Waterpolo

Manel Estiarte

Capità de la selecció espanyola de waterpolo als Jocs Olímpics de Barcelona 92

“Érem un equip de debò i... estàvem com un llum”

Manel Estiarte va ser el capità i la figura de l’equip “lleial i valent” que va obtenir la plata en la famosa i increïble final contra Itàlia disputada el dia de la clausura dels Jocs de Barcelona 92

Matutinovic ens va convertir en llops. Oloràvem la sang a la piscina. Ens va convertir en feres. Ens va fer diferents
Sols érem dèbils, però junts vam ser imparables. Les pors dels uns es compensaven amb la valentia dels altres
La irrupció de la gent de Madrid va sacsejar el waterpolo, i això va ser cosa d’Esteller. Va marcar el futur

Manel Esti­arte va néixer a Man­resa el 26 d’octu­bre de 1961, i al vol­tant del seu talent es va agru­par la selecció espa­nyola de water­polo que durant quinze anys va des­a­fiar hon­ga­re­sos, iugos­laus i ita­li­ans, i va rei­vin­di­car el water­polo esta­tal fins a con­ver­tir-lo en campió olímpic i del món. Va par­ti­ci­par en sis Jocs Olímpics, en els quals va mar­car 127 gols i va ser aban­de­rat de la dele­gació olímpica espa­nyola a Sid­ney i premi Príncep d’Astúries. Ara tre­ba­lla per al Manc­hes­ter City. El que va ser nome­nat millor juga­dor del món de water­polo set anys seguits (1986, 1987, 1988, 1989, 1990, 1991 i 1992) va ser pre­sent a la pis­cina Picor­nell el 9 d’agost de 1992. Era el capità de la selecció espa­nyola de water­polo, plata en els Jocs Olímpics de Bar­ce­lona en una final emo­ci­o­nant, ino­bli­da­ble, espec­ta­cu­lar, increïble. Ara és als Estats Units, de gira amb el Manc­hes­ter City. Abans, durant les seves vacan­ces, va recor­dar aquells dies a la pis­cina de Montjuïc men­tre pre­nia el sol al CN Bar­ce­lona mirant el mar on mai es banya perquè hi té pànic.

Recorda on era el dia que van nome­nar Bar­ce­lona com a seu olímpica?
No... La veri­tat és que no. Sent sin­cer, em recordo molt poc, d’aquells temps.
Vostè havia estat en més Jocs. No era cons­ci­ent de la trans­cendència d’aquell esde­ve­ni­ment?
No. En aquell moment no. Men­ti­ria si ho digués. Me’n vaig ado­nar després. Jo vivia en el meu ego­isme d’espor­tista. Només pen­sava a gua­nyar jo. Em va sem­blar, penso, que si era a casa seria més fàcil. I era a casa, davant de la nos­tra gent. Punt. Suposo que lle­gia coses que par­la­ven dels can­vis a la ciu­tat i pen­sava: “Mira, que bé”, però no... Jo vivia en el meu món, en el water­polo, pen­sant a gua­nyar o per­dre. Sí, recordo la cerimònia d’ober­tura, però tam­poc cre­guis que ho tin­gui molt guar­dat en la memòria.
I què recorda de la cerimònia de clau­sura?
Res. No hi vaig anar.
No? Com és això?
Mira, crec que a Seül Espa­nya va gua­nyar qua­tre meda­lles. Les expec­ta­ti­ves per a Bar­ce­lona 92 es van dis­pa­rar. Els Jocs aca­ba­ven sem­pre amb la marató i a nosal­tres ens van posar abans de la marató per alguna cosa, perquè havíem asso­lit la plata en el mun­dial de Perth i érem can­di­dats a fer alguna cosa impor­tant. Suposo que pen­sa­ven que seria bo aca­bar amb un or espa­nyol i vam jugar la final abans de la marató, però al final només vam obte­nir la plata. Jo, sent sin­cer, dels Jocs recordo poca cosa, estàvem allà per al que estàvem i anàvem al que anàvem. La ciu­tat estava con­tenta, però nosal­tres hi anàvem a gua­nyar, érem gua­nya­dors, super­com­pe­ti­tius. Nosal­tres només pensàvem a gua­nyar cada par­tit.
Però van arri­bar a Bar­ce­lona a gua­nyar l’or?
No, nosal­tres érem molt pràctics, teníem molt clar que en un esport com el nos­tre, pel sis­tema de com­pe­tició, si tens un dia dolent ja l’has cagat. Així que era: avui aquests, demà aquests altres, i anar fent així... Pensa que el nivell era tre­mend. I així va ser. La nit abans de la final van arri­bar els del fut­bol a les dues de la mati­nada a la vila can­tant com bojos. Aca­ba­ven de gua­nyar l’or. I ens van des­per­tar... bé, als que podíem dor­mir. I vaig pen­sar. “Vull aquesta feli­ci­tat per a nosal­tres.” I al final no va poder ser.
El ‘coach’ era un iugos­lau, Matu­ti­no­vic, que va revo­lu­ci­o­nar la manera de tre­ba­llar de l’equip. Va haver-hi un abans i un després de la seva gestió en el water­polo espa­nyol?
Seríem molt injus­tos si ens oblidéssim de la intuïció de Toni Este­ller. El 87 va con­vo­car Jesús Rollán, Pedro García, Miki Oca i Salva Gómez, que venien d’equips de Madrid, i després, més tard, va arri­bar Moro. La irrupció de la gent de Madrid va sac­se­jar el water­polo, i això va ser cosa d’Este­ller. Això va mar­car el futur. La intuïció del Toni mai es va reconèixer prou, crec jo. Però sí, és clar, és cert que amb Matu­ti­no­vic es va fer un pas enorme. Hem d’ator­gar-li el que li toca, és evi­dent, ens va trans­for­mar.  Érem un equip que jugava bé, érem edu­cats, bons nens, bons espor­tis­tes. I ell ens va con­ver­tir en llops. Oloràvem la sang a la pis­cina. Ens va con­ver­tir en feres. Ens va fer dife­rents.
És cert que els obli­gava a pegar-se en els entre­na­ments, que en la pri­mera set­mana de tre­ball els va por­tar els hon­ga­re­sos?
Sí, sí. Feia que ens peguéssim com a part de l’entre­na­ment. Amb el temps m’he ado­nat que va orga­nit­zar una estada a Bar­ce­lona d’aquells ani­mals hon­ga­re­sos, als quals només havíem gua­nyat en dues cos­te­lla­des, perquè els perdéssim la por. Eren bons, els millors... i ens va tenir set dies pegant-nos amb ells. Als matins ens donava unes pallis­ses físiques que no vegis. Natació, peses...
I a la tarda... par­tit?
Sí, cada tarda. Arribàvem a la tarda morts i men­tal­ment anul·lats. Però ens dema­nava agres­si­vi­tat, agres­si­vi­tat... el pri­mer dia bé; el segon, val. El ter­cer cla­va­ves un cop de puny a l’hon­garès i el quart no aca­ba­ves el par­tit. Perquè ens va dema­nar que no s’acabés, i no es va aca­bar. I uns mesos després arri­bem al mun­dial i els eli­mi­nem a semi­fi­nals amb faci­li­tat. Per això et dic que can­viem. Sí. Vam arri­bar al mun­dial i en la semi­fi­nal ens va tocar Hon­gria. I la vam eli­mi­nar. Els vam gua­nyar per pri­mera vegada en un tor­neig. I fàcil­ment. Ens fal­tava un punt i vull creure que ell va tenir la intuïció per pen­sar que era agres­si­vi­tat, que ens fal­tava alguna cosa, i ho va veure i ens ho va donar. Ens va posar un gen de dolents. I va crear un equip de veri­tat, perquè érem un equip de veri­tat. Un equip són mol­tes coses: jo penso en el Bar­ce­lona de Guar­di­ola i no me l’explico sense Messi, però tam­poc sense Pedro, sense Busi...
Els va unir a tots en con­tra seva?
El que sé és que després de l’entre­na­ment només parlàvem mala­ment d’ell. El matàvem, li dèiem de tot, perquè ens posava al límit. Però de nosal­tres, del com­pany? No, mai. Era només con­tra ell. Va fer un grup, un equip... El paio va crear un equip. No crec que fos un tor­tu­ra­dor d’atle­tes, no. Ens fal­tava un punt de com­pe­ti­ti­vi­tat, de mala hòstia, i ell ens el va donar. Havíem estat bons juga­dors, però ens fal­tava alguna cosa, i ell se’n va ado­nar i ens va con­ver­tir en llops. Vam pas­sar d’anar a jugar a sor­tir a gua­nyar qual­se­vol tor­neig, el més merdós del món, com ani­mals. Només pensàvem a gua­nyar. El talent crec que l’havia ajun­tat el Joan, però ell ens va fer com­pe­ti­tius.
Com es recorda aquest equip?
Estàvem com un llum. Ho teníem tot, érem un equip excel·lent en tota l’extensió de la paraula. Sols no érem res, però junts vam ser impa­ra­bles. Era així, sols érem dèbils, però junts, érem imba­ti­bles. Per això guanyàvem. Ens com­pensàvem. Les pors dels uns es com­pen­sa­ven amb la valen­tia dels altres. Perquè vam ser un equip de veri­tat. Hi havia lle­ial­tat i valen­tia. I ens estimàvem. Érem un equip de veri­tat, però el que ens conegués t’ho dirà: estàvem com un llum.
Encara veu el llançament de Miki Oca esta­ve­llar-se al pal?
No, no. No he tor­nat a veure el par­tit. No tinc cap imatge del par­tit. Només la d’abans de començar, al túnel, o un parell de detalls. No sé, quan es va atu­rar el par­tit perquè es van engan­xar els entre­na­dors, la pis­cina, que estava a ves­sar. O quan vam mar­car el penal que ens posava en el par­tit. El que tinc encara avui és un sen­ti­ment físic de dolor. Però no era mus­cu­lar o a l’espat­lla. Després del par­tit em feia mal l’ànima. Hi va haver un moment, seient amb Miki i amb Rollán, cada un amb la seva pena, uns plo­rant, altres no, que d’allà sí que tinc el record d’un dolor bru­tal. No era un cop, una sen­sació física. Era l’ànima. Em feia mal l’ànima. M’havien tren­cat la cella d’un cop, però em feia mal l’ànima.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.