“No em puc queixar, he jugat fins als 42 anys”

Segur que n’hi ha molts que ras­cant i repas­sant els trauríem tots, però costa tirar tants anys enrere, més de vint en alguns casos. Es fa com­pli­cat i al final recor­des els més emblemàtics.

Aques­tes les trau­ria totes, segur, ras­cant, perquè al final són les que més se cele­bren, i en tens un record molt maco.

Va ser la meva pri­mera, després d’una invasió de pista ter­ri­ble. Per sort, tot va aca­bar bé, però sí que va haver-hi moments d’incer­tesa perquè tots teníem la família a la gra­de­ria. També hi era la penya Sang Culé. Es va dir que havien detin­gut alguna per­sona. En aque­lla època no tot­hom tenia mòbil, no hi havia aquesta pos­si­bi­li­tat de comu­ni­cació per­ma­nent. Recordo el dele­gat i gerent, que era el Josep Llorca, pujant i bai­xant, dient-nos que tot­hom estava bé. Després va ser molt cele­brada pel rebom­bori que es va for­mar al vol­tant.

Sí, en tot l’esport. Hi ha més civisme, tot i que encara pas­sen coses. Però aquesta violència, que no diria gene­ra­lit­zada però que sí que era bas­tant comuna en el pas­sat, ara per sort són excep­ci­ons que cal denun­ciar.

Encara recordo quan era petit una cam­pa­nya de la fede­ració cata­lana con­tra la violència. Era un dibuix amb un gar­rot aga­fat amb les mans i una X de pro­hi­bit. En aquell moment s’havia de pren­dre consciència que l’estic pot arri­bar a ser una arma si no s’uti­litza cor­rec­ta­ment. Més enda­vant hi va haver el canvi de nor­mes i l’hoquei es va con­ver­tir en un esport de menys con­tacte. Ha estat posi­tiu, però ara ja toca reblar-ho una mica més.

Està bé pro­te­gir el juga­dor, però que els par­tits es deci­dei­xin tan clara­ment per la bola atu­rada, per les direc­tes i els penals, no crec que afa­vo­reixi el joc. Si un equip està encer­tat en aques­tes acci­ons, per molt que hagi jugat pit­jor, pot gua­nyar. Pel meu gust, les direc­tes i els penals tenen un pes massa impor­tant, i en la resta del joc no paga gaire la pena arris­car perquè sem­pre tindràs aquesta opció. I s’està per­ver­tint una mica el joc en aquest sen­tit. També seria impor­tant tor­nar a apli­car la norma del camp enrere. Al final, s’està veient que surt a compte no arris­car-se, no anar a por­te­ria i aguan­tar, i això impe­deix que els equips puguin pres­si­o­nar. Això per­me­tria un joc més viu i amb més con­tra­a­tacs, que és el que agrada més als afi­ci­o­nats. El camp enrere per­me­tria pres­si­o­nar una mica més i que no sortís a compte aguan­tar tant la pilota.

Sí, però ten­dirà al mateix en el sen­tit tàctic. Si veus par­tits de cana­lla, van de cara a bar­raca, sense con­di­ci­o­nants. És el que sem­pre es par­lava de la lliga por­tu­guesa, que afa­vo­ria l’espec­ta­cle.

No, no m’ho espe­rava. Quan el dia ante­rior et diuen “hem de xer­rar”, alguna cosa t’ensu­mes. Tens inputs que et van arri­bant indi­rec­ta­ment i que et diuen que con­ti­nuaràs en l’equip i ho tens ficat al cap. Jo ja tenia la decisió medi­tada, no presa ni comu­ni­cada, que la tem­po­rada vinent seria l’última. Ja ho havia par­lat amb la família. Em va xocar, però són situ­a­ci­ons que s’han d’accep­tar. Vaig pas­sar uns dies com­pli­cats, evi­dent­ment. És esport, i no em quei­xaré, havent estat en actiu fins als 42 anys.

Vaig pas­sar-ho molt mala­ment durant molts dies abans de l’acte. Mai m’agrada ser el cen­tre d’atenció, i aquell dia ho era. Sem­pre ho recordo, i de gran he anat can­vi­ant. Mai he cele­brat els meus ani­ver­sa­ris amb molt de gust. Ja de petit els hau­ria pas­sat sense cele­brar-ho.

Gràcies. M’ho vaig pre­pa­rar bé i ho vaig por­tar tot escrit perquè volia dir el que pen­sava, amb natu­ra­li­tat.

Sí, sobre­tot quan em vaig refe­rir als meus pares, que han estat amb mi des del prin­cipi. Si ma mare no hagués fet el sacri­fici d’anar amb metro i tren a por­tar-me a jugar, res no hau­ria estat pos­si­ble. Si he arri­bat on soc és sobre­tot per ella, per la seva empenta. Quan feia el dis­curs, l’estava mirant i ella plo­rava, i això s’enco­mana.

Si la mare d’un com­pany d’escola no hagués reclu­tat nens per jugar... hau­ria jugat a hand­bol, a bàsquet... Mai en la vida havia vist hoquei, i la meva sen­sació ini­cial va ser que era un esport de nens. No el seguia per tele­visió.

Pri­mer vaig sen­tir tris­tesa i frus­tració, com quan perds una final, perquè un cinquè par­tit és simi­lar. Tot seguit, veus que s’ha aca­bat, per sem­pre. El públic, tot i la der­rota, fan el canvi de xip, i a mi em sabia greu no haver pas­sat a la final. Juguem per la gent i per nosal­tres matei­xos, i l’únic que em sor­tia era dema­nar perdó.

Jo m’ho prenc com un orgull. Quan vas crei­xent en un ves­ti­dor ja va sor­gint de gene­ració espontània. Juga­dors com el Pana­dero, amb un ren­di­ment increïble, o el Pau Bar­galló, tot talent, són capi­tans en potència encara que no duguin braçal. Jo abans de dur el braçal ja em sen­tia capità, i n’hi ha d’altres en l’equip.

Des de l’època del Car­los López i el David Páez, que per gene­ració hi vaig coin­ci­dir més, amb les pare­lles sortíem a sopar. Després van arri­bar el Pablo, el Lucas, el Mati, i suposo que bus­ca­ven algun lloc on tro­bar-se més còmodes i les famílies pogues­sin conèixer més gent. No diré que m’hagi fet amic de tots els com­panys que he tin­gut, però no tinc mala relació amb cap.

Doncs de vega­des haver tin­gut molt bona relació fora de la pista no ha com­por­tat necessària­ment els millors resul­tats. He estat en ves­ti­dors en què la gent, sense tenir mala relació, no queda per sopar, i s’ha gua­nyat tot, i d’altres en què la relació era genial i no s’ha gua­nyat tant. Està sobre­va­lo­rat. L’impor­tant és que hi hagi res­pecte, comu­ni­cació i bona entesa.

Sí, per això vaig tor­nar a la selecció quan em van tru­car en el mun­dial del 2015. Vam per­dre la final clara­ment con­tra l’Argen­tina. També és el resul­tat d’una elecció. Si hagués deci­dit que hi seguia anant estant a l’ombra de Gui­llem Tra­bal, que estava a un nivell boníssim, era titu­lar amb tot el merei­xe­ment, pot­ser tin­dria algun títol. Però va ser una decisió medi­tada i bus­cant des­cans. Mai se sap, però pot­ser hau­ria pogut allar­gar menys la car­rera perquè sem­pre he patit dels genolls, i en això dono les gràcies als pre­pa­ra­dors físics i met­ges que hem tin­gut en el Barça. Tenia la sen­sació que no em com­pen­sava per­dre’m gai­rebé totes les vacan­ces any rere any per entre­nar-me i anar a jugar un par­tit d’un euro­peu o un mun­dial con­tra una selecció entre come­tes menor.

Pesava 7 o 8 qui­los més quan vaig començar, i els he bai­xat gra­du­al­ment. He vist l’evo­lució i com es pro­fes­si­o­na­lit­zava el tema físic. Al prin­cipi, el gimnàs era gai­rebé volun­tari i tot­hom hi feia el que volia. Era com un bufet lliure.

Crec que el Reus ha arri­bat a la final esgo­tat física­ment després de la semi­fi­nal con­tra el Barça. També va ser molt dura per a nosal­tres. M’ima­gino –mai he jugat con­tra el Barça– que quan aca­bes de jugar-hi també bai­xes men­tal­ment una mica la guàrdia sense voler-ho. El públic ha res­post, i al públic se li ha de donar el que demana.

La meva volun­tat de con­ti­nuar una any més era per jugar una lliga euro­pea sen­cera. L’any de la pandèmia era quan estàvem millor amb diferència. Després van venir els for­mats exprés. Tot ple­gat, per inten­tar fer el nou for­mat de lliga euro­pea s’han per­dut dos anys, i ara sem­bla que hem tor­nat a la case­lla de sor­tida. Si s’ha fet tot aquest procés per tor­nar al mateix lloc és que les coses no s’han fet bé.

Soc par­ti­dari de tren­car, però s’ha d’estar dins. Jut­jar des de fora és com­pli­cat. La sen­sació és que s’ha per­dut el temps. Es va fer una aposta i va sor­tir mala­ment. S’han de tenir les coses clares i, sobre­tot, un pla B. El pla A era que el comitè euro­peu passés per l’adreçador. No hi va pas­sar i hem per­dut dos anys.

A ges­ti­o­nar les emo­ci­ons, les frus­tra­ci­ons, a accep­tar la der­rota, també com a part de la vida. No sem­pre es pot gua­nyar i no sem­pre les coses sur­ten com un vol. Jo de petit ho pas­sava molt mala­ment amb les der­ro­tes. No em podien ni par­lar, i si em par­la­ven, bor­dava.