Copa

Sergi Panadero

JUGADOR DEL FC BARCELONA d’HOQUEI SOBRE PATINS

“El Barça-Reus és una final”

“Hi arribem bé. L’últim títol a San Juan referma que estem fent bé les coses”

“Quan jugava al Voltregà amb 16 anys, veia la gent retirar-se amb 31 o 32 anys. Mai m’hauria pensat arribar als 42 anys”

El Barça és un amor a primera vista. Jo he buscat rendir i el club m’ho ha donat tot
He intentat ser intel·ligent i veure en cada moment com podia ser més útil a l’equip

Sergi Pana­dero (Vic, 1982) ho ha gua­nyat tot en 21 anys de ser­vei a la causa en el Barça –65 títols–, al qual va arri­bar el 2003 amb 21 anys pro­ce­dent del Vol­tregà, on ja havia des­pun­tat i aixe­cat una copa de la CERS. Precoç, va debu­tar a l’OK Lliga amb només 16 anys a l’equip oso­nenc. Ha estat una peça bàsica en el club, en la selecció espa­nyola –4 títols mun­di­als i 5 d’euro­peus– i en la selecció cata­lana –una copa Amèrica– per la seva poli­valència, rigor tàctic i la seva tècnica i el seu tre­ball, que li han permès man­te­nir-se a l’elit. Diven­dres ini­cia a Cala­fell en els quarts con­tra el Reus Vir­gi­nias la seva enèsima par­ti­ci­pació en la copa amb l’objec­tiu de gua­nyar el seu onzè títol i el vint-i-sisè de la secció.

Com arriba el Barça?
Molt bé, amb una dinàmica molt bona i ja parlo de fa molt temps, des que vam caure en el play-off de fa dos anys. Va ser un punt i a part i l’equip va fer un pas enda­vant. Amb bon joc, bons resul­tats i títols. L’últim a San Juan referma que fem bé les coses.

Apren­dre quan es perd...

Diu molt de nosal­tres com a equip. Saber aixe­car-te quan has tin­gut una sotra­gada. Podem caure, però ens aixe­quem bé.
És favo­rit el Barça?
En el dia d’avui i sense des­merèixer cap equip, sí. Però també tinc clar que la copa és de les com­pe­ti­ci­ons més difícils.
Per tri­om­far al Barça cal caràcter per assu­mir la pressió?
Sovint es dona per supo­sat que ha de gua­nyar, però no és fàcil. L’esport és cada vegada més com­pli­cat. Els altres equips són cada cop més pro­fes­si­o­nals i tot­hom es pre­para bé. I en una final sem­pre poden pas­sar mol­tes coses.
Es fa estrany veure una copa sense el Liceo i amb uns quarts con­tra el Reus, la final de fa dos anys a Lleida.
Sens dubte, és estrany. Estem acos­tu­mats que hi hagi el Liceo i tro­bar-te el Reus tan aviat en els quarts també és espe­cial. És un par­tit molt atrac­tiu per a nosal­tres i per a ells i inten­ta­rem afron­tar-lo com el que és: una final.
Suposo que va dis­fru­tar a San Juan, amb gol inclòs en la final i en un esce­nari on ja havia gua­nyat la Inter­con­ti­nen­tal del 2018 i un mun­dial.
Sí, ja conei­xia l’ambi­ent i ho vaig tor­nar a gau­dir. Jugar aquests tipus de par­tits con­tra un Porto amb el nivell que té i a l’Aldo Can­toni, on caben 8.000 per­so­nes, per a un juga­dor d’hoquei és espec­ta­cu­lar.
La moti­vació és la clau per al sacri­fici indis­pen­sa­ble per estar tants anys al cap­da­munt?
La moti­vació és molt impor­tant i t’ha d’apas­si­o­nar el que fas. Ja fa uns quants anys que tinc claríssim que mai no sé quin serà el meu últim any jugant i ho afronto així. I tenint molt clar que un cop acabi de jugar, s’aca­barà la meva passió i hauré de veure si trobo una altra passió com la que he tin­gut fins ara. Estic com­plint un somni i sé que s’aca­barà. Intento dis­fru­tar-lo al màxim i allar­gar-lo al màxim, sabent que en qual­se­vol moment es pot aca­bar.
Tots els entre­na­dors que han pas­sat pel club l’han fet jugar, i molt, sem­pre. La seva poli­valència és un dels secrets?
Sem­pre he inten­tat ser un juga­dor intel·ligent i veure en cada moment de la meva vida espor­tiva com podia ser més útil a l’equip. He inten­tat adap­tar-me al que m’ha dema­nat l’entre­na­dor i crec que això també m’ha enri­quit molt com a juga­dor.
De què ha jugat?
Vaig començar de davan­ter i amb els anys i els fit­xat­ges he anat endar­re­rint la posició. L’essència d’haver jugat a dife­rents posi­ci­ons la man­tens i t’aca­bes con­ver­tint en un juga­dor poli­va­lent.
Ara cal ser més físic?
Cal més velo­ci­tat perquè l’hoquei és més ràpid i els juga­dors, alhora, són més tècnics, també perquè hi ha menys con­tacte i es poder fer coses com aixe­car pilo­tes que abans no es podien fer. Coses que quan jo vaig debu­tar eren impen­sa­bles. S’han gua­nyat coses i se n’han per­dut d’altres.
Què li ha donat l’hoquei i a l’inrevés?
En l’àmbit fami­liar m’ha donat molt i també m’ha pres molt. De vega­des no pots dis­fru­tar de veure un par­tit dels teus fills. I això també pesa i és una càrrega que por­tes. Per sort, aquests anys també m’he pogut anar for­mant i he obtin­gut una diplo­ma­tura d’empre­sa­ri­als i un màster de gestió espor­tiva i també em vaig treure el car­net d’entre­na­dor. Tot i l’exigència que he tin­gut, m’he anat for­mant, cons­ci­ent que quan aca­bes, i més en aquesta edat avançada, és difícil entrar en el mer­cat labo­ral.
I el Barça?
Ha estat una relació mútua. Un amor a pri­mera vista. Sem­pre que he posat un peu al Palau, he inten­tat ser pro­fes­si­o­nal cent per cent i he cui­dat tots els detalls per tenir el màxim ren­di­ment. I el Barça també m’ho ha donat tot. M’ha cui­dat. S’ha pre­o­cu­pat de mi. M’ha fet créixer com a per­sona i m’ha transmès valors molt impor­tants a la vida que els por­taré per sem­pre. He inten­tat ser al màxim de pro­fes­si­o­nal i ser un exem­ple per a la gent que ve a veure hoquei i per als nanos que pugen.
Quin és el com­pany que més boca­ba­dat l’ha dei­xat pel seu vir­tu­o­sisme?
He tin­gut molts com­panys vir­tu­o­sos. Un dels que em van impres­si­o­nar per la seva com­pe­ti­ti­vi­tat i per la seva manera de pati­nar és David Páez. Havia jugat con­tra ell de molt jove i em va sem­blar un juga­dor molt com­pe­ti­tiu, molt ràpid i molt com­plet. Amb mi es va por­tar sem­pre molt bé i ara, quan vam anar a San Juan, ens vam tro­bar.
De tots els seus Barça, quin ha estat el millor? Vostè va dir que era el de la pandèmia, que feia camí per tor­nar a reg­nar a Europa. S’hi referma?
Sí, aquell any estàvem jugant molt bé. Allò que dius: ha de pas­sar alguna cosa molt gran perquè no puguem gua­nyar títols. Tot i que sem­pre pots caure en una final si l’altre equip està en una dinàmica bona. El joc era molt fluid, i ens sor­tia tot. Si no ho haguéssim gua­nyat tot, hauríem llui­tat per tot.
Europa. Aquest any sí?
La lliga por­tu­guesa ha fet un salt enda­vant amb grans plan­ti­lles, però la d’aquí també és com­pe­ti­tiva, amb molts nanos que pugen. Això no treu que, tal com es veu amb el nom­bre d’equips por­tu­gue­sos que arri­ben als quarts euro­peus, allí estan apos­tant més per l’hoquei des del punt de vista econòmic. Hau­rem d’inten­tar seguir tra­ient juga­dors.
I que no mar­xin...
I que no mar­xin, sí.
Deia Egur­rola que havia rebut poques ofer­tes en la seva car­rera perquè tot­hom ja sabia que estava al Barça.
A mi m’ha pas­sat el mateix.
El sedui­ria una aven­tura por­tu­guesa o aca­bar la seva car­rera al Vol­tregà?
Estic en un moment en què vaig pilota enda­vant i vaig fent. Som al mes de març i en qüestió de dos mesos s’haurà de veure quin és el meu futur. M’havia plan­te­jat no pen­sar-hi fins que no passés la copa.
Com visu­a­litza la reti­rada? Amb l’emoció de l’últim dia i la bui­dor de l’endemà o amb l’alli­be­ra­ment de l’endemà per poder fer coses que l’esport li impe­dia fer? Hi pensa?
Hi pen­ses. Ja no ets un nen. Fins ara la part espor­tiva m’ha con­di­ci­o­nat molt les vacan­ces, l’ali­men­tació, la recu­pe­ració. Com més gran m’he anat fent, més pro­fes­si­o­nal m’he tor­nat perquè és llei de vida. Si em cuidés menys que de jove, ja hau­ria d’haver ple­gat. Ten­dei­xes a cui­dar-te més.
I això entenc que afecta tot l’entorn fami­liar.
Inten­tes que afecti el mínim pos­si­ble, però afecta; en les vacan­ces, per exem­ple: has de vigi­lar de no dei­xar gai­res dies sense acti­vi­tat. Man­te­nir-te bé costa. I això fa que tin­guis el dia a dia molt pen­sat.
En tot cas, forma part de la pri­mera gene­ració de pri­vi­le­gi­ats que arriba als 40 anys for­mant part de l’elit. Poc s’ho hau­ria pen­sat.
Ni de conya. Quan començava a jugar amb el Vol­tregà amb 16 o 17 anys, veia els juga­dors reti­rar-se amb 31 o 32 anys. Mai vaig pen­sar que podria arri­bar als 42 anys.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)