròleg de boig. Edo era el pre­sumpte titu­lar a Reus, però durant el cam­pi­o­nat, el tècnic Miquel Umbert, que un parell de mesos després es faria càrrec pre­ci­sa­ment del Reus Depor­tiu, el va relle­var per Jaume Lla­ve­rola, que lla­vors era jove i que encara con­ti­nua, amb una gran eficiència, en la pri­mera línia de foc defen­sant la por­te­ria del City­lift Girona. Espa­nya va per­dre la final con­tra l’Argen­tina per 1-0 amb el famós gol de Gaby Cairo al pavelló olímpic de Reus. Edo era cone­gut a la capi­tal del Baix Camp perquè entre el 1994 i el 1997 havia defen­sat tres tem­po­ra­des la por­te­ria del Reus Depor­tiu, en què no va aca­bar de reei­xir. Va mar­xar al Noia en una mena d’inter­canvi amb Joan Car­les Vadi­llo, que tri­om­fa­ria ple­na­ment al Baix Camp. La bona tem­po­rada amb el con­junt de la capi­tal del cava –campió de copa i de la CERS– va sus­ci­tar l’interès del Porto i la pro­posta dels Dragões li va can­viar la vida. Està casat amb una por­tu­guesa, té nego­cis allí –res­tau­rants– i el seu fill Xano, tot i que juga al Barça, és el por­ter de la selecció júnior lusi­tana.

Edo va començar a jugar als Maris­tes de Sants i va debu­tar en la màxima cate­go­ria amb el Vila­nova. Va ser el titu­lar al Porto durant mol­tes tem­po­ra­des i es va con­ver­tir en un dels miralls de la nova gene­ració de por­ters d’aquell país de grans pati­na­dors que han emer­git com ara Ângelo Girão, Pedro Hen­ri­ques o Nel­son Filipe Fili­pao. De fet, l’ara super­he­roi dels World Roller Games Girão, que també va ser vital en el títol de la lliga euro­pea con­que­rit per l’Spor­ting, l’ha citat com a refe­rent en diver­ses oca­si­ons.

El català va tan­car la seva vida espor­tiva la Juven­tude de Viana. Es va reti­rar en aquest club i hi va debu­tar com a entre­na­dor d’aju­dant de Renato Gar­rido. Tot dos van anar a petar poste­ri­or­ment a l’Oli­vei­rense, encara hi són, i poste­ri­or­ment han estat esco­llits pri­mer i segon tècnic de la selecció por­tu­guesa, que, per fi, va gua­nyar un mun­dial que no s’enduia des del 2003 a Oli­veira d’Azémeis. Vint anys després, Edo, per tant, assa­bo­ria el títol mun­dial des d’una altra pers­pec­tiva, però també amb una gran ale­gria. De fet, amb molta eufòria. No en va, Por­tu­gal va vore­jar l’abisme en els quarts con­tra Itàlia quan per­dia per 2-4 en el segon temps. També va patir con­tra Espa­nya en un duel de semi­fi­nals que es va resol­dre en la pròrroga. Els penals con­tra l’Argen­tina, amb Girão de gran pro­ta­go­nista, van ator­gar el títol a Por­tu­gal en una final en què el talent de les dues for­ma­ci­ons no es va tra­duir en gols (0-0). “Crec que Girão hau­ria de ser l’MVP de la final”, va dir Edo al final del par­tit en una decla­ra­ci­ons reco­lli­des pel por­tal web Hoqueipt.com. Era evi­dent que el seu grau d’incidència en el títol va començar aquell 1998, quan va tan­car l’acord amb el Porto a Paço d’Arcos. Un altre lli­gam entre les dues finals sepa­ra­des per dues dècades és la presència en l’equip argentí de l’incom­bus­ti­ble David Páez, que va for­mar part de l’equip sud-ame­ricà en totes dues oca­si­ons.