Els 25 anys s’han de cele­brar. Són unes bodes de plata. És nor­mal que es creï una mica de rebom­bori perquè s’ho val, és clar. Ho estem vivint totes amb molta inten­si­tat, amb molta ale­gria i molt d’orgull. La pers­pec­tiva del temps et dona això. I també t’ado­nes que va ser molt gran el que es va acon­se­guir. I, tot i que evi­dent­ment ens agra­da­ria que se’n gua­nyes­sin mol­tes més, això fa que la nos­tra gua­nyi valor. El que vam fer és molt difícil.

Recordo molt la com­pe­tició en si. Els dar­rers moments del compte enrere final, el podi... La inau­gu­ració també va ser molt espe­cial. Hi ha moments que tinc igual de fres­cos que ales­ho­res. I recordo molt el dia de la semi­fi­nal: vaig plo­rar més que després de la final. Va ser un moment de des­car­re­gar perquè havíem asso­lit l’objec­tiu. Aquests dies, hem fet mol­tes tro­ba­des i han ser­vit per revi­far molts records. I és com si no hagués pas­sat el temps perquè fem les matei­xes bro­mes, els matei­xos comen­ta­ris...

A mi m’agrada que l’esport sigui una part de la meva vida, no que la meva vida sigui el meu esport. La meva vida la divi­deixo en diver­sos blocs. L’esport, la feina, la vida fami­liar, els amics. Vaig crear la meva empresa, sem­pre he estat molt inde­pen­dent, m’agrada fer coses amb gent que no és estric­ta­ment del món de l’hoquei. Això ho fico a l’alçada de l’hoquei. Com a sen­sació, en pocs moments he sen­tit aque­lles emo­ci­ons però la vida et dona mol­tes coses i n’hi ha que poden arri­bar a tenir la importància d’aquells dies. Que la meva empresa hagi arri­bat a fer 15 anys també m’omple d’orgull. No tenim res a veure amb la gent del fut­bol, per exem­ple. Som gent nor­mal amb una meda­lla d’or al coll que vam acon­se­guir fa 25 anys. I, a par­tir d’allà, no em puc quei­xar de com m’ha anat, però la meda­lla mai ha estat el cen­tre de la meva vida.

Per a un espor­tista, no hi ha res com asso­lir una meda­lla d’or. Si haguéssim fet una plata o un bronze pot­ser estaríem aquí. Però nomes pel fet de par­ti­ci­par, segur que ja no hauríem fet aquesta entre­vista. Jugar els pri­mers Jocs, en un esport que només tenia 500 llicències, amb una selecció que mai s’havia acos­tat a l’or… i gua­nyes. La meda­lla d’or és com un conte. No és gens fàcil i mai s’ha repe­tit. Això diu molt. Va ser la con­junció de mol­tes coses. Tot va ser per­fecte.

A mi m’ha cos­tat. Aquest any, en aquesta cele­bració dels 25 anys, és quan ho estic gau­dint més. I ho estic assi­mi­lant més. Al prin­cipi, la gent del meu vol­tant estava més emo­ci­o­nada que jo. Em pre­sen­ta­ven com l’olímpica que havia gua­nyat una meda­lla d’or, però jo els deia que jo era l’Eli. I després, si sor­gia, ja ho expli­cava sense pro­blema. Però començar per aquí a mi em pro­vo­cava una situ­ació incòmoda. I n’estic molt orgu­llosa, eh… I amb el temps, n’he après. Soc una per­sona nor­mal, que tinc una feina, que vaig pel car­rer i la gent no em coneix… i que tinc un aspecte de la meva vida que és cone­gut. I aquest any sí que estic aga­fant una pers­pec­tiva dife­rent que m’està aju­dant a assi­mi­lar-ho.

Cada una recorda les seves coses, però quan ens reu­nim les posem en comú i acon­se­guim fer un relat com­plet. Detalls i anècdo­tes que són diver­ti­des. L’altre dia, les que no eren d’aquí pas­se­ja­ven per la ciu­tat i feien fotos de coses que encara duen records, i ens les envi­a­ven per veure si sabíem què evo­ca­ven. Va ser diver­tit. Hi ha coses que són ines­bor­ra­bles i, per exem­ple, el recor­re­gut de la Vila Olímpica al camp amb l’autobús abans de la final va ser molt bèstia. Tot­hom en silenci abans de la final, quan nosal­tres no estàvem mai en silenci. Flo­tava alguna cosa en l’ambi­ent.

No explico gai­res coses. Els altres n’expli­quen més que jo. A mi em costa. Les meves ger­ma­nes, la meva mare, la pare­lla de la meva mare, la família. Ho van viure molt ales­ho­res i ells ho expli­quen més que nosal­tres. I que jo en con­cret. Si ve en una con­versa, cap pro­blema. Però em feia una mica de ver­go­nya.

Uns qua­tre o cinc anys abans érem un grup d’unes 25 juga­do­res. I el José Brasa, el selec­ci­o­na­dor, ens va reu­nir i ens va plan­te­jar tres opci­ons del que volíem fer. Una: anar als Jocs a pas­sar-nos-ho bé; sense entre­nar-nos massa i per viure l’experiència. Segona: anar a bus­car un cinquè o sisè lloc que ens deixés satis­fe­tes. I tres: anar-hi a fer alguna cosa impor­tant, anar-hi a totes. Hi havia una paraula en aquell qua­dre que li vam fer treure: “Pre­pa­ració inhu­mana”. Però vam voler, per una­ni­mi­tat, tre­ba­llar al màxim per una meda­lla. Érem noies de diver­ses gene­ra­ci­ons i de molts llocs del ter­ri­tori, i ens vam posar d’acord sense pro­blema. D’aque­lles que vam deci­dir, algu­nes van aca­bar caient de la llista i d’altres van entrar noves. Però tot­hom volia anar a totes. L’últim any va ser molt bèstia. Vam anar al cam­pi­o­nat del món de Syd­ney i vam que­dar cin­que­nes. Ja vam plan­tar cara a les potències d’ales­ho­res: Austràlia, Ale­ma­nya… Ja estàvem a un nivell alt. Després, en un tor­neig olímpic pot pas­sar qual­se­vol cosa. Però física­ment estàvem molt ben pre­pa­ra­des, tàcti­ca­ment també, i tècni­ca­ment no érem el millor equip però teníem juga­do­res molt bones. El con­junt era per­fecte. Ens vam ajun­tar noies amb molt de caràcter i molta per­so­na­li­tat. I tot això va fer que arribéssim al lloc més alt del podi.

Vam començar empa­tant amb Ale­ma­nya en un par­tit en què ens van superar molt els ner­vis i ens vam posar 0-2. Però després tot va anar per­fecte. Vam gua­nyar el Canadà i Austràlia en la fase de grups, en les semi­fi­nals ens va tocar con­tra Corea i la final la vam gua­nyar a Ale­ma­nya.

No ho veus dins del ter­reny de joc perquè estàs pel tor­neig. Però és veri­tat que quan ens vam clas­si­fi­car per a les semi­fi­nals l’ambi­ent a la Vila Olímpica era una altra cosa. Ens havíem gua­nyat les mira­des. Comen­ces a notar que els mit­jans et seguei­xen més. I quan vam arri­bar a la final, la gent ens salu­dava. I els atle­tes que nosal­tres miràvem amb devoció perquè eren cone­guts ens venien a donar l’enho­ra­bona perquè havíem arri­bat a una final. Allà vam veure que alguna cosa havíem fet bé.

El recordo per­fec­ta­ment. Encara veig la pilota entrant rere la por­tera després de des­viar-la amb l’estic. Ales­ho­res, em va sor­tir córrer fins al mig del camp. Encara teníem 15 minuts. Ja tin­drem temps de cele­brar. Era cosa dels ner­vis [riu].

Amb una festa, és clar. A l’Egara ens van fer una rebuda i ens van orga­nit­zar una festa. I, després, una part de l’equip ens en vam anar a Menorca. Ja ens ho havíem reser­vat entre els Jocs i els Paralímpics per anar a des­con­nec­tar i rela­xar. I vam dei­xar-ho tot després de la cerimònia de clau­sura. Va ser molt diver­tit perquè la gent d’allà se’n va assa­ben­tar i l’Ajun­ta­ment des Mig­jorn ens va fer una rebuda. Va estar molt bé.

Hi ha hagut una època de crisi molt com­pli­cada i això s’ha notat en tots els aspec­tes. És molt com­pli­cat gua­nyar una meda­lla d’or olímpica. Molt. Pri­mer s’ha de fer un equip que tin­gui molt clar l’objec­tiu. Si pen­ses en posi­tiu, les coses sur­ten. Com en la vida. I després, que es donin tots els con­di­ci­o­nants. De lesi­ons, que la gent aposti fort per tu. No només amb diners sinó també amb ganes. Que el cam­pi­o­nat vagi bé. Però no és impos­si­ble. M’encan­ta­ria.

Ara hi torno a jugar des de fa un parell de tem­po­ra­des. Feia 13 o 14 anys que no jugava. Però, per neces­si­tat i per temes labo­rals, em vaig des­con­nec­tar una mica. La meva vida no girava entorn de l’hoquei i la meva pare­lla no està ficada en el món de l’hoquei, que també va bé. Ara torno a jugar en el Junior en un equip de segona i, és clar, t’hi impli­ques.

Molt. Hi ha mol­tes tècni­ques que no sé fer. Ha evo­lu­ci­o­nat molt i crec que cap a millor. M’agrada perquè és més ràpid i no es para tant. Per exem­ple, jo no hau­ria tor­nat a jugar si no hi hagues­sin can­vis sense parar el joc. No podria. I això dels qua­tre quarts m’agrada perquè tens temps de plan­te­jar un par­tit per objec­tius. Està bé.