Més esport

ROMÀ CUYÀS

EXSECRETARI DE L’ESTAT PER L’ESPORT I EXPRESIDENT DEL COMITÈ OLÍMPIC ESPANYOL

“Vaig haver de mentir molt a Madrid”

Assegura que va haver de convèncer Madrid, reticent amb les aspiracions olímpiques barcelonines, assegurant-los que els Jocs no costarien ni una pesseta

“Feien falta a una societat en què l’atur era més alt que la mitjana d’Espanya. El projecte retornava l’autoestima i la il·lusió. Era un projecte bàsic per a Barcelona i Catalunya”

Els Jocs van sortir tan bé que vam recuperar prestigi industrial i Barcelona va passar a ser una ciutat de referència al món
A Madrid mai van acceptar la candidatura de Barcelona, però amb el temps la reticència es va apaivagar

La seva popu­la­ri­tat és inver­sa­ment pro­por­ci­o­nal a la res­pon­sa­bi­li­tat que va tenir en els Jocs de Bar­ce­lona. Romà Cuyàs (Bar­ce­lona, 1938) va ser una peça deter­mi­nant durant el procés de ges­tació i elecció de la can­di­da­tura olímpica, i ho cons­tata Josep Lluís Vila­seca, que el con­si­dera una de les figu­res més deci­si­ves. És un per­so­natge idoni per fer arque­o­lo­gia dels Jocs, citant-lo tex­tu­al­ment, i podria enca­de­nar àpats expli­cant anècdo­tes d’aquells onze anys inten­sos en els quals va ser secre­tari d’estat per a l’Esport, pre­si­dent del Comitè Olímpic Espa­nyol i vice­pre­si­dent del con­sell rec­tor de la can­di­da­tura, entre altres càrrecs. Asse­gura que ha estat tes­ti­moni de fets impor­tants, però no es creu amb auto­ri­tat ni amb dret moral de jut­jar ningú a través del relat d’unes memòries.

Com va començar tot?
Quan Sama­ranch va ser nome­nat pre­si­dent del COI, el 1980, imme­di­a­ta­ment va comen­tar al Narcís Serra que era el moment de dema­nar els Jocs Olímpics del 1992 per a Bar­ce­lona, perquè tin­drien pos­si­bi­li­tats. El pare dels Jocs va ser Sama­ranch.
I a vostè, quan l’invo­lu­cren?
L’any següent em van pre­sen­tar al Narcís [Serra] i li van pro­po­sar que jo fes els números, que ell no sabia fer perquè no tenia l’obli­gació de saber-ne. I així vaig començar. Era atleta, havia estat secre­tari de la Fede­ració Cata­lana d’Atle­tisme, era home d’empresa i, per tant, habi­tuat a mesu­rar entre el risc i la prudència les acti­vi­tats econòmiques de l’entorn. Tenia la capa­ci­tat per ava­luar què eren els Jocs, perquè els conei­xia, i també l’esport en gene­ral.
El 1981 ho veia fac­ti­ble?
Quan em van expo­sar el càrrec de pri­mer comis­sari dels Jocs de Bar­ce­lona no em van par­lar de cap retri­bució econòmica, i en aquell moment no la volia. Per a mi el més impor­tant era tenir inde­pendència per dir que no reco­ma­nava els Jocs si ho con­si­de­rava oportú. En un prin­cipi era escèptic. Era claríssim que els Jocs ens feien falta, en una soci­e­tat en què l’atur era més alt que la mit­jana d’Espa­nya. El pro­jecte retor­nava l’auto­es­tima i la il·lusió. Teníem pos­si­bi­li­tats i era un pro­jecte bàsic per a Bar­ce­lona i Cata­lu­nya. Vaig haver de men­tir molt. Per convèncer Madrid, els vaig haver de dir que els Jocs no ens cos­ta­rien ni una pes­seta, argu­men­tant que les ins­tal·laci­ons eren patri­moni públic i que cor­res­pon­dria a les admi­nis­tra­ci­ons pagar-les i que l’espec­ta­cle dels Jocs es paga­ria a si mateix amb els drets de tele­visió. Era un arti­fici, però a Madrid se’l van creure. Amb l’excusa que no ens cos­ta­ven res vam vèncer mol­tes resistències a Madrid.
Pre­ci­sa­ment a vostè el van enviar a Madrid com a secre­tari d’estat per a l’Esport per vèncer aques­tes resistències inte­ri­ors. Com ho va viure?
Incons­ci­ent, vaig mar­xar sense pen­sar-m’ho i dei­xant la família. Tenia una funció bàsica perquè el pro­jecte de la can­di­da­tura pros­perés. Era l’eix en què pivo­tava tot. Va ser com­pli­cat i em va cos­tar algun dis­gust seriós. Ningú estava a favor de Bar­ce­lona. Un dels moments com­pli­cats va ser l’opo­sició decla­rada que em va fer la sec­to­rial d’esports del PSOE perquè els havia pres un càrrec de gran lluïment. Si jo no hagués anat a Madrid hi hau­rien posat un afi­liat del par­tit. No em feia falta opo­sició, la tenia a dins. Jo no era mili­tant soci­a­lista i els havia pres un càrrec de gran lluïment. Això els irri­tava més.
Qui­nes altres deci­si­ons com­pro­me­ses va haver de pren­dre?
Quan vaig fer reti­rar les can­di­da­tu­res de Jaca i Gra­nada per als Jocs d’hivern per cen­trar tots els esforços en la de Bar­ce­lona. Crec que real­ment no tenien pos­si­bi­li­tats, però a més havíem d’evi­tar que el COI ens les donés com a premi de con­so­lació. França no va fer el mateix i va pre­sen­tar París i Albert­vi­lle el mateix any, i el COI els va donar les sobres: Albert­vi­lle. Sama­ranch va estar d’acord amb la decisió, però em va cos­tar molts insults i durant molt de temps no vaig poder anar a Gra­nada.
L’ani­mad­versió per la can­di­da­tura va anar dis­mi­nuint?
No es va accep­tar mai, però els ànims es van apai­va­gar i van anar per­dent força. La decisió d’orga­nit­zar l’Expo a Sevi­lla va ser un con­trapès que també va aju­dar a rela­xar l’ambi­ent.
Resolt l’escull inte­rior, els tocava el més difícil: l’exte­rior.
Va ser una feina molt dis­creta i impor­tant, perquè ens enfrontàvem a can­di­da­tu­res molt for­tes, com les de París i Ams­ter­dam. El Chi­rac va fer un dis­curs fantàstic, i hau­ria estat com­pli­cat atu­rar una can­di­da­tura com aque­lla. Però vam tenir la gran sort de tenir el Sama­ranch.
Què afa­vo­ria Bar­ce­lona?
Un dels fets favo­ra­bles és l’alter­nança de con­ti­nents. Els del 1988 eren a Seül i per tant toca­ven fora d’Àsia. Si hagues­sin estat a Suècia no hau­rien vin­gut a Bar­ce­lona almenys fins l’altre man­dat. Molts van votar Bar­ce­lona per Sama­ranch, per fer con­tent el pre­si­dent. Tot ens va venir de cara. Teníem una ciu­tat amb tei­xit espor­tiu: clubs, fede­ra­ci­ons, direc­tius i un número de fit­xes que a la resta d’Espa­nya no podien ni somiar. Això també ho vam fer ser­vir davant del COI per demos­trar-los que teníem experiència en com­pe­ti­ci­ons inter­na­ci­o­nals, i citàvem les que havíem orga­nit­zat sense la pers­pec­tiva dels Jocs.
Quan van tenir el con­ven­ci­ment que els dona­rien els Jocs?
Mai. La nit abans de l’elecció, vam estar fins a les tres de la mati­nada fent càlculs i tra­ves­ses a la suite del Mara­gall a Lau­sana. No en teníem cap segu­re­tat. Ens ho vam començar a creure quan els mem­bres del COI van entrar a l’esce­nari i el repre­sen­tat del comitè italià, que era molt amic i un home fantàstic, em va fer una indi­cació amb el dit gran indi­cant-me que sor­ti­ria bé. Al cap de poc vam sen­tir el nom de Bar­ce­lona. Va ser una ale­gria molt gran. Pensàvem que sor­ti­ria París, una gran ciu­tat amb una gran capa­ci­tat.
S’ha fet justícia a Sama­ranch?
Se l’ha mal­trac­tat sem­pre i pri­vant-li el reco­nei­xe­ment que li per­toca com a res­pon­sa­ble dels Jocs de Bar­ce­lona. Bar­ce­lona, Cata­lu­nya i en bona part Espa­nya li deuen molt i no té ni un car­rer al seu nom. És una ver­go­nya. La Dia­go­nal hau­ria de ser l’avin­guda Sama­ranch. El pas­sat pre­te­sa­ment falan­gista del Sama­ranch fa que una part política l’hagi vetat molt a Bar­ce­lona durant molt temps. És una per­sona vene­rada a tot el món perquè amb ell el movi­ment espor­tiu fa un canvi i fa una pro­moció de l’esport entre els joves bru­tal. Va tenir una visió poli­ti­co­es­por­tiva intel·ligent.
Per què pre­te­sa­ment?
Ell el que era era un home de l’esport. L’any 1951 va orga­nit­zar els cam­pi­o­nats del món d’hoquei i era molt jove. El que bus­cava era una manera de poder orga­nit­zar esde­ve­ni­ments espor­tius, i en aquell moment l’única manera era ser mem­bre del gobi­erno. Ser regi­dor d’Esports de l’Ajun­ta­ment li per­me­tia fer això, però no ho era per con­vic­ci­ons falan­gis­tes. No el van per­do­nar mai.
Hi havia pre­o­cu­pació per com ges­ti­o­nar les rei­vin­di­ca­ci­ons cata­la­nis­tes?
Ho va parar en Pujol. No era una per­sona pro­ta­go­nista perquè no li tocava, però va posar un home increïble­ment fantàstic, amb con­tac­tes, com el Vila­seca. Va ser un secre­tari fantàstic que va jugar a favor dels Jocs i va lli­mar totes les pos­si­bles asprors que hi podien haver amb la Gene­ra­li­tat. La Gene­ra­li­tat va estar a favor dels Jocs. Tenia uns con­tac­tes polítics i va neu­tra­lit­zar aquest movi­ment.
La copa del món de Bar­ce­lona d’atle­tisme del 1989 suposo que havia de ser un moment impor­tant per a un home de l’atle­tisme com vostè. Com el va viure?
Era la inau­gu­ració de l’Estadi Olímpic i va ser una odis­sea: el rei va arri­bar tard, els de Terra Lliure van can­tar con­tra tot, el Primo Nebi­olo, pre­si­dent de la IAAF, va tenir la gen­ti­lesa de fer el par­la­ment en cas­tellà i els xiu­lets es van sen­tir des d’Itàlia. Va ploure el que va voler i de les gote­res en bai­xa­ven rius. En aquell moment només podia pen­sar a suïcidar-me. Va ser un fracàs con­si­de­ra­ble, però hi havia tanta il·lusió amb els Jocs que es per­do­na­ven les deficiències. Els mit­jans de comu­ni­cació van ser benèvols i van posar la ciu­ta­da­nia a favor dels Jocs.
Què el fa sen­tir més orgullós?
Haver-hi pogut estar en el nucli cen­tral del pro­jecte més impor­tant de Cata­lu­nya del segle XX. Molta gent hi va tre­ba­llar i avui Bar­ce­lona és una ciu­tat de referència al món, cone­guda i res­pec­tada. Van sor­tir tan bé els Jocs que vam recu­pe­rar pres­tigi indus­trial. A Ale­ma­nya hi havia un home que deia que si érem capaços de fer uns Jocs així segur que sabríem fabri­car màqui­nes així. Van con­tri­buir al pres­tigi de Cata­lu­nya. No va dei­xar dèficit. Hi va haver un petit bene­fici. Vam tenir sort perquè el 1992 hi havia una crisi econòmica impor­tant i es van aca­bar els diners. Vam estar a punt d’haver de posar esto­va­lles de paper en comp­tes de fil. Vam anar ben jus­tos.
Veu amb bons ulls uns Jocs d’hivern a Bar­ce­lona?
És inten­tar treure suc d’on no n’hi ha. No hi ha una gran tra­dició, ni ins­tal·laci­ons ni neu a les mun­ta­nyes. És impen­sa­ble que pugui com­pe­tir amb ciu­tats a les quals la neu els entra per les fines­tres. Els Jocs d’estiu tenien tra­dició a Bar­ce­lona i ja hi havia hagut temp­ta­ti­ves. L’any 1931 s’havien de donar a Bar­ce­lona, però amb la ins­tau­ració de la República, una ins­ti­tució tan aris­tocràtica com el COI no ho va veure clar i es va espan­tar. Ho veig com un acte de pro­moció turística.

El primer document dels Jocs del 1992

Cuyàs conserva memòria i documents i objectes de tot tipus referents als Jocs de Barcelona. Un dels que mostra amb més satisfacció és el primer document en què es palesa la voluntat de Barcelona d’organitzar la cita olímpica del 1992. Narcís Serra, aleshores alcalde de Barcelona, li encarregava l’estudi de la viabilitat d’uns hipotètics Jocs a Barcelona mitjançant un decret de l’alcaldia del 14 de gener de 1982. L’estudi concloïa que l’esdeveniment no només era viable sinó que serviria per modernitzar la ciutat i el país. A continuació es va difondre un dossier entre els mitjans de comunicació que van assistir al mundial de futbol del 1982 i es va publicar el llibre Barcelona pretén els Jocs del 1992. Però mentrestant, a Madrid es feien esforços en la direcció contrària tal com recorda Cuyàs: “A Madrid, el secretari d’estat per a l’Esport que m’havia precedit, Jesús Hermida, havia encarregat un informe per concloure que l’organització dels Jocs de Barcelona no era viable. Jo vaig ser l’encarregat de presentar el primer estudi de viabilitat sobre la candidatura olímpica de Barcelona”. Hi afegeix: “A Barcelona, entre aquests anys, es va invertir un bilió de pessetes. La meitat diner públic i l’altra, de privat. Es van impulsar unes infraestructures extraordinàries per a una ciutat que estava en el segle XIX i es va situar en el XX, una ciutat moderna. Érem una ciutat de província i la vam convertir en una capital mundial.” També admet que el COI no va ser absolutament estricte: “En aquell moment el COI exigia que les instal·lacions bàsiques existissin, i aquí no existien, però ens van fer un xec de confiança perquè construíssim les instal·lacions entre el 1986 i el 1992.” Respecte al finançament, Cuyàs recorda que Josep Maria Bricall li va fer un estudi molt ben fet: “Permetia pensar en un finançament ajustat i que si hi havia patrocinadors i televisió, ens en podríem sortir.”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)