Soc de les poques water­po­lis­tes que ha vis­cut aquest canvi des del prin­cipi. Vaig arri­bar a l'alt nivell el 2000, i he vist aquesta evo­lució del water­polo i de l'esport femení en gene­ral. Hi ha hagut un canvi gran. Nosal­tres fèiem water­polo com a pas­sa­temps i hi va haver un moment en què això va can­viar una mica. El canvi fort ha arri­bat en els últims anys, gràcies als èxits acon­se­guits.

És un orgull. Fa molts anys que ho dono tot per aquest esport, l'he inten­tat fer créixer. Ho hem fet totes, en equip, i gràcies a tot el que hem gua­nyat.

Vaig començar perquè quan m'arri­bava l'aigua als peus, gai­rebé m'ofe­gava, i el meu pare em va dir: “Cap a l'aigua, que tenim un pro­blema!”, i fins als 14 anys vaig estar fent natació, i hi tenia traça. Ho vaig dei­xar perquè les meves ami­gues es van pas­sar al water­polo, i perquè jo no em diver­tia. Sem­pre he inten­tat que em diver­teixi el que faig, i que m'il·lusi­oni, i en aquell moment la natació no m'il·lusi­o­nava, perquè anava a tot arreu sola. Lla­vors totes les ami­gues van començar a fer water­polo a Olot i jo també vaig can­viar, amb tot­hom en con­tra: el club, els meus pares... Em deien que seguís amb la natació, però al final vaig can­viar.

Jo crec que sí. El pri­mer any d'estar al CAR m'entre­nava vuit hores, i això ho sap ningú. Jo ara pre­tenc donar a conèixer això, perquè l'esport femení no es cone­gui només quan hi ha resul­tats. La diferència és que ets pro­fes­si­o­nal en l'aspecte econòmic, però pel que fa a dedi­cació no és menys pro­fes­si­o­nal quan perds. Vull mos­trar el camí per arri­bar a dalt de tot, que molta gent no coneix. Quan vaig començar a Olot, la gent em pre­gun­tava si no era un esport de nois. Jo he llui­tat con­tra aques­tes coses.

És cert! Va pas­sar a ser olímpic el 2000. De petita sem­pre deia que volia anar als Jocs Olímpics, i quan vaig dir al meu pare que feia el canvi al water­polo em va dir que amb això no arri­ba­ria a uns Jocs, i mira ara!

Encara se'm posa la pell de gallina només de pen­sar-ho. El 2013 va ser increïble, no es pot dema­nar més. En l'aspecte col·lec­tiu, vam acon­se­guir el màxim que es pot asso­lir i, a més, indi­vi­du­al­ment em vaig endur tots els pre­mis que podia rebre.

Em quedo, evi­dent­ment, amb el fet d'haver pujat a un podi olímpic, d'haver anat a uns Jocs... Tot això és espec­ta­cu­lar. Era el meu somni. Em quedo també amb el fet que la meva família hagi pogut gau­dir de tot això. M'han seguit sem­pre, i han pogut ser a Lon­dres, a Bar­ce­lona... Ha estat molt espe­cial. I em quedo també amb el crei­xe­ment que hem acon­se­guit del water­polo. Hem situat un esport que fa anys no conei­xia ningú a dalt de tot i hem acon­se­guit ser refe­rents per a mol­tes nenes.

Pri­mer, se li ha de donar molt valor al fet que el Saba­dell aposti per l'esport femení. Al seu moment va apos­tar abans pel water­polo femení que pel mas­culí. I, a més, s'ha ajun­tat una gene­ració que fa molts anys que hi som amb una de jove, i tenim mol­tes ganes de tre­ba­llar i seguir a dalt de tot. Gua­nyar està molt bé, però el que costa és man­te­nir-se i ho hem fet, però s'ha de tre­ba­llar diària­ment. És un grup molt bo en impli­cació i tre­ball. És molt difícil, però en el nos­tre cas ha estat fàcil perquè totes tenim el mateix objec­tiu.

La sort per si sola no arriba, però si li dones l'opor­tu­ni­tat de sor­tir, té el seu paper. Però sobre­tot cal un sen­ti­ment d'equip. Nosal­tres escrivíem quin era l'objec­tiu de la tem­po­rada i en tots els papers deia el mateix.

Tot. Em sento afor­tu­nada per tot el que he vis­cut. He viat­jat per tot el món, he cone­gut molta gent, he vis­cut coses que pocs afor­tu­nats poden viure, com uns Jocs Olímpics, pujar a un podi... Totes les experiències for­tes han estat a través del water­polo. Els moments durs també, evi­dent­ment. Quan una cosa es con­ver­teix en la teva vida, hi ha moments bons i dolents.

Sí. El 2010 una apen­di­ci­tis em va dei­xar fora del cam­pi­o­nat d'Europa. La gent em deia que l'any següent hi havia un mun­dial i em vaig aga­far a això. I el 2011, una set­mana abans que comencés el mun­dial em vaig tren­car la mà. No m'ho podia creure. Vaig pen­sar que tot l'esforç no valia la pena, però em sem­blava injust que tot acabés d'aque­lla manera. Em vaig mar­car ser en els Jocs del 2012 i tenia molt clar que si no ens clas­si­ficàvem per a Lon­dres, tot aca­bava allà. Per sort vaig deci­dir seguir i vaig viure els millors anys de la meva vida.

Sí, perquè ens vam demos­trar a nosal­tres matei­xes que ho podríem fer. Aquests anys han estat això, creure en nosal­tres. I quan ets tan tos­suda com jo, el millor que et pot pas­sar és tenir aquest gran premi.

Sí, vaig tenir ofer­tes d'Itàlia i de Grècia, però sem­pre hi havia alguna cosa que m'atra­pava aquí. Sóc molt caso­lana, m'agra­dava com estava aquí. No ho vaig aca­bar de veure mai clar. En els últims anys, a més, el Saba­dell va fer la gran aposta pel water­polo femení i ens va valo­rar i hi estava molt a gust.

Va ser molt dur, vaig tocar fons. No m'ho espe­rava i segueixo pen­sant que no em merei­xia les for­mes. Ho vaig pas­sar molt mala­ment, però no em vull que­dar amb res del water­polo que no sigui posi­tiu, i això m'ha ser­vit per apren­dre altres coses, i me n'he sor­tit gràcies a mol­tes coses que havia vis­cut com a juga­dora. Em vaig dir a mi mateixa que m'havia de rein­ven­tar, i ho estic inten­tant.

Mai s'està pre­pa­rat del tot. És una de les coses que m'agra­da­ria tre­ba­llar, m'agra­da­ria poder aju­dar en aquest aspecte. Està molt bé tenir una sor­tida labo­ral, però hi ha un buit psi­cològic, et can­via la rutina, el cos.

Encara no ho tinc clar. En aquests mesos he après molt i el tema de màrque­ting m'agrada. No des­carto tor­nar a la pis­cina en algun moment, tot i que ara no és una de les meves pri­o­ri­tats. Estic inten­tant tro­bar el meu camí.

M'agra­da­ria, perquè és una de les coses que hem de millo­rar. Fal­ten entre­na­do­res, i seria posi­tiu perquè és més fàcil empa­tit­zar amb un equip de noies si ets una dona. No sé si alguna de nosal­tres ens hi vol­drem dedi­car, però pel que hem vis­cut, seríem un per­fil ade­quat.

Quan se li han donat les matei­xes opor­tu­ni­tats que al mas­culí, ha sor­tit. Fa anys, les con­di­ci­ons de tre­ball, les aju­des, no eren les matei­xes, i així és molt com­pli­cat. Si no hi ha resul­tats no hi ha aju­des, però si no hi ha aju­des, no hi ha resul­tats. Últi­ma­ment hi ha hagut una aposta més gran per l'esport femení, i això ha fet pos­si­ble que a Lon­dres o a Rio, les dones tin­gues­sin un paper molt impor­tant.

Hem de seguir llui­tant en esports com el fut­bol, el bàsquet, en què la diferència és abis­mal. S'ha de valo­rar la feina de tot­hom de la mateixa manera, amb les matei­xes aju­des. Vull llui­tar per això. En el water­polo no ens podem quei­xar, però hi ha esports en què hi ha molta diferència.

Sem­pre es pot fer més, però s'està tre­ba­llant. Hi ha mol­tes nenes amb el cas­quet, cosa que abans no pas­sava. En molts esports hem creat refe­rents feme­nins. Hi ha pares que em diuen que la seva filla vol jugar a water­polo perquè vol ser com jo. Aques­tes coses t'omplen.

No et pen­sis. Ens coneix gent que segueix molt l'esport. Costa tenir un segui­ment durant tot l'any. A nosal­tres se'ns veu cada qua­tre anys. En això ens hi hem d'impli­car tots: mit­jans, espor­tis­tes, clubs... I a les pis­ci­nes hi con­ti­nua havent només les famílies i qua­tre més. Però hem fet créixer l'esport.