Més esport

JENNIFER PAREJA

Exwaterpolista

“No descarto tornar a la piscina algun dia”

Pareja s'està adaptant a la nova rutina després de retirar-se del waterpolo a l'estiu

L'olotina treballa perquè s'eliminin les diferències d'oportunitats entre homes i dones en l'esport

Londres 2012, el record més especial
El 2013 va ser un any rodó per a Jennifer Pareja, però el seu tresor més ben guardat l'havia aconseguit un any abans. L'olotina té totes les medalles que va aconseguir al llarg de la seva carrera exposades al menjador de casa, excepte una: “La de Londres la tinc ben guardada –explica–. Quan necessito energia positiva, me la miro i penso: «Genial!»”
Em quedo amb els èxits, amb el fet que la meva família ho hagi pogut viure i amb el creixement del waterpolo
Falten entrenadores de waterpolo. No sé si alguna de nosaltres s'hi voldrà dedicar, però seríem un perfil adequat
Quan a l'esport femení li han donat les mateixes oportunitats que al masculí, ha sortit. Hi ha hagut una aposta

Acu­mu­lar trenta títols entre selecció i club no està a l'abast de qual­se­vol, però aquest és el pal­marès de Jen­ni­fer Pareja (Olot, 8 de maig del 1984), una de les water­po­lis­tes més guar­do­na­des de l'esport català,després de setze anys de car­rera.

Quan va començar a jugar, el water­polo femení era un esport ama­teur i ara és pro­fes­si­o­nal. Com ha vis­cut aquest canvi?
Soc de les poques water­po­lis­tes que ha vis­cut aquest canvi des del prin­cipi. Vaig arri­bar a l'alt nivell el 2000, i he vist aquesta evo­lució del water­polo i de l'esport femení en gene­ral. Hi ha hagut un canvi gran. Nosal­tres fèiem water­polo com a pas­sa­temps i hi va haver un moment en què això va can­viar una mica. El canvi fort ha arri­bat en els últims anys, gràcies als èxits acon­se­guits.
Quan la gent pensa en water­polo femení, pensa en vostè. N'és cons­ci­ent?
És un orgull. Fa molts anys que ho dono tot per aquest esport, l'he inten­tat fer créixer. Ho hem fet totes, en equip, i gràcies a tot el que hem gua­nyat.
Vostè va començar a Olot fent natació. Per què va can­viar?
Vaig començar perquè quan m'arri­bava l'aigua als peus, gai­rebé m'ofe­gava, i el meu pare em va dir: “Cap a l'aigua, que tenim un pro­blema!”, i fins als 14 anys vaig estar fent natació, i hi tenia traça. Ho vaig dei­xar perquè les meves ami­gues es van pas­sar al water­polo, i perquè jo no em diver­tia. Sem­pre he inten­tat que em diver­teixi el que faig, i que m'il·lusi­oni, i en aquell moment la natació no m'il·lusi­o­nava, perquè anava a tot arreu sola. Lla­vors totes les ami­gues van començar a fer water­polo a Olot i jo també vaig can­viar, amb tot­hom en con­tra: el club, els meus pares... Em deien que seguís amb la natació, però al final vaig can­viar.
El water­polo femení no era cone­gut, i mal­grat jugar-hi molts anys, vostè no ha tin­gut un cert reco­nei­xe­ment fins que no ha començat a gua­nyar. L'èxit és el que dona la visi­bi­li­tat?
Jo crec que sí. El pri­mer any d'estar al CAR m'entre­nava vuit hores, i això ho sap ningú. Jo ara pre­tenc donar a conèixer això, perquè l'esport femení no es cone­gui només quan hi ha resul­tats. La diferència és que ets pro­fes­si­o­nal en l'aspecte econòmic, però pel que fa a dedi­cació no és menys pro­fes­si­o­nal quan perds. Vull mos­trar el camí per arri­bar a dalt de tot, que molta gent no coneix. Quan vaig començar a Olot, la gent em pre­gun­tava si no era un esport de nois. Jo he llui­tat con­tra aques­tes coses.
De fet, quan va començar, no era ni olímpic. I vostè s'ha reti­rat amb una meda­lla olímpica.
És cert! Va pas­sar a ser olímpic el 2000. De petita sem­pre deia que volia anar als Jocs Olímpics, i quan vaig dir al meu pare que feia el canvi al water­polo em va dir que amb això no arri­ba­ria a uns Jocs, i mira ara!
El seu pal­marès és increïble. Amb la selecció espa­nyola ha estat cam­pi­ona del món i d'Europa, a més de sub­cam­pi­ona olímpica, i en l'àmbit de clubs ho ha gua­nyat tot. I a més el 2013 va ser nome­nada millor juga­dora del món. Evi­dent­ment, aquell va ser el seu any, no?
Encara se'm posa la pell de gallina només de pen­sar-ho. El 2013 va ser increïble, no es pot dema­nar més. En l'aspecte col·lec­tiu, vam acon­se­guir el màxim que es pot asso­lir i, a més, indi­vi­du­al­ment em vaig endur tots els pre­mis que podia rebre.
A part d'un 2013 per­fecte, amb què es queda de tota la seva car­rera?
Em quedo, evi­dent­ment, amb el fet d'haver pujat a un podi olímpic, d'haver anat a uns Jocs... Tot això és espec­ta­cu­lar. Era el meu somni. Em quedo també amb el fet que la meva família hagi pogut gau­dir de tot això. M'han seguit sem­pre, i han pogut ser a Lon­dres, a Bar­ce­lona... Ha estat molt espe­cial. I em quedo també amb el crei­xe­ment que hem acon­se­guit del water­polo. Hem situat un esport que fa anys no conei­xia ningú a dalt de tot i hem acon­se­guit ser refe­rents per a mol­tes nenes.
La seva gene­ració ha domi­nat el water­polo mun­dial i euro­peu, i també l'esta­tal, amb el CN Saba­dell, que no afluixa. Com es manté un equip a un nivell tan alt durant tants anys?
Pri­mer, se li ha de donar molt valor al fet que el Saba­dell aposti per l'esport femení. Al seu moment va apos­tar abans pel water­polo femení que pel mas­culí. I, a més, s'ha ajun­tat una gene­ració que fa molts anys que hi som amb una de jove, i tenim mol­tes ganes de tre­ba­llar i seguir a dalt de tot. Gua­nyar està molt bé, però el que costa és man­te­nir-se i ho hem fet, però s'ha de tre­ba­llar diària­ment. És un grup molt bo en impli­cació i tre­ball. És molt difícil, però en el nos­tre cas ha estat fàcil perquè totes tenim el mateix objec­tiu.
Cal també un punt de sort?
La sort per si sola no arriba, però si li dones l'opor­tu­ni­tat de sor­tir, té el seu paper. Però sobre­tot cal un sen­ti­ment d'equip. Nosal­tres escrivíem quin era l'objec­tiu de la tem­po­rada i en tots els papers deia el mateix.
Què li ha permès viure el water­polo que no hau­ria pogut viure en altres cir­cumstàncies?
Tot. Em sento afor­tu­nada per tot el que he vis­cut. He viat­jat per tot el món, he cone­gut molta gent, he vis­cut coses que pocs afor­tu­nats poden viure, com uns Jocs Olímpics, pujar a un podi... Totes les experiències for­tes han estat a través del water­polo. Els moments durs també, evi­dent­ment. Quan una cosa es con­ver­teix en la teva vida, hi ha moments bons i dolents.
Moments durs com els pro­ble­mes físics que va tenir el 2010 i el 2011. Es va plan­te­jar ple­gar?
Sí. El 2010 una apen­di­ci­tis em va dei­xar fora del cam­pi­o­nat d'Europa. La gent em deia que l'any següent hi havia un mun­dial i em vaig aga­far a això. I el 2011, una set­mana abans que comencés el mun­dial em vaig tren­car la mà. No m'ho podia creure. Vaig pen­sar que tot l'esforç no valia la pena, però em sem­blava injust que tot acabés d'aque­lla manera. Em vaig mar­car ser en els Jocs del 2012 i tenia molt clar que si no ens clas­si­ficàvem per a Lon­dres, tot aca­bava allà. Per sort vaig deci­dir seguir i vaig viure els millors anys de la meva vida.
Va ser quan va veure que tot l'esforç merei­xia la pena?
Sí, perquè ens vam demos­trar a nosal­tres matei­xes que ho podríem fer. Aquests anys han estat això, creure en nosal­tres. I quan ets tan tos­suda com jo, el millor que et pot pas­sar és tenir aquest gran premi.
Va fer tota la seva car­rera pro­fes­si­o­nal a Cata­lu­nya. Va estar temp­tada de mar­xar fora?
Sí, vaig tenir ofer­tes d'Itàlia i de Grècia, però sem­pre hi havia alguna cosa que m'atra­pava aquí. Sóc molt caso­lana, m'agra­dava com estava aquí. No ho vaig aca­bar de veure mai clar. En els últims anys, a més, el Saba­dell va fer la gran aposta pel water­polo femení i ens va valo­rar i hi estava molt a gust.
L'estiu pas­sat va viure el moment més com­pli­cat, quan Miki Oca li va dir que no ani­ria a Rio. Com s'ha refet d'aquest cop?
Va ser molt dur, vaig tocar fons. No m'ho espe­rava i segueixo pen­sant que no em merei­xia les for­mes. Ho vaig pas­sar molt mala­ment, però no em vull que­dar amb res del water­polo que no sigui posi­tiu, i això m'ha ser­vit per apren­dre altres coses, i me n'he sor­tit gràcies a mol­tes coses que havia vis­cut com a juga­dora. Em vaig dir a mi mateixa que m'havia de rein­ven­tar, i ho estic inten­tant.
Un espor­tista està pre­pa­rat per reti­rar-se?
Mai s'està pre­pa­rat del tot. És una de les coses que m'agra­da­ria tre­ba­llar, m'agra­da­ria poder aju­dar en aquest aspecte. Està molt bé tenir una sor­tida labo­ral, però hi ha un buit psi­cològic, et can­via la rutina, el cos.
S'ha incor­po­rat al depar­ta­ment de màrque­ting i patro­ci­nis del CN Saba­dell. El seu futur és als des­pat­xos o més a prop de la pis­cina?
Encara no ho tinc clar. En aquests mesos he après molt i el tema de màrque­ting m'agrada. No des­carto tor­nar a la pis­cina en algun moment, tot i que ara no és una de les meves pri­o­ri­tats. Estic inten­tant tro­bar el meu camí.
Creu que aquesta gene­ració de water­po­lis­tes pot omplir el buit d'entre­na­do­res?
M'agra­da­ria, perquè és una de les coses que hem de millo­rar. Fal­ten entre­na­do­res, i seria posi­tiu perquè és més fàcil empa­tit­zar amb un equip de noies si ets una dona. No sé si alguna de nosal­tres ens hi vol­drem dedi­car, però pel que hem vis­cut, seríem un per­fil ade­quat.
Com s'explica l'eclosió de l'esport femení en els últims anys?
Quan se li han donat les matei­xes opor­tu­ni­tats que al mas­culí, ha sor­tit. Fa anys, les con­di­ci­ons de tre­ball, les aju­des, no eren les matei­xes, i així és molt com­pli­cat. Si no hi ha resul­tats no hi ha aju­des, però si no hi ha aju­des, no hi ha resul­tats. Últi­ma­ment hi ha hagut una aposta més gran per l'esport femení, i això ha fet pos­si­ble que a Lon­dres o a Rio, les dones tin­gues­sin un paper molt impor­tant.
Què li falta a l'esport perquè hi hagi igual­tat real?
Hem de seguir llui­tant en esports com el fut­bol, el bàsquet, en què la diferència és abis­mal. S'ha de valo­rar la feina de tot­hom de la mateixa manera, amb les matei­xes aju­des. Vull llui­tar per això. En el water­polo no ens podem quei­xar, però hi ha esports en què hi ha molta diferència.
S'està tre­ba­llant la base del water­polo femení?
Sem­pre es pot fer més, però s'està tre­ba­llant. Hi ha mol­tes nenes amb el cas­quet, cosa que abans no pas­sava. En molts esports hem creat refe­rents feme­nins. Hi ha pares que em diuen que la seva filla vol jugar a water­polo perquè vol ser com jo. Aques­tes coses t'omplen.
Ara se les coneix pel car­rer.
No et pen­sis. Ens coneix gent que segueix molt l'esport. Costa tenir un segui­ment durant tot l'any. A nosal­tres se'ns veu cada qua­tre anys. En això ens hi hem d'impli­car tots: mit­jans, espor­tis­tes, clubs... I a les pis­ci­nes hi con­ti­nua havent només les famílies i qua­tre més. Però hem fet créixer l'esport.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)