No cre­gui. Ales­ho­res jo tenia una posició política molt con­creta, que no coin­ci­dia amb la d’en Pujol i sí amb la d’Heri­bert Bar­rera: era par­ti­dari de la reforma de l’Esta­tut per tal que la Gene­ra­li­tat acabés tenint una funció esta­tal. Ho vaig por­tar al congrés de Con­vergència i la direcció s’ho va car­re­gar. Poc després de dei­xar la con­se­lle­ria d’Agri­cul­tura, la gent del COC em va venir a bus­car. El pre­si­dent era en Miquel Arbós i hi havia només cinc fede­ra­ci­ons afi­li­a­des. Neces­si­ta­ven un pilo­tatge polític per tal de nego­ciar amb el COI.

No. Però al COC tenien clar que volien una gestió política. Els vaig dir que sí, posant com a con­dició que no hi hagués dis­crepàncies, ni entre les fede­ra­ci­ons ni entre la gent de fora de l’àmbit fede­ra­tiu que els donava suport.

Vaig veure clar que a mitjà ter­mini hi havia una escletxa: els Jocs se cele­bra­ven a Bar­ce­lona i això ens donava un ele­ment de pressió bru­tal. Espa­nya no accep­ta­ria un Comitè Olímpic Català, però podíem pac­tar que, a canvi de por­tar-nos bé, acon­seguíssim un reco­nei­xe­ment poste­rior. En aquell moment, l’impor­tant era tenir un comitè olímpic i fer ús dels Jocs de Bar­ce­lona. Però per tot ple­gat calia una certa capa­ci­tat de pressió al car­rer i, sobre­tot, una certa capa­ci­tat política.

L’ADOC, que era l’asso­ci­ació que vam crear per vin­cu­lar a la causa la gent de fora de l’esport, va arri­bar a tenir prop de 50.000 afi­li­ats i les fede­ra­ci­ons ads­cri­tes al COC van créixer i van arri­bar a ser onze.

Vaig acon­se­guir reu­nir-me amb ell al seu des­patx de La Caixa, a Bar­ce­lona. Em va con­vi­dar a esmor­zar i vam xer­rar una bona estona. Uns mesos més tard, ens vam tor­nar a veure a casa seva i, poste­ri­or­ment, vàrem arri­bar a veure’ns amb el secre­tari gene­ral de l’Esport i el pre­si­dent del Comitè Olímpic Espa­nyol, Car­les Fer­rer Salat, com a tes­ti­mo­nis...

Molt més dura que la de Sama­ranch. Però el més impor­tant és que l’any 1991 vam acon­se­guir pre­sen­tar la can­di­da­tura del COC a Lau­sana. La vam pre­sen­tar abans que la de Lituània, que encara no era un país inde­pen­dent. A la seu del COI encara hi deu ser, arxi­vada.

El COI va nome­nar el vice­pre­si­dent pri­mer, un nigerià, com a inter­lo­cu­tor. Ens vam reu­nir dues vega­des a Lau­sana i una a Bar­ce­lona per dis­cu­tir les pos­si­bi­li­tats de la can­di­da­tura. Objec­ti­va­ment no tenien una raó clara per opo­sar-s’hi, perquè nosal­tres acomplíem tots els requi­sits que dema­nava la Carta Olímpica en aquell moment. La seva jugada va ser donar allar­gues, dir que no hi havia temps, que no era el moment... Per altra banda, no ens va anar bé que Gibral­tar s’excités, perquè va des­di­bui­xar la nos­tra can­di­da­tura. En tot cas, no ens va anar bé prin­ci­pal­ment perquè ens va fal­tar el suport de la Gene­ra­li­tat, sobre­tot de Jordi Pujol...

No només això, sinó que, a més, la gent de Con­vergència, el mateix Pujol, per la via d’algun dels fills, es van inven­tar allò del Fre­e­dom for Cata­lo­nia, que ens va anar molt mala­ment. Era la visió pujo­li­ana de tota aquesta història. El seu plan­te­ja­ment era donar tes­ti­moni que Cata­lu­nya és dife­rent, apro­fi­tant l’apa­ra­dor previ als Jocs i supri­mint qual­se­vol referència al COC. Era un plan­te­ja­ment assi­mi­la­ble pel sis­tema. Es trac­tava de fer soroll, però no quan comencés el gran esde­ve­ni­ment. Omplir l’esce­nari amb això perquè no hi hagués lloc per al COC.

Era un per­so­natge clau: l’alcalde de la ciu­tat i el pre­si­dent del comitè orga­nit­za­dor dels Jocs. I la seva posició va ser abso­lu­ta­ment fron­tal, radi­cal­ment opo­sada, bel·lige­rant. Més dura que la de Fer­rer Salat. Fins a l’extrem que no ens va voler rebre mai. I això que ens coneixíem, perquè jo havia estat regi­dor a l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona.

A l’hora de la veri­tat hi havia una cosa que els unia a tots: con­si­de­rar que els Jocs Olímpics eren una opor­tu­ni­tat única, per a Bar­ce­lona i per a l’Estat, i que s’havia d’evi­tar qual­se­vol con­flicte. És el que va donar lloc al pacte olímpic, al qual també s’hi va afe­gir ERC.

Que en les cerimònies onegés la senyera, que se sentís Els sega­dors i que una part dels dis­cur­sos fos­sin en català. No sé si això mereix la con­si­de­ració de pacte, perquè no és més que apli­car la nor­ma­li­tat. El cas és que no van apro­fi­tar l’opor­tu­ni­tat per anar més enllà. I no només això, sinó que, a mesura que s’apro­pa­ven els Jocs, la situ­ació es va endu­rir. La premsa de Madrid va ser molt dura: recordo que l’ABC va dir que em negava a par­lar en cas­tellà perquè no l’ente­nia. La poli­cia també va ser molt esquerpa: vam mun­tar una expo­sició al hall del Palau de la Música, on s’havia de cele­brar el congrés del COI, i ens van aïllar, sense pos­si­bi­li­tat d’acce­dir a la sala prin­ci­pal.

Però no per la banda dels que ja espe­rava que no dones­sin suport al COC, si no pels de casa. Que Con­vergència i Esquerra adop­tes­sin una acti­tud total­ment contrària és molt grui­xut. Miri, li expli­caré una cosa que he expli­cat poques vega­des...

Teníem pre­pa­rat un número per a la cerimònia d’inau­gu­ració. La idea era acre­di­tar un grup de gent perquè des­filés amb la dele­gació de Lituània, en què tots ana­ven ves­tits amb un mono que es podia obrir per una cre­ma­llera, i ensenyés la ban­dera de Cata­lu­nya en pas­sar per davant de la tri­buna. Jo, que tenia una certa acti­tud ins­ti­tu­ci­o­nal, vaig avi­sar Jordi Pujol. El pre­si­dent es va por­tar les mans al cap i va dir que no ho podíem fer de cap manera.

Els Jocs es van espa­nyo­lit­zar, era evi­dent que pas­sa­ria. Recordo les úniques pro­ves que vaig veure, la semi­fi­nal i la final de taekwondo, on hi havia una impor­tant repre­sen­tació cata­lana, però la gent cri­dava “Espa­nya, Espa­nya” i por­tava ban­de­res espa­nyo­les. Ara bé, 24 hores abans de la clau­sura dels Jocs, el pre­si­dent Pujol em va tru­car i em va fer anar a la Gene­ra­li­tat...

Em va fer entrar per la porta del car­rer del Bisbe, la que dona al Palau dels Canon­ges. Hi havia una recepció amb la gent de les dele­ga­ci­ons i em va rebre allà. “Això no ha anat bé, hem de fer alguna cosa per a l’acte de clau­sura”, em va dir. Jo li vaig recor­dar que m’havia fet des­mun­tar el que havíem pre­vist amb la dele­gació litu­ana i li vaig fer veure que era molt tard. El cas és que vam pro­var de posar un grup de gent amb ban­de­res cata­la­nes enmig de la des­fi­lada final. El pro­blema va ser que no hi va haver des­fi­lada, sinó que els atle­tes van sor­tir tots alhora, sense ordre, i la presència de símbols cata­lans va que­dar molt diluïda.

Pujol no s’enga­nyava a si mateix, una altra cosa és que ho reco­negués. Se’n va ado­nar. Va situar en pri­mer terme el ser­vei a l’Estat, però després va veure que la con­seqüència era l’espa­nyo­lit­zació dels Jocs, que era al que jugava en Mara­gall.

El COC va seguir viu i Sama­ranch, amb l’experiència assi­mi­lada, va mirar de can­viar la Carta Olímpica per tal que els països sense estat no pogues­sin tenir comitè olímpic. Ep, i en Pujol n’estava total­ment assa­ben­tat. El cas és que ho va pre­sen­tar en la sessió que el COI va cele­brar a Niça i, aquest cop, vam acon­se­guir atu­rar-lo. Com que encara teníem recur­sos, vam fer una cam­pa­nya en la qual el mis­satge era que el movi­ment olímpic s’havia carac­te­rit­zat a no con­fon­dre la política, i la seva expressió màxima, que és l’Estat, amb l’esport.

El 1994 vaig dei­xar el COC i, un parell d’anys després em vaig assa­ben­tar que Sama­ranch ho va tor­nar a pro­var i, com que no hi va haver reacció, ho va poder tirar enda­vant.

Era molt difícil, un cop difu­mi­nada la data del 1992 i sense suports impor­tants de les ins­ti­tu­ci­ons, man­te­nir la flama.

Amb un cert escep­ti­cisme. El pre­si­dent de la UFEC, i també del COC, ens va con­vi­dar a un dinar als que hem estat pre­si­dents del COC en el qual ens va expli­car el pro­jecte i ens va dir que faria una assem­blea, que ha fet, en què s’apro­va­ria la modi­fi­cació dels esta­tuts del COC davant la pos­si­bi­li­tat de la inde­pendència de Cata­lu­nya. A l’assem­blea, però, no ens va con­vi­dar als ante­ri­ors pre­si­dents. Crec que no han vol­gut que hi hagi una arti­cu­lació històrica.

Suposo que perquè volen foc nou. Qui més qui menys no té interès a recor­dar aque­lla època, perquè, des de la mirada que se li pot fer avui, és molt poc glo­ri­osa per a Con­vergència i per a Esquerra.

Havent-hi la UFEC, no era neces­sari. Crec més en un enfor­ti­ment de la UFEC. A més, si Cata­lu­nya acon­se­gueix la inde­pendència, automàtica­ment caldrà un COC. No crec que hagi de ser una estruc­tura prèvia. En tot cas, ha tin­gut molt poc ressò.

No han rei­vin­di­cat allò que nosal­tres vam sol·lici­tar l’any 1991, a Lau­sana, davant el COI. Això ja marca el seu to, més aviat baix. Per altra banda, crec que s’hau­rien d’haver orga­nit­zat uns jocs cata­lans, com van fer els litu­ans quan encara tenien els tancs als car­rers de Vil­nius. No cos­tava tant i hau­ria estat una bona fines­tra. S’hau­rien pogut fer mol­tes coses.

Des del punt de vista polític, no ho veig. A més, el canvi climàtic no hi ajuda gens. Ens expo­sem a orga­nit­zar uns Jocs que s’hagin de cele­brar amb difi­cul­tat.