Pràcti­ca­ment tot­hom coin­ci­deix a afir­mar que si Joan Antoni Sama­ranch no hagués estat el pre­si­dent del Comitè Olímpic Inter­na­ci­o­nal (COI) en el moment que es va desen­vo­lu­par tot el procés de la tria dels Jocs Olímpics de l’any 1992, aquests no s’hau­rien fet a la ciu­tat de Bar­ce­lona. Sense Sama­ranch no es pot aca­bar d’enten­dre un esde­ve­ni­ment que va fer entrar la capi­tal de Cata­lu­nya en una nova era.

Sama­ranch, però, no pot ser un dels per­so­nat­ges a qui els mit­jans pre­gun­tem pels seus records de Bar­ce­lona 92. El que fou pre­si­dent del COI entre el 1980 i el 2001 va morir l’abril del 2010 als 89 anys. L’any 2002 ens va dei­xar una mena de lle­gat, les seves Memo­rias olímpi­cas, en què repas­sava la seva tra­jectòria en el món de l’esport i espe­ci­al­ment en el movi­ment olímpic des que va ser esco­llit mem­bre del COI el 1966. En el lli­bre, Sama­ranch explica les grans deci­si­ons que va pren­dre durant la seva pre­sidència –que ano­mena “la revo­lució de l’olim­pisme”–, la crisi dels últims anys del seu man­dat i el que hau­ria de ser el COI del segle XXI.

També repassa els deu Jocs Olímpics que es van cele­brar durant la seva pre­sidència –cinc d’hivern i cinc d’estiu– des de Sara­jevo 1984 fins a Syd­ney 2000. De cadas­cun d’aquests Jocs ens explica, en pri­mera per­sona, com els va viure, tant durant els períodes de pre­pa­ració com durant les com­pe­ti­ci­ons. No cal dir que els de Bar­ce­lona són els Jocs als quals dedica més espai dels deu que va pre­si­dir: 35 pla­nes. De cadas­cun d’aquests Jocs Sama­ranch va fer una mena de die­tari en què ano­tava algu­nes de les coses que havia fet o li havien pas­sat cada dia. Això és el que repas­sa­rem aquí dia a dia, des del dia de la inau­gu­ració, el 25 de juliol, fins al dia de la clo­enda, el 9 d’agost. Les memòries de Sama­ranch dels Jocs de la seva ciu­tat.