Sí, em van avi­sar que estava nomi­nada. Al cap d’uns dies em van dir que el jurat havia deci­dit que jo era la millor espor­tista del 2022. Vaig tenir molta ale­gria, no només per mi, sinó per l’hoquei femení. És molt posi­tiu i molt impor­tant que es valori el nos­tre esport. Això ens dona més visi­bi­li­tat i ressò.

Amb la covid es van fer for­mats con­cen­trats, però abans ja s’havia fet de manera sem­blant. Ens agrada el for­mat perquè ens per­met viat­jar.

Sí, perquè cada vegada tenen un equip més com­pe­ti­tiu, i quan t’has de jugar un títol, te l’aca­bes jugant o bé con­tra el Vila-sana o amb el Gijón. Si no és un, és l’altre. A més, en el Vila-sana hi ha mol­tes argen­ti­nes i s’hi afe­geix la riva­li­tat amb la selecció espa­nyola.

Hem de seguir en la nos­tra línia. Haver gua­nyat els dos títols pot­ser sí que et posa aquesta petita pressió. Però tam­poc volem posar-nos l’eti­queta de favo­ri­tes.

Pot­ser és un dels par­tits en què comen­cem a créixer com a equip i ens ado­nem que podem fer molt més. Tot és un procés que no ve d’un dia per l’altre, però aquell par­tit és un dels punts d’inflexió.

El pri­mer entre­na­dor que vaig tenir al Palau va ser Miquel Bus­quets, que tenia una manera de fer que era total­ment dife­rent al que jo estava acos­tu­mada a Mataró. Al prin­cipi em va cos­tar una mica, perquè jo abans no estava jugant en l’OK Lliga, i era una cate­go­ria nova. Era dife­rent en molts aspec­tes, però en un any m’hi vaig acos­tu­mar. Quan va arri­bar Ivan Jaqui­erz, tenia una manera de jugar molt dife­rent de la del Miquel, i ens hi vam adap­tar molt ràpida­ment perquè l’estil bene­fi­ci­ava molt l’equip i ens va aju­dar a millo­rar. Després va venir l’Ivan Sanz, que no va can­viar tant la manera de jugar. Dels tres entre­na­dors va ser al que més ràpida­ment ens vam adap­tar. Perquè va seguir el model que havia imple­men­tat l’entre­na­dor ante­rior. Va ser com una con­tinuïtat, i ara estem bé.

De vega­des et pre­gun­ten: Com és que heu per­dut? Què us ha pas­sat? Doncs que som per­so­nes. Podem tenir un mal dia o que l’equip con­trari hagi estat millor. Hi poden influir molts fac­tors que de vega­des no depe­nen de tu. Hi ha molts equips que ho fan molt bé i que estan al nos­tre nivell. Tot i que no ens agradi, hi ha par­tits en què et toca per­dre.

Cada cop va millo­rant més i cada vegada hi ha més equips que pugen més forts, amb més com­pe­ti­ti­vi­tat i més riva­li­tat. Anys enrere hi havia tres lli­gues, els de dalt, els de baix i els del mig, que feien una mica el que podien. Cada vegada es va ajun­tant una mica més i ara pot­ser ja hi ha només dues lli­gues, els de dalt i els de baix, i alguns equips de la part baixa també gua­nyen de vega­des equips de la zona alta. Això abans mai no pas­sava. Cada vegada hi ha més noies jugant, i això fa que l’hoquei femení pugi.

Hi ha una evo­lució, però sense arri­bar als límits del mas­culí. Hi ha coses que es van assem­blant més i van can­vi­ant.

Hi ha alguns clubs que, encara que no sigui com a pro­fes­si­o­nals totals, però sí que poden ofe­rir més diners a les seves juga­do­res perquè tenen més patro­ci­na­dors, però la majo­ria de clubs i la majo­ria de juga­do­res no tenen remu­ne­ració. També s’hau­ria de fer un pas enda­vant, perquè nosal­tres fem la mateixa feina que fan els nois i amb les matei­xes o més hores de dedi­cació. A poc a poc això hau­ria de començar a can­viar.

Encara que no vul­guis, hi pen­ses. Jo encara estic estu­di­ant i vaig a la uni­ver­si­tat. Això et per­met una certa lli­ber­tat. Estic en aquell punt en què ho puc fer una mica tot. La uni­ver­si­tat és més fle­xi­ble, si un dia no hi vas no passa res. I també estic estu­di­ant magis­teri, una car­rera que no té l’exigència, per exem­ple, de la de medi­cina. El dia que acabi la car­rera –ara estic fent ter­cer– i hagi de tre­ba­llar d’això o de qual­se­vol altra cosa, ja veu­rem com ho faré. En el meu equip hi ha juga­do­res més grans que jo i ja tre­ba­llen. Molts dies venen a entre­nar-se direc­ta­ment des de la feina. És com­pli­cat, i serà com­pli­cat com­pa­ti­bi­lit­zar-ho. Les dones, la majo­ria, si no és per la feina o perquè volen ser mares, o pel que sigui, ple­guen abans dels 30 anys.

Estic molt con­tenta i és el reflex que l’equip fun­ci­ona. Perquè si col·lec­ti­va­ment l’equip fun­ci­ona, tot és més fàcil. Segui­rem enda­vant i veu­rem fins quan dura. És difícil man­te­nir-se així.

Si no marco i l’equip perd, i més en un par­tit impor­tant, faig més autocrítica. No és la ràbia de no fer gols sinó de no haver-los fet i haver per­dut.

No me’n recordo gaire. Vaig començar als sis anys amb el pre­ben­jamí, i quan ets petita no mires gaire pels com­panys i només pen­ses a fer gol. Pot­ser no tant com ara, però gai­rebé sem­pre mar­cava algun golet.

Amb els anys, a mesura que vaig anar crei­xent, el vaig anar tre­ba­llant. Té un meca­nisme com­pli­cat, i més quan ets petit, que és difícil. De petita no sabia xutar, era de les nenes que no en sabien; em vaig ficar al cap inten­tar apren­dre’n, i en vaig apren­dre mínima­ment bé.

Quan era petita no em fixava gaire en això. Ara he vist molts juga­dors i juga­do­res. En el tema xut m’hi fixo, però no és de les coses que em cri­din més l’atenció. Em fixo molt en la manera d’arren­car, perquè a mi al prin­cipi em cos­tava molt arren­car de tacs. Miro les que ho fan bé perquè són més ràpides.

No em moles­ta­ria gens que la gent em conegués, però pot­ser em moles­ta­ria no viure tran­quil·la. Que anés a qual­se­vol lloc i no sabes­sin qui soc, doncs no pas­sa­ria res; però si no em pogués asseure tran­quil·la a fer un cafè, pot­ser sí que em moles­ta­ria. Les per­so­nes que són molt cone­gu­des s’adap­ten i bus­quen solu­ci­ons per poder fer la seva vida.

Sabíem per­fec­ta­ment on anàvem. Com quan elles van venir a Bar­ce­lona fa tres anys. Sabíem que elles juga­ven a casa i que si s’hi havien de dei­xar-se la cara, se l’hi dei­xa­rien. Nosal­tres vam fer el que vam poder. Òbvi­a­ment ens hau­ria agra­dat gua­nyar el títol mun­dial, però estem con­ten­tes. Elles també s’ho merei­xien.