Manel Estiarte
Capità de la selecció espanyola de waterpolo als Jocs Olímpics de Barcelona 92
“Érem un equip de debò i... estàvem com un llum”
Manel Estiarte va ser el capità i la figura de l’equip “lleial i valent” que va obtenir la plata en la famosa i increïble final contra Itàlia disputada el dia de la clausura dels Jocs de Barcelona 92
Matutinovic ens va convertir en llops. Oloràvem la sang a la piscina. Ens va convertir en feres. Ens va fer diferents
Sols érem dèbils, però junts vam ser imparables. Les pors dels uns es compensaven amb la valentia dels altres
La irrupció de la gent de Madrid va sacsejar el waterpolo, i això va ser cosa d’Esteller. Va marcar el futur
Manel Estiarte va néixer a Manresa el 26 d’octubre de 1961, i al voltant del seu talent es va agrupar la selecció espanyola de waterpolo que durant quinze anys va desafiar hongaresos, iugoslaus i italians, i va reivindicar el waterpolo estatal fins a convertir-lo en campió olímpic i del món. Va participar en sis Jocs Olímpics, en els quals va marcar 127 gols i va ser abanderat de la delegació olímpica espanyola a Sidney i premi Príncep d’Astúries. Ara treballa per al Manchester City. El que va ser nomenat millor jugador del món de waterpolo set anys seguits (1986, 1987, 1988, 1989, 1990, 1991 i 1992) va ser present a la piscina Picornell el 9 d’agost de 1992. Era el capità de la selecció espanyola de waterpolo, plata en els Jocs Olímpics de Barcelona en una final emocionant, inoblidable, espectacular, increïble. Ara és als Estats Units, de gira amb el Manchester City. Abans, durant les seves vacances, va recordar aquells dies a la piscina de Montjuïc mentre prenia el sol al CN Barcelona mirant el mar on mai es banya perquè hi té pànic.
Recorda on era el dia que van nomenar Barcelona com a seu olímpica?
No... La veritat és que no. Sent sincer, em recordo molt poc, d’aquells temps.
Vostè havia estat en més Jocs. No era conscient de la transcendència d’aquell esdeveniment?
No. En aquell moment no. Mentiria si ho digués. Me’n vaig adonar després. Jo vivia en el meu egoisme d’esportista. Només pensava a guanyar jo. Em va semblar, penso, que si era a casa seria més fàcil. I era a casa, davant de la nostra gent. Punt. Suposo que llegia coses que parlaven dels canvis a la ciutat i pensava: “Mira, que bé”, però no... Jo vivia en el meu món, en el waterpolo, pensant a guanyar o perdre. Sí, recordo la cerimònia d’obertura, però tampoc creguis que ho tingui molt guardat en la memòria.
I què recorda de la cerimònia de clausura?
Res. No hi vaig anar.
No? Com és això?
Mira, crec que a Seül Espanya va guanyar quatre medalles. Les expectatives per a Barcelona 92 es van disparar. Els Jocs acabaven sempre amb la marató i a nosaltres ens van posar abans de la marató per alguna cosa, perquè havíem assolit la plata en el mundial de Perth i érem candidats a fer alguna cosa important. Suposo que pensaven que seria bo acabar amb un or espanyol i vam jugar la final abans de la marató, però al final només vam obtenir la plata. Jo, sent sincer, dels Jocs recordo poca cosa, estàvem allà per al que estàvem i anàvem al que anàvem. La ciutat estava contenta, però nosaltres hi anàvem a guanyar, érem guanyadors, supercompetitius. Nosaltres només pensàvem a guanyar cada partit.
Però van arribar a Barcelona a guanyar l’or?
No, nosaltres érem molt pràctics, teníem molt clar que en un esport com el nostre, pel sistema de competició, si tens un dia dolent ja l’has cagat. Així que era: avui aquests, demà aquests altres, i anar fent així... Pensa que el nivell era tremend. I així va ser. La nit abans de la final van arribar els del futbol a les dues de la matinada a la vila cantant com bojos. Acabaven de guanyar l’or. I ens van despertar... bé, als que podíem dormir. I vaig pensar. “Vull aquesta felicitat per a nosaltres.” I al final no va poder ser.
El ‘coach’ era un iugoslau, Matutinovic, que va revolucionar la manera de treballar de l’equip. Va haver-hi un abans i un després de la seva gestió en el waterpolo espanyol?
Seríem molt injustos si ens oblidéssim de la intuïció de Toni Esteller. El 87 va convocar Jesús Rollán, Pedro García, Miki Oca i Salva Gómez, que venien d’equips de Madrid, i després, més tard, va arribar Moro. La irrupció de la gent de Madrid va sacsejar el waterpolo, i això va ser cosa d’Esteller. Això va marcar el futur. La intuïció del Toni mai es va reconèixer prou, crec jo. Però sí, és clar, és cert que amb Matutinovic es va fer un pas enorme. Hem d’atorgar-li el que li toca, és evident, ens va transformar. Érem un equip que jugava bé, érem educats, bons nens, bons esportistes. I ell ens va convertir en llops. Oloràvem la sang a la piscina. Ens va convertir en feres. Ens va fer diferents.
És cert que els obligava a pegar-se en els entrenaments, que en la primera setmana de treball els va portar els hongaresos?
Sí, sí. Feia que ens peguéssim com a part de l’entrenament. Amb el temps m’he adonat que va organitzar una estada a Barcelona d’aquells animals hongaresos, als quals només havíem guanyat en dues costellades, perquè els perdéssim la por. Eren bons, els millors... i ens va tenir set dies pegant-nos amb ells. Als matins ens donava unes pallisses físiques que no vegis. Natació, peses...
I a la tarda... partit?
Sí, cada tarda. Arribàvem a la tarda morts i mentalment anul·lats. Però ens demanava agressivitat, agressivitat... el primer dia bé; el segon, val. El tercer clavaves un cop de puny a l’hongarès i el quart no acabaves el partit. Perquè ens va demanar que no s’acabés, i no es va acabar. I uns mesos després arribem al mundial i els eliminem a semifinals amb facilitat. Per això et dic que canviem. Sí. Vam arribar al mundial i en la semifinal ens va tocar Hongria. I la vam eliminar. Els vam guanyar per primera vegada en un torneig. I fàcilment. Ens faltava un punt i vull creure que ell va tenir la intuïció per pensar que era agressivitat, que ens faltava alguna cosa, i ho va veure i ens ho va donar. Ens va posar un gen de dolents. I va crear un equip de veritat, perquè érem un equip de veritat. Un equip són moltes coses: jo penso en el Barcelona de Guardiola i no me l’explico sense Messi, però tampoc sense Pedro, sense Busi...
Els va unir a tots en contra seva?
El que sé és que després de l’entrenament només parlàvem malament d’ell. El matàvem, li dèiem de tot, perquè ens posava al límit. Però de nosaltres, del company? No, mai. Era només contra ell. Va fer un grup, un equip... El paio va crear un equip. No crec que fos un torturador d’atletes, no. Ens faltava un punt de competitivitat, de mala hòstia, i ell ens el va donar. Havíem estat bons jugadors, però ens faltava alguna cosa, i ell se’n va adonar i ens va convertir en llops. Vam passar d’anar a jugar a sortir a guanyar qualsevol torneig, el més merdós del món, com animals. Només pensàvem a guanyar. El talent crec que l’havia ajuntat el Joan, però ell ens va fer competitius.
Com es recorda aquest equip?
Estàvem com un llum. Ho teníem tot, érem un equip excel·lent en tota l’extensió de la paraula. Sols no érem res, però junts vam ser imparables. Era així, sols érem dèbils, però junts, érem imbatibles. Per això guanyàvem. Ens compensàvem. Les pors dels uns es compensaven amb la valentia dels altres. Perquè vam ser un equip de veritat. Hi havia lleialtat i valentia. I ens estimàvem. Érem un equip de veritat, però el que ens conegués t’ho dirà: estàvem com un llum.
Encara veu el llançament de Miki Oca estavellar-se al pal?
No, no. No he tornat a veure el partit. No tinc cap imatge del partit. Només la d’abans de començar, al túnel, o un parell de detalls. No sé, quan es va aturar el partit perquè es van enganxar els entrenadors, la piscina, que estava a vessar. O quan vam marcar el penal que ens posava en el partit. El que tinc encara avui és un sentiment físic de dolor. Però no era muscular o a l’espatlla. Després del partit em feia mal l’ànima. Hi va haver un moment, seient amb Miki i amb Rollán, cada un amb la seva pena, uns plorant, altres no, que d’allà sí que tinc el record d’un dolor brutal. No era un cop, una sensació física. Era l’ànima. Em feia mal l’ànima. M’havien trencat la cella d’un cop, però em feia mal l’ànima.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.