Ja té pebrots que enguany que hi ha play-off de des­cens i que els resul­tats de la fase regu­lar són menys trans­cen­dents, els dos equips que aca­ben de pujar, el Tara­dell i el Pala­fru­gell, gua­nyes­sin en la pri­mera jor­nada en el marc d’un esport en què els aca­bats d’ascen­dir paguen sovint la nova­tada i bai­xen en el seu pri­mer any a l’elit. El Tara­dell, de fet, si apli­quem una mica la iro­nia, és l’únic equip fins ara invicte de la història de l’OK Lliga. Ha jugat un sol par­tit i el va gua­nyar dis­sabte con­tra els ele­ments i el Cal­des, con­junt que arri­bava amb el car­tell d’haver pro­ta­go­nit­zat una gran pre­tem­po­rada i que va caure en el dar­rer segon. Molera, pre­ci­sa­ment un exju­ga­dor del Cal­des, va robar la bola quan fal­ta­ven cinc segons i va fil­trar una pas­sada al veterà Marçal Casa­de­vall, que va fer el 3-2 i, alhora, va entrar de ple als lli­bres d’història del club i de la vila oso­nenca. Per afe­gir ele­ments de guió cine­ma­togràfic, fal­tava només un segon, l’equip local havia empa­tat dos cops i la bola va entrar plo­rant a llàgrima viva com si fos a càmera lenta. Èxtasi al Pujoló.

El Pala­fru­gell també va cele­brar un gran tri­omf a Vic en el seu retorn a l’elit, amb Fer­ran Gar­cia impa­ra­ble en les fal­tes direc­tes. Arrenca amb molta empenta i espera ren­di­bi­lit­zar l’experiència acu­mu­lada fa dos cur­sos quan no es va poder esca­po­lir de la teo­ria del des­cens. Caldrà parar atenció per veure si el nou for­mat modi­fica els per­cen­tat­ges de nou­vin­guts estim­bats a mig ter­mini o si, per con­tra, res no ha can­viat.

El Reus va fer una gran pre­tem­po­rada que no li va ser­vir de res en el seu bateig de foc. El pri­mer líder, el magnífic Girona, li va pas­sar per sobre amb una gran acti­tud defen­siva i molt d’encert al davant (5-1). Un retorn somiat a la ban­queta del tècnic Ramon Benito en un equip amb mol­tes cares noves que van donar una altra feso­mia al con­junt i que van fer, en certa manera, justícia després que l’any pas­sat el Reus sortís viu de Palau quan va esgar­ra­par un empat de penal quan fal­ta­ven 32 segons per al so de la bot­zina. Qua­tre dels cinc gols els van fer juga­dors debu­tants. Ara, però, toca cau­tela. Molta. La història de l’OK Lliga és plena de grans arren­ca­des i atu­ra­des vio­len­tes. Els ini­cis de curs són molt rela­tius. I ara, encara més.

Capítol a part mereix el Barça. Per­dre a Ria­zor i amb play-off i per 2-1 entra dins de les pre­vi­si­ons, tot i que l’any pas­sat, també en la pri­mera jor­nada i amb punts més valu­o­sos en joc, hi va vèncer. També, igual que ara, havia per­dut la super­copa, en aque­lla ocasió tot just con­tra el Liceo. Dues der­ro­tes segui­des, però, no són habi­tu­als. Fa de mal dir amb un equip de rotació infi­nita, però amb la reti­rada de l’ara dele­gat Gual, que es devia mos­se­gar les ungles, i el procés d’aco­bla­ment al grup d’Hélder Nunes –recor­dem, per exem­ple, que l’any pas­sat João Rodri­gues va tenir una fei­nada per aga­far el fil del joc blau­grana i els més pes­si­mis­tes ja van posar el crit al cel– l’absència per lesió de Bar­galló és sig­ni­fi­ca­tiva. L’equip ha tro­bat a fal­tar, tant en la final de la super­copa com a Ria­zor, un juga­dor amb visió perifèrica i galons per manar i assos­se­gar el ritme. Un home capa­ci­tat per fer assistències que mar­quin les diferències. El Barça va recor­dar en algu­nes fases els ini­cis d’Edu Cas­tro a la ban­queta, quan el joc directe des­me­su­rat era con­tra­pro­du­ent i faci­li­tava les tas­ques defen­si­ves rivals. Temps al temps. Això no treu que faci mal als ulls veure el tot­po­derós Barça per­dre dos par­tits seguits.