“La semifinal és un premi”

Intentem que no hi hagi nervis perquè la final a quatre és un premi per a un club modest com el Vilafranca. La il·lusió envolta tant l'equip com la ciutat. Per tant, de nervis, els normals, i d'il·lusió, la màxima.

Ja fa setmanes que la gent hi està molt implicada i que sentim el suport tant de la junta directiva com de l'afició i els pares. S'està organitzant fins i tot un autocar per anar a Barcelos. Nosaltres ens prenem aquesta setmana per entrenar-nos i disfrutar i per anar amb la millor versió de l'equip possible.

Certament, la davallada en un moment clau ens va deixar fora de la copa, però en línies generals hem fet una bona temporada i hem donat moltes alegries a l'afició. Afrontem la final a quatre amb ganes de seguir donant alegries al poble i l'afició.

Estem en un bon moment però hem de tocar de peus a terra com a equip modest que som. Hem de treballar molt els partits i afrontar-los amb la màxima seriositat. No val a badar.

S'han reforçat amb Tuco Ábalos i Cacau, dues peces molt importants. Tant ells com el Barcelos parteixen com a favorits i nosaltres i el Matera anirem a donar la sorpresa.

De moment tot just aquesta setmana ens hem començat a centrar en l'Sporting perquè abans havíem d'estar pendents de l'OK Lliga perquè encara no tenim la salvació matemàtica. Per això tampoc hem tingut gaire temps de fixar-nos en els altres dos semifinalistes. Si passem ja tenim suficient informació per estudiar-ho. Del Matera, però, conec algun jugador que havia militat en l'OK Lliga i he vist algun resum. Sé que és un equip bastant complet que marca molts gols i que si pica pedra està capacitat per donar la sorpresa contra el Barcelos, que és el que tindrà la pressió.

Sí, és clar que té un rol importantíssim amb la seva experiència i qualitat. Però tenen altres jugadors a la davantera amb molt de potencial i un caràcter ofensiu important.

És possible. Moltes vegades sóc imprevisible perquè tot i el meu cos i envergadura puc fer decantar la balança cap a un costat o cap a l'altre, tant per bé com per mal. Puc desencallar algun partit, aportar alguna cosa diferent. Amb 1,86 m no tinc el centre de gravetat baix i no puc fer girs tan ràpids com els jugadors petits, però faig el que puc i miro d'ajudar-me amb el cos i explotar les meves virtuts.

Generalment gairebé totes. Algun cop també les llança l'Edu Fernández.

En algun moment has de fer un llançament intuïtiu perquè hi ha vegades que has de tirar més d'una directa en el mateix partit. La primera, generalment estudies el porter o has mirat algun vídeo i saps més o menys per on falla. El que intento fer és tenir dos moviments definits amb dues opcions i executar-les amb certes garanties, tant per un pal com per l'altre. Així no invento grans coses i amb dos moviments tinc suficients armes per enganyar el porter, tot i que hi ha cops que en funció de què fa improviso.

Acabo contracte amb el Vilafranca i encara no està decidit. He tingut diverses propostes i tinc clar on segurament però no vull definir-me. Vull esperar a acabar la final a quatre i a concretar la permanència matemàtica, que és el més important.

Sí, treballo al departament de control de gestió des de fa vuit anys i enfrontar-me cada temporada al Barça almenys un parell de cops és un fet normal. Ho tinc assumit.

Amb el Vilanova no vam poder competir prou perquè el Benfica, que tenia un gran equip, va ser superior. Si un pal que vam fer d'entrada l'haguéssim marcat potser hauria canviat la dinàmica. Ells tenien millor plantilla, fins al punt que van descartar l'internacional Tiago Rafael. Ens va saber molt de greu. En la final a quatre del Vendrell amb el Vic, teníem la final a prop quan faltaven dos minuts i no ho vam saber rematar. Teníem una directa i no la vam fer i ells van empatar amb una directa de Jepi Selva. En la pròrroga van fer un gol d'or en la primera jugada desviant una bola.

No sé el temps. Però abans em retiraré per un fet laboral o de mentalitat que no pas per un tema físic. Ara mateix em veig a un bon nivell físic dos o tres anys més. No he fet una baixada notòria respecte de quan tenia 25 o 26 anys, que és quan tens la plenitud. Quan plegui m'agradaria fer d'entrenador perquè quan era més jove no m'hi fixava tant, però ara m'agrada analitzar les indicacions dels meus tècnics i buscar una visió més global del joc. Però primer voldria fer un parèntesi per fer aquelles coses que no he pogut fer amb la família o els amics.

He tingut moments. A Vilanova, per exemple, vaig tenir una bona etapa. Crec que he anat millorant progressivament any rere any i en la meva etapa a Vic vaig fer un salt qualitatiu bastant important.