El Barça no tan sols va posar diumenge el llacet a una OK Lliga en què ha estat superior completant el curs amb un pòquer de títols –supercopa, Intercontinental i copa–sinó que tanca un cicle de set temporades amb el tècnic Edu Castro (2017-2024) al capdavant que s’ha caracteritzat per un estil de joc ofensiu, pel gust pel mètode. Els adeus de l’entrenador i de les figures Pau Bargalló, João Rodrigues –tots tres marxen al Benfica– i de l’ultraveterà de 42 anys Sergi Panadero, que ha rendit durant 21 temporades i penja els patins, posen fi a un equip de gran nivell que ha dominat la majoria de tornejos d’àmbit estatal amb excel·lència però que ha tingut una pedra a la sabata amb els grans equips portuguesos a Europa, amb una corona continental el 2018 assaltant la pista del Porto. Un títol en cinc intents en què sempre, això sí, ha hagut d’anar-se a jugar les garrofes a Portugal, terreny ben esquerp. Enguany, però, no hi va arribar a accedir perquè va caure en els quarts contra l’Sporting Club, el posterior campió. El paradigma ha canviat. Anys enrere, tothom volia venir al Barça i ningú no en marxava si no el feien fora. Els cants de sirena de la lliga portuguesa han regirat l’escenari i el grau de competitivitat i de dificultat s’ha incrementat amb rivals de molta qualitat –Sporting, Porto, Benfica, Barcelos...– i amb plantilles molt àmplies.

La renaixença lusitana, la pandèmia, l’escissió entre els grans equips d’Europa i la federació europea (un any perdut) i els factors propis d’una competició esportiva del més alt nivell en què l’equip estava molt ben acostumat –onze títols entre el 2000 i el 2018 i 22 en total– han marcat el camí del conjunt blaugrana a Europa en un esport en què les travesses continentals són cada cop més complicades i en què els quatre equips de les darreres semifinals europees eren lusitans.