Quan es dis­puti la final de copa entre el Barça i el Sevi­lla una haurà hagut d'aca­bar d'escriure l'última crònica sobre la 69a edició del Fes­ti­val de Canes, cor­res­po­nent al pal­marès, i així, doncs, podrà veure el par­tit. M'havia plan­te­jat no fer-ho, és a dir, fer objecció de mirada tele­vi­siva davant l'emissió d'un espec­ta­cle en el qual s'havia pro­hi­bit l'exhi­bició d'una ban­dera que repre­senta una opció política legítima. Ho havia pro­hi­bit la dele­gació del govern de Madrid, que s'havia que­dat tan ampla apel·lant a la llei con­tra la violència en l'esport. Però resulta que podré veure tran­quil·lament el par­tit (és una manera de dir, perquè sem­pre em poso ner­vi­osa) perquè un jutge de Madrid ha deci­dit en con­tra de la pro­hi­bició, perquè ha con­si­de­rat jus­ta­ment que “l'ano­me­nada este­lada no incita al racisme, la violència, la xenofòbia o qual­se­vol altra forma de dis­cri­mi­nació que atempti con­tra la dig­ni­tat humana”. És un final feliç o és un nou avís de la volun­tat de cri­mi­na­lit­zació de l'inde­pen­den­tisme? Ana­lit­zem de moment algu­nes fra­ses de polítics del PP, perquè el llen­guatge acos­tuma a ser reve­la­dor.

Con­cepción Dan­causa, dele­gada del govern espa­nyol a Madrid, ha afir­mat que l'esport en gene­ral i el fut­bol en par­ti­cu­lar (això per què?) no han de con­ver­tir-se en esce­nari de con­fron­tació política. Que s'exhi­beixi una ban­dera rela­tiva a una opció democràtica, en la mesura que intenta arri­bar als seus objec­tius a través de les urnes i sense violència, no ha de com­por­tar necessària­ment una con­fron­tació política. O, en tot cas, no més que l'exhi­bició, posem per cas, d'una ban­dera espa­nyola. Que una este­lada té una sig­ni­fi­cació política? Evi­dent­ment, però no més que, posem també per cas, una ban­dera espa­nyola. El poder ins­tituït, com ara a través d'un estat, però, fa supo­sar que els ges­tos, els actes, la sim­bo­lo­gia que el posen en qüestió són polítiques de con­fron­tació. Com si els seus no ho pogues­sin ser a través de la impo­sició.

D'altra banda, pot haver sorprès que Xavier García Albiol hagi mos­trat la seva per­ple­xi­tat, i fins i tot una certa dis­con­for­mi­tat, amb la pro­hi­bició orde­nada per la dele­gació del govern a Madrid. Però les seves decla­ra­ci­ons con­te­nen una trampa, si no és que són diver­ses tram­pes: “L'este­lada no és la meva ban­dera i em pro­du­eix el mateix rebuig que l'ante­rior ban­dera d'Espa­nya, però no tinc cap pro­blema amb el fet que algú la llu­eixi de manera pacífica”. Ai, Albiol, ja se sap que l'este­lada no és la teva ban­dera i, evi­dent­ment, tens tot el dret a que no ho sigui. Una altra cosa és que, a través del teu rebuig, es com­pari i es posi al mateix nivell la ban­dera de l'inde­pen­den­tisme català amb la ban­dera de l'àliga que sim­bo­litza un règim tota­li­tari. És una com­pa­ració molt cap­ci­osa junt amb aquesta insi­nu­ació que l'este­lada també pot lluir-se de manera vio­lenta. És clar, com ho pot fer i, de fet, ho fa la teva ban­dera.