OK Lliga

AITOR EGURROLA

PORTER DEL FC BARCELONA

“No em puc queixar, he jugat fins als 42 anys”

“Si volia seguir era per disputar una lliga europea sencera”

“Ser capità del Barça és un orgull, però no cal dur el braçal. Pana i Pau també ho són en potència”

“De petit ho passava malament amb les derrotes. No em podien ni parlar, i si em parlaven, bordava”

Patrocini
Vaig passar-ho molt malament durant molts dies abans de l’acte de comiat. Tenia més nervis que en una final europea
He vist l’evolució del tema físic. Abans el gimnàs era gairebé voluntari i tothom hi feia el que volia. Era com un bufet lliure
Està bé protegir el jugador, però que els partits es decideixin tan clarament per la bola aturada no crec que afavoreixi el joc

Aitor Egur­rola (Bar­ce­lona, 1980), que avui fa 42 anys, s’ha con­ver­tit en el Barça en un por­ter lle­gen­dari que s’ha man­tin­gut ferm en el pri­mer equip durant 24 tem­po­ra­des i que ha gua­nyat 78 títols, més que ningú. El gran capità, i con­si­de­rat per molts el millor por­ter de sem­pre, des­grana aspec­tes de la seva tra­jectòria d’èxit, del seu procés vital i de la seva reti­rada.

Deu ser impos­si­ble recor­dar al detall els 78 títols.
Segur que n’hi ha molts que ras­cant i repas­sant els trauríem tots, però costa tirar tants anys enrere, més de vint en alguns casos. Es fa com­pli­cat i al final recor­des els més emblemàtics.
Les copes d’Europa.
Aques­tes les trau­ria totes, segur, ras­cant, perquè al final són les que més se cele­bren, i en tens un record molt maco.
Tan maco com rebre el tro­feu al ves­ti­dor del Porto...
Va ser la meva pri­mera, després d’una invasió de pista ter­ri­ble. Per sort, tot va aca­bar bé, però sí que va haver-hi moments d’incer­tesa perquè tots teníem la família a la gra­de­ria. També hi era la penya Sang Culé. Es va dir que havien detin­gut alguna per­sona. En aque­lla època no tot­hom tenia mòbil, no hi havia aquesta pos­si­bi­li­tat de comu­ni­cació per­ma­nent. Recordo el dele­gat i gerent, que era el Josep Llorca, pujant i bai­xant, dient-nos que tot­hom estava bé. Després va ser molt cele­brada pel rebom­bori que es va for­mar al vol­tant.
Els inci­dents vio­lents s’han reduït molt.
Sí, en tot l’esport. Hi ha més civisme, tot i que encara pas­sen coses. Però aquesta violència, que no diria gene­ra­lit­zada però que sí que era bas­tant comuna en el pas­sat, ara per sort són excep­ci­ons que cal denun­ciar.
El joc, sigui per can­vis tàctics, de regla­ment i de con­cep­tes de tre­ball físic, també ha variat.
Encara recordo quan era petit una cam­pa­nya de la fede­ració cata­lana con­tra la violència. Era un dibuix amb un gar­rot aga­fat amb les mans i una X de pro­hi­bit. En aquell moment s’havia de pren­dre consciència que l’estic pot arri­bar a ser una arma si no s’uti­litza cor­rec­ta­ment. Més enda­vant hi va haver el canvi de nor­mes i l’hoquei es va con­ver­tir en un esport de menys con­tacte. Ha estat posi­tiu, però ara ja toca reblar-ho una mica més.
Què faria?
Està bé pro­te­gir el juga­dor, però que els par­tits es deci­dei­xin tan clara­ment per la bola atu­rada, per les direc­tes i els penals, no crec que afa­vo­reixi el joc. Si un equip està encer­tat en aques­tes acci­ons, per molt que hagi jugat pit­jor, pot gua­nyar. Pel meu gust, les direc­tes i els penals tenen un pes massa impor­tant, i en la resta del joc no paga gaire la pena arris­car perquè sem­pre tindràs aquesta opció. I s’està per­ver­tint una mica el joc en aquest sen­tit. També seria impor­tant tor­nar a apli­car la norma del camp enrere. Al final, s’està veient que surt a compte no arris­car-se, no anar a por­te­ria i aguan­tar, i això impe­deix que els equips puguin pres­si­o­nar. Això per­me­tria un joc més viu i amb més con­tra­a­tacs, que és el que agrada més als afi­ci­o­nats. El camp enrere per­me­tria pres­si­o­nar una mica més i que no sortís a compte aguan­tar tant la pilota.
Li deu agra­dar l’hoquei femení.
Sí, però ten­dirà al mateix en el sen­tit tàctic. Si veus par­tits de cana­lla, van de cara a bar­raca, sense con­di­ci­o­nants. És el que sem­pre es par­lava de la lliga por­tu­guesa, que afa­vo­ria l’espec­ta­cle.
El dia que li van dir que no el reno­ven, li va cos­tar assi­mi­lar-ho? S’ho espe­rava?
No, no m’ho espe­rava. Quan el dia ante­rior et diuen “hem de xer­rar”, alguna cosa t’ensu­mes. Tens inputs que et van arri­bant indi­rec­ta­ment i que et diuen que con­ti­nuaràs en l’equip i ho tens ficat al cap. Jo ja tenia la decisió medi­tada, no presa ni comu­ni­cada, que la tem­po­rada vinent seria l’última. Ja ho havia par­lat amb la família. Em va xocar, però són situ­a­ci­ons que s’han d’accep­tar. Vaig pas­sar uns dies com­pli­cats, evi­dent­ment. És esport, i no em quei­xaré, havent estat en actiu fins als 42 anys.
Ho va comu­ni­car en un acte mul­ti­tu­di­nari a Espai Barça al cos­tat de Joan Laporta. Estava més nerviós que abans d’una final de la copa d’Europa?
Vaig pas­sar-ho molt mala­ment durant molts dies abans de l’acte. Mai m’agrada ser el cen­tre d’atenció, i aquell dia ho era. Sem­pre ho recordo, i de gran he anat can­vi­ant. Mai he cele­brat els meus ani­ver­sa­ris amb molt de gust. Ja de petit els hau­ria pas­sat sense cele­brar-ho.
Doncs se’n va sor­tir molt bé.
Gràcies. M’ho vaig pre­pa­rar bé i ho vaig por­tar tot escrit perquè volia dir el que pen­sava, amb natu­ra­li­tat.
Hi va haver un moment en què l’emoció va pre­do­mi­nar.
Sí, sobre­tot quan em vaig refe­rir als meus pares, que han estat amb mi des del prin­cipi. Si ma mare no hagués fet el sacri­fici d’anar amb metro i tren a por­tar-me a jugar, res no hau­ria estat pos­si­ble. Si he arri­bat on soc és sobre­tot per ella, per la seva empenta. Quan feia el dis­curs, l’estava mirant i ella plo­rava, i això s’enco­mana.
El destí el va dur a l’hoquei sobre patins, amb el qual no tenien cap mena de vin­cu­lació.
Si la mare d’un com­pany d’escola no hagués reclu­tat nens per jugar... hau­ria jugat a hand­bol, a bàsquet... Mai en la vida havia vist hoquei, i la meva sen­sació ini­cial va ser que era un esport de nens. No el seguia per tele­visió.
Juga el cinquè par­tit de la semi­fi­nal con­tra el Reus, el Barça perd i la seva car­rera espor­tiva s’ha aca­bat. Tot seguit, els dos equips i el públic li fan un home­natge. Un còctel de sen­sa­ci­ons.
Pri­mer vaig sen­tir tris­tesa i frus­tració, com quan perds una final, perquè un cinquè par­tit és simi­lar. Tot seguit, veus que s’ha aca­bat, per sem­pre. El públic, tot i la der­rota, fan el canvi de xip, i a mi em sabia greu no haver pas­sat a la final. Juguem per la gent i per nosal­tres matei­xos, i l’únic que em sor­tia era dema­nar perdó.
Ser capità del Barça és un orgull i una gran res­pon­sa­bi­li­tat.
Jo m’ho prenc com un orgull. Quan vas crei­xent en un ves­ti­dor ja va sor­gint de gene­ració espontània. Juga­dors com el Pana­dero, amb un ren­di­ment increïble, o el Pau Bar­galló, tot talent, són capi­tans en potència encara que no duguin braçal. Jo abans de dur el braçal ja em sen­tia capità, i n’hi ha d’altres en l’equip.
Ha tin­gut molt bona relació amb els juga­dors argen­tins que han anat pas­sant per Cas­tell­de­fels, el seu lloc de residència.
Des de l’època del Car­los López i el David Páez, que per gene­ració hi vaig coin­ci­dir més, amb les pare­lles sortíem a sopar. Després van arri­bar el Pablo, el Lucas, el Mati, i suposo que bus­ca­ven algun lloc on tro­bar-se més còmodes i les famílies pogues­sin conèixer més gent. No diré que m’hagi fet amic de tots els com­panys que he tin­gut, però no tinc mala relació amb cap.
Una bona relació al ves­ti­dor es tra­du­eix sovint en resul­tats.
Doncs de vega­des haver tin­gut molt bona relació fora de la pista no ha com­por­tat necessària­ment els millors resul­tats. He estat en ves­ti­dors en què la gent, sense tenir mala relació, no queda per sopar, i s’ha gua­nyat tot, i d’altres en què la relació era genial i no s’ha gua­nyat tant. Està sobre­va­lo­rat. L’impor­tant és que hi hagi res­pecte, comu­ni­cació i bona entesa.
És una espi­neta cla­vada no haver gua­nyat cap mun­dial.
Sí, per això vaig tor­nar a la selecció quan em van tru­car en el mun­dial del 2015. Vam per­dre la final clara­ment con­tra l’Argen­tina. També és el resul­tat d’una elecció. Si hagués deci­dit que hi seguia anant estant a l’ombra de Gui­llem Tra­bal, que estava a un nivell boníssim, era titu­lar amb tot el merei­xe­ment, pot­ser tin­dria algun títol. Però va ser una decisió medi­tada i bus­cant des­cans. Mai se sap, però pot­ser hau­ria pogut allar­gar menys la car­rera perquè sem­pre he patit dels genolls, i en això dono les gràcies als pre­pa­ra­dors físics i met­ges que hem tin­gut en el Barça. Tenia la sen­sació que no em com­pen­sava per­dre’m gai­rebé totes les vacan­ces any rere any per entre­nar-me i anar a jugar un par­tit d’un euro­peu o un mun­dial con­tra una selecció entre come­tes menor.
El pes és un fac­tor impor­tant per als genolls.
Pesava 7 o 8 qui­los més quan vaig començar, i els he bai­xat gra­du­al­ment. He vist l’evo­lució i com es pro­fes­si­o­na­lit­zava el tema físic. Al prin­cipi, el gimnàs era gai­rebé volun­tari i tot­hom hi feia el que volia. Era com un bufet lliure.
Què li ha sem­blat la final entre el Liceo i el Reus i el retorn al ‘play-off’?
Crec que el Reus ha arri­bat a la final esgo­tat física­ment després de la semi­fi­nal con­tra el Barça. També va ser molt dura per a nosal­tres. M’ima­gino –mai he jugat con­tra el Barça– que quan aca­bes de jugar-hi també bai­xes men­tal­ment una mica la guàrdia sense voler-ho. El públic ha res­post, i al públic se li ha de donar el que demana.
Han estat anys con­vul­sos pel que fa a la lliga euro­pea.
La meva volun­tat de con­ti­nuar una any més era per jugar una lliga euro­pea sen­cera. L’any de la pandèmia era quan estàvem millor amb diferència. Després van venir els for­mats exprés. Tot ple­gat, per inten­tar fer el nou for­mat de lliga euro­pea s’han per­dut dos anys, i ara sem­bla que hem tor­nat a la case­lla de sor­tida. Si s’ha fet tot aquest procés per tor­nar al mateix lloc és que les coses no s’han fet bé.
Calia un tren­ca­ment total?
Soc par­ti­dari de tren­car, però s’ha d’estar dins. Jut­jar des de fora és com­pli­cat. La sen­sació és que s’ha per­dut el temps. Es va fer una aposta i va sor­tir mala­ment. S’han de tenir les coses clares i, sobre­tot, un pla B. El pla A era que el comitè euro­peu passés per l’adreçador. No hi va pas­sar i hem per­dut dos anys.
Què ha après de l’hoquei?
A ges­ti­o­nar les emo­ci­ons, les frus­tra­ci­ons, a accep­tar la der­rota, també com a part de la vida. No sem­pre es pot gua­nyar i no sem­pre les coses sur­ten com un vol. Jo de petit ho pas­sava molt mala­ment amb les der­ro­tes. No em podien ni par­lar, i si em par­la­ven, bor­dava.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)