Encara són joves però ja n’han vist de tots colors i acu­mu­len una mot­xi­lla far­cida d’experiències. Berta Bus­quets (Palau-solità i Ple­ga­mans 1995), Laura Puig­du­eta (Cal­des de Mont­bui 1995) i la por­tera Laura Vicente (Bar­ce­lona 1998) ja for­ma­ven part d’aquell Palau romàntic que va sor­pren­dre el món arri­bant a la final a qua­tre de la lliga euro­pea el 2016 a Man­lleu. Les dones incan­sa­bles que van mera­ve­llar per la seva hones­te­dat i per un hoquei agraït de veure, més vis­ce­ral que l’actual, havien entrat en escena. Un exer­cici d’apre­nen­tatge al més alt nivell que va con­cloure amb una der­rota en les semi­fi­nals con­tra les amfi­tri­o­nes per 5-3. El lla­vors into­ca­ble Vol­tregà va ser campió. L’equip vallesà, que ales­ho­res diri­gia Miquel Bus­quets, va adqui­rir experiència, una inversió de futur. El 2019, altre cop a Man­lleu, va arri­bar a la final. La va per­dre davant del Vol­tregà, que va apel·lar als galons i l’ofici. La mara­bunta groga, però, ja era impa­ra­ble. La pandèmia va anul·lar la com­pe­tició l’any 2020, i el 2021 el Palau va fer eclosió a Europa. Un 6-1 espa­ter­rant con­tra el Vol­tregà va tan­car un cicle al club oso­nenc i va ence­tar el del con­junt vallesà en un Maria Víctor ple a ves­sar. La sim­bi­osi va posar el poble –d’uns 15.000 habi­tants– al mapa euro­peu al crit de Pa pa pa pa pa pa pa pa... Palau!. La pro­posta d’atac sense treva li va per­me­tre gua­nyar també la lliga cata­lana i l’OK Lliga. Una tri­lo­gia màgica. El pro­jecte ini­ciat a segona cata­lana pel tècnic Miquel Bus­quets en un equip en què ja hi havia Berta Bus­quets, Laura Puig­du­eta i Paula Ferrón havia cris­tal·lit­zat. Amb un bloc de juga­do­res de la base, el Palau va pujar a l’OK Lliga el curs 2010/11 i havia gua­nyat dues lli­gues (2014/15 i 2018/19). Europa era la cire­reta.

Al trio de figu­res inter­na­ci­o­nals ja s’hi havien unit la gole­ja­dora empe­dreïda Aina Flo­renza, pro­ce­dent del Mataró, i les juga­do­res del plan­ter Mari­ona Colo­mer i Carla Font­deglòria, a més de Laia Juan i Gisela Vicente, impres­cin­di­bles per expli­car el ritme frenètic i orde­nat que impo­sava el con­junt que diri­gia el tècnic argentí Ivan Jaqui­erz. El Palau va repe­tir el 2022 amb un Gigo­nazo de manual con­tra el Tele­ca­ble amb Ivan Sanz a la ban­queta en una altra final apoteòsica.

Però no sem­pre es pot gua­nyar. El 2023 va caure per 6-3 en la semi­fi­nal con­tra el Tele­ca­ble i l’any pas­sat va cedir davant del Vila-sana (3-0). Enguany, altre cop al María Víctor surt de favo­rit pel fac­tor pista en un con­text de màxima igual­tat en què també hi ha un altre equip de parla cata­lana: el Fraga. Jugarà demà la semi­fi­nal con­tra el Ben­fica (13 h). El Tele­ca­ble i l’equip de la Franja (16 h), que defensa el títol, dis­pu­ta­ran l’altre par­tit. El nucli dur es manté, tot i que Aina Flo­renza afronta el seu dar­rer ball euro­peu amb el con­junt vallesà. L’any que ve jugarà al Vila-sana, que ja feia temps que li anava al dar­rere. De fet, mig món la volia. Flo­renza té gol, físic i deter­mi­nació. Marca diferències. El Palau no podia igua­lar l’oferta i tenia coll avall la seva marxa. Però no pre­veia que la seva nova perla del plan­ter, Elsa Sal­vanyà, amb pre­sent i futur, també faria les male­tes per anar al Pla d’Urgell. Tocarà adap­tació i rein­venció.