“L’ADN esportiu català és capdavanter”

Sé que el meu fill gran, que acaba de fer 11 anys, la va veure amb gent del Bar­cino. Però no sé si la va veure sen­cera. El petit no l’ha vista. Jo soc un des­as­tre i encara no l’he vist mai. Neces­si­tes cinc hores, és molt llarga.

Pre­ci­sa­ment aques­tes parts segu­ra­ment les tor­na­ria a veure per recor­dar què va pas­sar. Un amic meu l’altre dia em va fer recor­dar algu­nes juga­des i situ­a­ci­ons del par­tit que jo no recor­dava. El que sí que recordo és que en deu minuts se’m van esca­po­lir dos sets. Després vaig començar a remun­tar i va ser una putada perquè ell va atu­rar el par­tit quan estava fet pols física­ment. El cel es va ennu­vo­lar i no va fer tanta calor.

Segur, vaig veure una foto actual d’ell [la mos­tra en el seu mòbil] i ni el reco­nei­xia. Me la va enviar l’Ivan Cor­retja. I això que el Marc Ros­set és més jove que jo. S’ha engrei­xat.

Em van donar una reper­cussió en l’àmbit esta­tal i mun­dial molt més gran. Havia tin­gut força mala sort amb la copa Davis. De fet, crec que m’hau­ria meres­cut jugar diver­ses eli­mi­natòries més. La plata em va per­me­tre demos­trar que amb pressió podia obte­nir bons resul­tats. M’anava bé tenir com més pressió millor perquè el meu gran pro­blema era de des­con­cen­tració, la rela­xació. En canvi, les situ­a­ci­ons més com­pli­ca­des m’aju­da­ven. Era valent. Per això vaig arris­car i vaig optar per dei­xar-ho tot i pre­pa­rar els Jocs durant qua­tre mesos i mig. Feia vuit hores i mitja diàries de físic, amb el Paco Sei­rulo, i de ten­nis amb el Roberto Viz­caino, que l’any pas­sat malau­ra­da­ment va morir. També vaig con­trac­tar un psicòleg, Joan Coro­mina, i fins i tot un nutri­ci­o­nista. Inge­ria 8.500 calo­ries diàries per inten­tar mus­cu­lar, cosa que no vaig acon­se­guir.

Vaig bus­car tot el millor que hi havia. Paco Sei­rulo con­ti­nua sent un dels millors. El psicòleg era un atleta. També em va aju­dar molt el Manel Oran­tes. Tenia clar que en les con­di­ci­ons del tor­neig i jugant a casa tin­dria mol­tes pos­si­bi­li­tats de pujar al podi. De fet, l’Àlex Cor­retja em va recor­dar, perquè jo tinc una memòria de mos­quit, que després de der­ro­tar Mag­nus Gus­tafs­son 9-7 en el cinquè set del segon par­tit, vaig dir: “Ara segur que gua­nyo meda­lla.” En aquell par­tit se’m va posar la pell de gallina sen­tint el so metàl·lic de les gra­des supletòries quan la gent hi picava per enco­rat­jar-me. No he tin­gut mai més aquesta sen­sació en una pista.

Amb la roba, els altres juga­dors tenien uns con­trac­tes impor­tantíssims que no podien tren­car per ves­tir la firma que tenia el COE. Jo ja vaig dir que el meu con­tracte amb Karhu no era tan ele­vat i que no tin­dria pro­blema a dur una altra marca. El que pas­sava és que no hi havia pinya entre alguns juga­dors i per això no s’havien fet bons resul­tats en la copa Davis. És la trista rea­li­tat. Per això es va deci­dir que no anéssim a la vila olímpica i cadascú va anar a casa seva. Jo me’n vaig anar a Gavà Mar amb els meus pares.

M’anava molt gran. La samar­reta sem­blava una camisa de dor­mir i els pan­ta­lons em que­ien. Ja hau­rien hagut de saber la talla, però van pas­sar de mi. Vaig jugar amb la meva i em vaig posar espa­ra­drap perquè no es veiés la marca. A més de 30 graus ja et pots ima­gi­nar el que va durar. Soc l’únic a qui en el pri­mer par­tit se li va veure la marca. L’endemà ho duia cosit. Hi havia tan mala relació que algú va anar al COE a quei­xar-se perquè em renyes­sin.

Era massa res­pectuós. Si no ana­ves a un tor­neig en què esta­ves ins­crit, et fotien mul­tes. Després quan hi he pen­sat he vist que vaig ser burro. No viure la cerimònia d’inau­gu­ració va ser nor­mal, perquè vaig arri­bar a la final de Hil­ver­sum. Això em va donar con­fiança, tot i que la vaig per­dre. Els dos últims mesos havia gua­nyat força par­tits. El pro­blema és que al prin­cipi de l’any no m’havia anat bé i em va cos­tar. Em fal­tava ritme, par­tits. En la clau­sura tenia un tor­neig. Ara ho veig dife­rent. Hau­ria pagat la multa i fora.

L’any ante­rior Costa estava molt mala­ment i va venir amb nosal­tres a entre­nar-se. Ell feia una pre­tem­po­rada dife­rent i jo el vaig aju­dar molt. Tenia una classe bru­tal. No sé ben bé fins a quin grau el van temp­te­jar perquè els dia­ris no para­ven de mare­jar. Per a mi era una opor­tu­ni­tat única. Quan va arri­bar el moment, sé que el Car­les va dir que per mi no es can­vi­a­ria.

Bar­ce­lona va can­viar del tot. Pel que fa a infra­es­truc­tu­res en fal­ta­ven moltíssi­mes per al que es merei­xia Bar­ce­lona i Cata­lu­nya. Pel que fa a ADN espor­tiu, som cap­da­van­ters a Europa. La ronda Gene­ral Mitre tenia uns embus­sos bru­tals. Sense les ron­des, Bar­ce­lona seria un caos. Pro­moure el món de l’esport és el més sa que tenim els cata­lans i no se li pot donar l’esquena. També va ser impres­si­o­nat el tema del volun­ta­riat. Va supo­sar un abans i un després. Va ser mos­trar que la gent és el més impor­tant que hi ha i que si una cosa aquí l’orga­nit­zes bé, tens l’èxit asse­gu­rat. Bar­ce­lona 92 va mar­car diferències. Vam ser un model i ens van copiar. Van adop­tar una filo­so­fia cul­tu­ral i de moder­ni­tat que va mar­car.

Com­pe­ti­ti­vi­tat. A tot­hom li agrada fer esport. El català és com­pe­ti­tiu en tot. Això reper­cu­teix en la salut tant men­tal com física i també en l’àmbit social.

La gent m’ha eti­que­tat com un juga­dor defen­siu i no és cert. Jo tenia un joc tan car­go­lat que si em tocava con­tra un rival defen­siu podíem estar estona. Però en rea­li­tat sem­pre bus­cava obrir angles o can­vis de direcció. Dins d’un risc limi­tat. El que no vaig apren­dre mai i m’hau­ria anat molt bé és fer el blo­queig ràpid en la res­tada que ara tan bons resul­tats dona. De tècnic vaig veure de seguida que res­tar així era fona­men­tal. Quan era juga­dor no ho vaig saber veure.

Tot l’any va ser molt dur en l’aspecte men­tal. La meva família n’estava al cas. Amb la com­bi­nació de la meva ale­gria i de l’ale­gria que ells exte­ri­o­rit­za­ven em va sor­tir el gest de dins d’unir el dits i tocar-me el cor, com dient: ja la tinc la meda­lla. Em va sor­tir de dins. La imatge la vaig veure per tot el món i he vist que altres espor­tis­tes l’han fet poste­ri­or­ment. Soc molt espon­tani. No soc de fer el pape­ret i voler que­dar bé, em fot dels ner­vis.

Fede­rer pel seu joc, però compte amb Nadal, que està molt fort men­tal­ment i ha millo­rat molt la dreta, li torna a caure enda­vant, i la velo­ci­tat del segon ser­vei.

Sí. No ja per mi, sinó a tots els nivells. Em sorprèn molt el poc movi­ment que hi ha. Són 25 anys, quan en faci 50 segu­ra­ment ja no hi serem...