OK Lliga

AINA FLORENZA

JUGADORA DEL GENERALI PALAU I MILLOR ESPORTISTA CATALANA DEL 2022

“De petita no sabia xutar a porteria”

Amb 20 anys, Aina Florenza ha estat pitxitxi i MVP de l’OK Lliga els dos darrers cursos, i ha estat reconeguda amb el guardó de Millor Esportista Catalana del 2022

Haver guanyat els dos darrers títols europeus ens posa pressió. Però no volem l’etiqueta de favorites
El premi de millor esportista és important perquè valora el nostre esport i dona més visibilitat i ressò
Si no marco i l’equip perd, i més en un partit important, faig més autocrítica. No és la ràbia de no fer gols, sinó de perdre
La majoria de jugadores no cobren i fem la mateixa feina que fan els nois i amb les mateixes o més hores de dedicació

El currículum d’Aina Flo­renza podria ser per­fec­ta­ment el d’una juga­dora vete­rana a punt de pen­jar els patins. Un títol mun­dial, un sub­cam­pi­o­nat i un euro­peu, dues copes d’Europa, dues OK Lliga, dos MVP de l’OK Lliga i dos cops pit­xitxi de la com­pe­tició. Flo­renza (Mataró 2002), però, té 20 anys i tota una car­rera davant seu. Pal de paller en el Gene­rali Palau, la mares­menca, que amb 13 anys ja va debu­tar en l’OK Lliga i amb 16 va ser cam­pi­ona en els World Roller Games Bar­ce­lona 2019, ha rebut el guardó de millor espor­tista cata­lana del 2022, un reco­nei­xe­ment que fa exten­siu a la “visi­bi­lit­zació” de l’hoquei sobre patins femení.

Millor espor­tista del 2022. Ima­gino que va ser una gran ale­gria. Sabia que estava nomi­nada?
Sí, em van avi­sar que estava nomi­nada. Al cap d’uns dies em van dir que el jurat havia deci­dit que jo era la millor espor­tista del 2022. Vaig tenir molta ale­gria, no només per mi, sinó per l’hoquei femení. És molt posi­tiu i molt impor­tant que es valori el nos­tre esport. Això ens dona més visi­bi­li­tat i ressò.
La lliga euro­pea comença avui, però el Palau des­cansa. Són qua­tre grups de tres equips. Això de jugar ara sí, ara no, no és una mica estrany?
Amb la covid es van fer for­mats con­cen­trats, però abans ja s’havia fet de manera sem­blant. Ens agrada el for­mat perquè ens per­met viat­jar.
Tor­nen a Vila-sana dime­cres en l’OK Lliga, a una pista on va mar­car el gol que les situ­ava en la final de l’OK Lliga en l’últim segon. Molta riva­li­tat.
Sí, perquè cada vegada tenen un equip més com­pe­ti­tiu, i quan t’has de jugar un títol, te l’aca­bes jugant o bé con­tra el Vila-sana o amb el Gijón. Si no és un, és l’altre. A més, en el Vila-sana hi ha mol­tes argen­ti­nes i s’hi afe­geix la riva­li­tat amb la selecció espa­nyola.
Són favo­ri­tes a Europa després dels dos dar­rers títols?
Hem de seguir en la nos­tra línia. Haver gua­nyat els dos títols pot­ser sí que et posa aquesta petita pressió. Però tam­poc volem posar-nos l’eti­queta de favo­ri­tes.
El gran Palau que enganxa va començar el dia que van per­dre la final de la lliga euro­pea con­tra el Vol­tregà?
Pot­ser és un dels par­tits en què comen­cem a créixer com a equip i ens ado­nem que podem fer molt més. Tot és un procés que no ve d’un dia per l’altre, però aquell par­tit és un dels punts d’inflexió.
Ha tin­gut tres entre­na­dors en qua­tre cur­sos a pesar dels èxits con­que­rits. Suposo que deu ser molt enri­qui­dor, però que també deu mare­jar una mica...
El pri­mer entre­na­dor que vaig tenir al Palau va ser Miquel Bus­quets, que tenia una manera de fer que era total­ment dife­rent al que jo estava acos­tu­mada a Mataró. Al prin­cipi em va cos­tar una mica, perquè jo abans no estava jugant en l’OK Lliga, i era una cate­go­ria nova. Era dife­rent en molts aspec­tes, però en un any m’hi vaig acos­tu­mar. Quan va arri­bar Ivan Jaqui­erz, tenia una manera de jugar molt dife­rent de la del Miquel, i ens hi vam adap­tar molt ràpida­ment perquè l’estil bene­fi­ci­ava molt l’equip i ens va aju­dar a millo­rar. Després va venir l’Ivan Sanz, que no va can­viar tant la manera de jugar. Dels tres entre­na­dors va ser al que més ràpida­ment ens vam adap­tar. Perquè va seguir el model que havia imple­men­tat l’entre­na­dor ante­rior. Va ser com una con­tinuïtat, i ara estem bé.
La gent de vega­des pensa que són màqui­nes i que és pràcti­ca­ment obli­ga­tori que gua­nyin.
De vega­des et pre­gun­ten: Com és que heu per­dut? Què us ha pas­sat? Doncs que som per­so­nes. Podem tenir un mal dia o que l’equip con­trari hagi estat millor. Hi poden influir molts fac­tors que de vega­des no depe­nen de tu. Hi ha molts equips que ho fan molt bé i que estan al nos­tre nivell. Tot i que no ens agradi, hi ha par­tits en què et toca per­dre.
Amb la con­so­li­dació del Vila-sana i l’arri­bada del Fraga, a més del Tele­ca­ble, el Man­lleu, el Vol­tregà o el Cer­da­nyola, estem davant de l’OK Lliga més com­pe­ti­tiva dels últims anys?
Cada cop va millo­rant més i cada vegada hi ha més equips que pugen més forts, amb més com­pe­ti­ti­vi­tat i més riva­li­tat. Anys enrere hi havia tres lli­gues, els de dalt, els de baix i els del mig, que feien una mica el que podien. Cada vegada es va ajun­tant una mica més i ara pot­ser ja hi ha només dues lli­gues, els de dalt i els de baix, i alguns equips de la part baixa també gua­nyen de vega­des equips de la zona alta. Això abans mai no pas­sava. Cada vegada hi ha més noies jugant, i això fa que l’hoquei femení pugi.
En l’aspecte tàctic s’està per­dent una mica una certa innocència i s’està evo­lu­ci­o­nant cap a l’estil més tàctic de l’hoquei mas­culí?
Hi ha una evo­lució, però sense arri­bar als límits del mas­culí. Hi ha coses que es van assem­blant més i van can­vi­ant.
En el fet d’avançar cap al pro­fes­si­o­na­lisme, l’evo­lució no s’aca­bava de veure...
Hi ha alguns clubs que, encara que no sigui com a pro­fes­si­o­nals totals, però sí que poden ofe­rir més diners a les seves juga­do­res perquè tenen més patro­ci­na­dors, però la majo­ria de clubs i la majo­ria de juga­do­res no tenen remu­ne­ració. També s’hau­ria de fer un pas enda­vant, perquè nosal­tres fem la mateixa feina que fan els nois i amb les matei­xes o més hores de dedi­cació. A poc a poc això hau­ria de començar a can­viar.
Ara estu­dia. Veu el futur com­pli­cat quan hagi de tre­ba­llar?
Encara que no vul­guis, hi pen­ses. Jo encara estic estu­di­ant i vaig a la uni­ver­si­tat. Això et per­met una certa lli­ber­tat. Estic en aquell punt en què ho puc fer una mica tot. La uni­ver­si­tat és més fle­xi­ble, si un dia no hi vas no passa res. I també estic estu­di­ant magis­teri, una car­rera que no té l’exigència, per exem­ple, de la de medi­cina. El dia que acabi la car­rera –ara estic fent ter­cer– i hagi de tre­ba­llar d’això o de qual­se­vol altra cosa, ja veu­rem com ho faré. En el meu equip hi ha juga­do­res més grans que jo i ja tre­ba­llen. Molts dies venen a entre­nar-se direc­ta­ment des de la feina. És com­pli­cat, i serà com­pli­cat com­pa­ti­bi­lit­zar-ho. Les dones, la majo­ria, si no és per la feina o perquè volen ser mares, o pel que sigui, ple­guen abans dels 30 anys.
Viu un gran moment gole­ja­dor.
Estic molt con­tenta i és el reflex que l’equip fun­ci­ona. Perquè si col·lec­ti­va­ment l’equip fun­ci­ona, tot és més fàcil. Segui­rem enda­vant i veu­rem fins quan dura. És difícil man­te­nir-se així.
Quan no marca, es dis­gusta?
Si no marco i l’equip perd, i més en un par­tit impor­tant, faig més autocrítica. No és la ràbia de no fer gols sinó de no haver-los fet i haver per­dut.
En la base ja tenia aquest ins­tint gole­ja­dor?
No me’n recordo gaire. Vaig començar als sis anys amb el pre­ben­jamí, i quan ets petita no mires gaire pels com­panys i només pen­ses a fer gol. Pot­ser no tant com ara, però gai­rebé sem­pre mar­cava algun golet.
Té una gran potència en els llançaments. Ho ha tre­ba­llat molt o hi té un do innat?
Amb els anys, a mesura que vaig anar crei­xent, el vaig anar tre­ba­llant. Té un meca­nisme com­pli­cat, i més quan ets petit, que és difícil. De petita no sabia xutar, era de les nenes que no en sabien; em vaig ficar al cap inten­tar apren­dre’n, i en vaig apren­dre mínima­ment bé.
S’emmi­ra­lla en algun juga­dor o juga­dora que fos molt bo en aquest apar­tat.
Quan era petita no em fixava gaire en això. Ara he vist molts juga­dors i juga­do­res. En el tema xut m’hi fixo, però no és de les coses que em cri­din més l’atenció. Em fixo molt en la manera d’arren­car, perquè a mi al prin­cipi em cos­tava molt arren­car de tacs. Miro les que ho fan bé perquè són més ràpides.
Li agra­da­ria ser cone­guda?
No em moles­ta­ria gens que la gent em conegués, però pot­ser em moles­ta­ria no viure tran­quil·la. Que anés a qual­se­vol lloc i no sabes­sin qui soc, doncs no pas­sa­ria res; però si no em pogués asseure tran­quil·la a fer un cafè, pot­ser sí que em moles­ta­ria. Les per­so­nes que són molt cone­gu­des s’adap­ten i bus­quen solu­ci­ons per poder fer la seva vida.
Quin balanç fa del sub­cam­pi­o­nat del món a l’Argen­tina?
Sabíem per­fec­ta­ment on anàvem. Com quan elles van venir a Bar­ce­lona fa tres anys. Sabíem que elles juga­ven a casa i que si s’hi havien de dei­xar-se la cara, se l’hi dei­xa­rien. Nosal­tres vam fer el que vam poder. Òbvi­a­ment ens hau­ria agra­dat gua­nyar el títol mun­dial, però estem con­ten­tes. Elles també s’ho merei­xien.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.