Amb motiu del míting de Barcelona, la Federació Catalana d’Atletisme i l’Ajuntament van convidar alguns dels protagonistes dels Jocs del 92 a una trobada a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, on no podia faltar Javier García Chico (Barcelona, 1966), tercer classificat en el concurs de salt de perxa amb un vol de 5,75 m. El saltador barceloní va fer la competició de la seva vida el dia que tocava. Pocs comptaven amb ell en els pronòstics, però el mateix atleta i el seu entrenador de sempre, Hans Ruf, havien preparat la competició a consciència i sabien que si oferia el seu millor rendiment –va igualar el seu rècord estatal– estaria en la pugna per les medalles.
Quines sensacions té quan torna a visitar l’escenari del millor èxit de la seva carrera esportiva?
Sempre és agradable accedir a l’estadi olímpic i recordar com va anar la competició, i com vaig guanyar aquella medalla de bronze.
En tot cas, li serveix per refrescar la memòria. M’ha comentat en alguna ocasió que té memòria de peix.
He, he [riu]. Sí, soc bastant desastre en aquest sentit, però és clar que quan soc a Barcelona i sobretot al recinte olímpic et recordes d’una història ja passada, d’ara fa 25 anys.
No obstant això, no ha tingut cap problema a reconèixer que en certa manera encara viu de la seva medalla a Barcelona 92?
Sense la medalla olímpica difícilment m’haurien ofert portar la direcció tècnica del centre d’alt rendiment de Sòria, inicialment en velocitat, tanques i salts, i actualment només en salts.
Em pensava que ho deia pels 50.000 euros de La Caixa que va començar a cobrar el 2016, quan va complir els 50 anys i, per tant, es va fer efectiva la recompensa impulsada per l’entitat financera a tots els medallistes espanyols.
Per descomptat. És una ajuda molt benvinguda i sempre va bé, però en el meu cas tampoc és una xifra prou alta per deixar de treballar. Sens dubte, va ser una bona iniciativa. Aniré cobrant mes a mes, i continuaré treballant amb el que m’agrada.
Centrem-nos en temes esportius, doncs. La seva carrera atlètica va ser prou dilatada i va tenir la sort de competir en quatre Jocs Olímpics, des de Seül 1988 a Sydney 2000. Més enllà del seu èxit personal, què van tenir de diferent els de Barcelona respecte dels altres?
El més important és que es van fer a la meva ciutat i això ho canvia tot. Quan era petit i vaig començar a entrenar el salt de perxa el meu objectiu ja era poder anar a uns Jocs, i si es fan a la teva ciutat i a sobre guanyes medalla, doncs tot és perfecte, meravellós. Més enllà del tema personal, penso que els Jocs de Barcelona van marcar un punt d’inflexió, hi va haver un abans i un després. Van suposar un canvi radical i per aquest motiu es van qualificar en el seu moment com els millors de la història, i penso que econòmicament i per la transformació que van suposar per a la ciutat encara continua sent així.
Tot i l’èxit evident dels Jocs de Barcelona, en la final de perxa es va produir un incident desagradable, similar al dels aficionats brasilers quan a Rio van esbroncar Renaud Lavillenie perquè no guanyés l’ídol local, Thiago Braz da Silva. Com va anar exactament?
Quan li tocava saltar a l’atleta de l’equip unificat Igor Trandenkov [era un dels seus rivals per pujar al podi] per sobrepassar el llistó a 5,80 m part del públic va començar a xiular perquè fallés. Jo em vaig posar a aplaudir perquè allò no era un camp de futbol. Érem companys de feina i si et guanyen el que has de fer és intentar entrenar-te més perquè no et superin una altra vegada. Suposo que era part del públic que estava més acostumat a veure partits de futbol que altres espectacles esportius. En tot cas, la gent va deixar de xiular, Trandenkov va passar els 5,80 m i la cosa ja no va anar a més.
Repassant la seva biografia, he vist que no es va iniciar en el salt de perxa fins als setze anys. No és molt tard per dedicar-se a una prova tan tècnica?
Sí, és així. Abans havia jugat a handbol i també havia practicat altres proves d’atletisme, com el salt de llargada i les tanques. Ara, el primer dia que vaig provar la perxa ja em va agradar moltíssim. L’edat ideal per assumir els conceptes tècnics potser seria els dotze o tretze anys, però també conec el cas d’un saltador nord-americà que no va començar fins als 26 i em sembla que va arribar als 5 metres. Segurament jo ja tenia habilitats i físicament estava molt bé. Tenia una bona base perquè cada dia feia esport.
Va marxar de Catalunya per qüestions laborals o personals?
Perquè em van oferir la feina al centre d’alt rendiment de Sòria. Si me l’haguessin ofert aquí segur que m’hauria quedat. Em va agradar la proposta, el projecte funciona prou bé i ja fa dotze anys que hi soc.
Des del 2005, doncs, és responsable tècnic del CAR de Sòria. Deu ser difícil trobar saltadors d’una zona amb molta més tradició de corredors de fons?
Al principi era difícil, però al cap de 12 anys ja es coneix la tasca que faig. Ja tinc una important escola de perxa i salts horitzontals i alguns saltadors sorgits d’aquí ja han estat internacionals o han aconseguit les marques mínimes en les categories de formació. En aquest sentit, destaquen Belinda Mateo, que va anar al mundial juvenil, i Edmundo González, que l’any passat també havia fet la mínima de triple salt per a l’europeu juvenil.
Li han quedat seqüeles de la seva pràctica esportiva?
No, estic perfecte. Bé, tinc alguns problemes als genolls, però és més per l’edat, pels 50 anys, que no pas per la meva trajectòria atlètica.
Encara es ‘pica’ amb els seus saltadors?
Això era fa uns anys, quan encara estava en forma. Ho feia amb les noies perquè amb els nois ja no podia. Saltava descalç perquè em feien mal els peus i encara vaig arribar a 4,20 m. Ara no faig res.
Va tenir com a entrenador tot un mestre de saltadors de perxa com Hans Ruf. Aplica les seves ensenyances en els sistemes d’entrenament?
Quan vaig començar a entrenar-me està clar que la meva gran referència era Hans Ruf, però amb el pas dels anys la perxa ha evolucionat molt i ara he assumit conceptes de quatre o cinc entrenadors, com ara Vitali Petrov, Philippe d’Encausse, el tècnic de Lavillenie. També hi ha un nord-americà que m’agrada molt. A la llarga et fas el teu còctel d’entrenadors.
Parlant de Lavillenie, no és gaire alt i és decidit com ho era vostè, allunyat del prototipus físic marcat per Sergei Bubka. S’hi veu reflectit?
Sí, en certa manera és una excepció dins el món de la perxa perquè l’alçada mitjana que tenen els saltadors de perxa ara és d’1,90 m com a mínim i ell deu fer 1,77 m, més o menys com jo. És clar que m’identifico amb ell. Ell salta molt més, però també han passat molts anys i ell ja ha obtingut molts títols i encara en pot aconseguir molts més.
Perquè costa tant veure saltadors catalans i espanyols per sobre de 5,50 m?
La joventut ara ha canviat molt. Ho té tot, té moltes possibilitats i potser els falta cultura de l’esforç, que abans s’inculcava molt. Lluitar per grans objectius els costa molt i l’atletisme en particular encara més perquè és un esport en què ho has de donar tot, si no no arribes.
