“E l dia més impor­tant de la meva vida acaba feliçment. Em puc sen­tir orgullós de la meva ciu­tat i de la meva gent. Em sento un home feliç.” D’aquesta manera acaba Joan Antoni Sama­ranch l’ano­tació cor­res­po­nent al 25 de juliol de 1992, el dia de la inau­gu­ració dels Jocs de Bar­ce­lona, en el die­tari d’aquells Jocs que va fer en el seu lli­bre Memo­rias olímpi­cas, edi­tat el 2002.

El dia de la inau­gu­ració dels Jocs és al que Sama­ranch dedica més espai dels 16 que va durar l’esde­ve­ni­ment. Era el dia D, el dia clau, i Sama­ranch mos­tra el seu orgull i la satis­facció de com va anar tot. Diu que l’olim­pisme està més viu que mai, que ningú es vol per­dre la festa i que tot comença molt bé quan sonen Els sega­dors i tot seguit, La marxa reial: “La gent aplau­deix de veri­tat.”

El lla­vors pre­si­dent del COI no va poder con­te­nir l’emoció que li va pro­vo­car la inau­gu­ració dels Jocs a la seva ciu­tat. Explica que la presència de la immensa ban­dera olímpica és el que més el va emo­ci­o­nar “pel seu alt sig­ni­fi­cat”, però quan es deixa anar real­ment és quan narra l’apa­rició de la dele­gació espa­nyola amb el príncep Felip al cap­da­vant: “Moment memo­ra­ble quan la nom­brosa dele­gació espa­nyola, encapçalada pel príncep d’Astúries com a ban­de­rer, apa­reix a la pista. L’estadi rugeix. Els reis estan feliços. La infanta Elena plora d’emoció. Sei­xanta mil goles cri­dant i aplau­dint Espa­nya. A Bar­ce­lona no s’havia vist mai una cosa sem­blant.

Tot per­fecte. I Sama­ranch no s’està de recor­dar els seus mèrits perquè no en quedi cap dubte a ningú: “Han seguit els meus con­sells de qua­dri­cu­lar el ter­reny” –per fer la des­fi­lada de les dele­ga­ci­ons par­ti­ci­pants–, “El meu dis­curs, bé, en qua­tre idi­o­mes”, “Feli­ci­ta­ci­ons. En resum, un èxit enorme per al comitè orga­nit­za­dor, per al COI i també per a mi com a pre­si­dent”.