ANTONI PINILLA
CAMPIÓ OLÍMPIC AMB LA SELECCIÓ ESPANYOLA DE FUTBOL EN ELS JOCS DE BARCELONA 92
“Ens sentíem com l’ovella negra”
Antoni Pinilla manté viu el record d’una experiència intensa i irrepetible, la més emocionant de la seva carrera, amb una final “d’èxtasi”
Lamenta, malgrat tot, que abans dels Jocs Olímpics ningú confiés ni pensés en el futbol. “Ens tenien apartats a València, i si vam anar a la desfilada inaugural és perquè ens vam plantar”, recorda
Jo tenia 15 anys quan van nomenar Barcelona seu dels Jocs Olímpics, i va començar el somni de participar-hi
Aquell equip no té foto oficial. No la van fer abans, ja que no hi confiaven. Un cop a la final la volien fer i ens hi vam negar
Antoni Pinilla (Badalona, 1971) és un dels quatre catalans que formaven part de la selecció espanyola que es va endur la medalla d’or en futbol el 1992. Recorda vivament una experiència intensa i irrepetible, malgrat que durant la competició afirma que no es van sentir ben tractats per la federació. Establert a Tarragona després d’una llarga etapa al Nàstic, espera que els Jocs Mediterranis de l’any que ve tinguin per a la seva ciutat una repercussió similar, salvant les distàncies, a la que van tenir per a Barcelona aquells Jocs Olímpics. Pinilla, que continua lligat al futbol com a comentarista de televisió, diu que té la medalla guardada, però no exposada, ja que no és de mostrar fotos, trofeus ni samarretes.
Han passat 25 anys. Es mantenen vius els records dels Jocs Olímpics?
Sí, ha passat molt temps, però va ser tot tan intens, tan viu, que el record és molt present. Sobretot quan se celebren els aniversaris, recordes tot allò que vas viure.
Què és el primer que li ve a la memòria quan hi pensa?
La desfilada d’inauguració, tot i que realment va ser un procés molt llarg. Jo tenia 15 anys quan van nomenar Barcelona seu dels Jocs Olímpics, i va començar el somni de participar-hi amb la selecció espanyola. Van ser sis anys, fins al 1992, en què vaig anar formant part de les diverses seleccions inferiors (sub-16, sub-17...), amb la generació en què, per edat, ens tocaria competir en els Jocs. Tot i que hi vas veient possibilitats, saps que és difícil i llunyà, que hi ha un procés de selecció brutal. Quan vaig formar part de l’equip dels Jocs, vaig veure que havia complert l’objectiu, i agafar la medalla ja va ser brutal. Els moments amb què em quedo de tot plegat són flaixos: el moment en què Barcelona és designada, quan formo part d’aquell equip, la cerimònia d’inauguració i la final.
Vostè ha jugat molts anys a primera divisió, i ha viscut algun ascens. La medalla d’or és el moment més important de la seva carrera?
La carrera la identifiques més amb els clubs, amb les temporades..., i allò va ser més com un afegit. Però sí, va ser un moment cabdal, importantíssim, si no el que més. El més emocionant, segur.
La medalla d’or va ser un impuls?
Érem joves, tot i que alguns estaven consolidats en equips importants i ja havien fet coses, com ara Pep Guardiola i Albert Ferrer, que acabaven de guanyar la copa d’Europa amb el Barça. Jo ja havia jugat tres temporades a primera divisió i després vaig mantenir la progressió molts anys sense que els Jocs fossin un impuls realment important.
Va jugar dos partits, sortint des de la banqueta. S’esperava més participació?
Van ser un partit de classificació i la semifinal contra Itàlia. Tenia il·lusió per jugar més, per ser titular, a més em semblava que tenia possibilitats. Però hi havia molta competència, i entres en la dinàmica de l’equip i agafes el teu rol. El seleccionador, Vicente Miera, tenia un onze molt definit i el va mantenir, cosa normal en una competició d’aquest tipus.
Quin record té de la final?
De patiment, però d’èxtasi. Si fas un guió ideal per a una final és aquest: jugar a casa, a la teva ciutat, en un estadi ple i aconseguir la victòria en l’últim minut quan les coses s’estan posant malament.
Aquella selecció tenia molta pressió, sobretot pel fet de jugar a casa?
No. A més, aquests dies he estat en contacte amb alguns companys i hem recordat que ningú pensava en el futbol, que estàvem una mica apartats; ningú hi confiava. Vam tenir problemes amb les primes, sobre les quals no vam arribar a cap acord; vam tenir problemes amb la federació pel que fa a la logística, ja que per exemple no estava previst que anéssim a la inauguració... Ens sentíem com l’ovella negra de l’olimpisme. A més, ens tenien apartats a València, on no hi havia cap ambient de Jocs. No hi havia pressió perquè ningú pensava en la selecció de futbol. El futbol, en l’àmbit olímpic, no té el mateix prestigi que altres esports.
A València, per tant, no van viure gens l’ambient dels Jocs...
Gens ni mica. Ja veníem d’una concentració a Palència, a la muntanya, molt aïllats de tot, i a València no hi havia cap ambient. Era Barcelona la que estava en ebullició, i allà no ens feia cas ningú, ningú pensava en nosaltres. Va ser decebedor. Va ser a mesura que vam anar avançant que tot va agafar una mica més de color. Només vam poder viure l’ambient el dia de la inauguració, i perquè ens vam plantar.
Com va anar?
El futbol va començar abans de la inauguració. Vam guanyar 4-0 a Colòmbia, que tothom deia que tenia un equipàs. Al cap de tres o quatre dies havíem de jugar el partit següent, i Vicente Miera no volia que l’equip es desplacés a Barcelona per a la desfilada, perquè volia que descanséssim. Però nosaltres volíem viure l’experiència; sabíem que només un cop a la vida tens l’oportunitat de desfilar en uns Jocs Olímpics, el moment més bonic, el que més es recorda després. I ens vam plantar davant l’entrenador i davant la federació. Els vam dir que hi volíem anar i ho vam aconseguir. Vam agafar un avió al matí, vam viure la inauguració i vam tornar.
Quan va veure que hi havia possibilitat de medalla, la federació els va fer més cas?
Sí. De fet, no hi ha ni foto oficial d’aquell equip. Abans de la competició no es va considerar que s’hagués de fer, perquè no confiaven en l’equip, i després, un cop a la final, la van voler fer i els jugadors ens hi vam negar. Si no hi havia hagut foto abans, perquè no creien que la selecció fes alguna cosa, tampoc hi seria després. Estàvem una mica cremats per tot.
Què tenia aquella selecció per guanyar? Era la millor?
Per guanyar una competició d’aquest tipus, no cal ser la millor, sinó aprofitar les teves oportunitats en el moment adequat. Hi havia molta qualitat, amb jugadors que després van ser importants, i vam fer una bona pinya per tots aquests problemes que vam tenir, que van fer que ens uníssim molt, i això va comptar molt. A més, en alguns partits ho vam tenir tot a favor. Al final, per guanyar una competició d’aquest tipus, ho has de tenir tot a favor.
Què li va faltar, a aquella generació, per arribar més lluny en eurocopes i en mundials?
De fet, molts jugadors d’aquella selecció van formar part de l’equip que va anar al mundial del 1994, que tenia un potencial molt gran, en l’aspecte tècnic, físic, de qualitat... Ho tenia tot. Però segurament encara es mantenia la sensació que en moments importants es fallava, i potser no van tenir la sort, la inèrcia positiva, que vam tenir en els Jocs. Malgrat l’or, els Jocs no van ajudar del tot a canviar el xip, perquè no tenien la transcendència dels mundials o les eurocopes, i el gran salt de qualitat no es va fer fins al 2008.
Malgrat tot, eren conscients de la rellevància, de la magnitud, que agafaven els Jocs?
Sí, jo vivia a Barcelona i tenia molt clar el que significaven els Jocs Olímpics per a la ciutat. Tothom tenia el sentiment que era un moment importantíssim per a la ciutat, per al país, per als participants... És la sensació d’“aquells meravellosos anys”, d’estar vivint una cosa irrepetible.
Mirant-ho amb perspectiva, fins a quin punt creu que van ser transcendents?
Molt, no hi ha dubte. A Barcelona, a Catalunya i a Espanya, hi havia la sensació de país de segona, de no estar capacitats per tirar endavant un esdeveniment d’aquest tipus. I, en l’àmbit esportiu, el fet que a més s’aconseguissin moltes medalles va reforçar el sentiment que es podien fer coses i es va fer un salt de qualitat. Barcelona és ara una ciutat important i ja es veu tot el que representa a escala mundial. Per a la ciutat, per al país i per a l’esport, és clar que hi ha un abans i un després.
Salvant totes les distàncies, els Jocs Mediterranis de l’any que ve a Tarragona poden tenir un impacte similar?
Espero que vagin bé, que es puguin organitzar uns bons Jocs i que siguin importants per a la ciutat. Però és complicat per tots els problemes que hi ha hagut, pel finançament, l’ajornament... En primer terme, és important que es deixin unes bones instal·lacions esportives per a la ciutat, ja que hi ha un cert dèficit. Pel que fa a la repercussió, ja ho veurem; no sé fins a quin punt tenen una repercussió important, caldrà valorar-ho després. Com a idea és bona, però s’ha vist perjudicada pels problemes de finançament, tot i que tampoc es parlava de quantitats bestials, i jo ho veia una mica injust. Potser és que, més enllà de la ciutat, no es consideren prou importants.
Tots aquests problemes, com l’ajornament un any, han desencantat una mica la ciutat?
Es tracta entre tots d’engrescar la ciutadania, de transmetre-li que són els Jocs de la ciutat, de la gent. Però és normal que la gent se’n desenganxi una mica quan veu que no hi ha el cent per cent de suport per part de les institucions. En qualsevol cas, és important que Tarragona, que fa la sensació que és una ciutat que està bé, però que deixa molts projectes a mitges, demostri que pot organitzar un esdeveniment d’aquest tipus i fer-ho bé. Pot ser un gran impuls per a la ciutat.
Quatre campions catalans
Eren quatre els futbolistes catalans que formaven part de la selecció espanyola que va guanyar l’or a Barcelona. A més d’Antoni Pinilla, hi havia Pep Guardiola, Albert Ferrer i Toni Jiménez, tots ells joves en aquell moment, ja que els combinats de futbol que participen en els Jocs Olímpics són sub-23. El seleccionador, Vicente Miera, va confiar de manera molt clara en un onze inicial que es va sotmetre a pocs canvis durant el campionat: Toni Jiménez a la porteria; Albert Ferrer, Rafa Berges, Abelardo Fernández i Roberto Solozábal en defensa; Mikel Lasa, Pep Guardiola i Francisco Soler al mig del camp, i Luis Enrique, Alfonso Pérez i Kiko Narváez en posicions més ofensives. Antoni Pinilla, igual que futbolistes com ara Juanma López, José Emilio Amavisca i Javi Manjarín, va tenir sobretot el rol de jugar en les segones meitats. També hi havia el porter Santi Cañizares, que no va arribar a debutar.
La selecció espanyola va guanyar els tres partits de la fase de grups sense rebre cap gol, contra Colòmbia (4-0), Egipte (2-0) i Qatar (2-0). Després, va eliminar Itàlia per la mínima en el partit de quarts de final (1-0) i es va desfer de Ghana en les semifinals (2-0). En la final del Camp Nou, contra Polònia, Espanya va haver de patir molt per vèncer, amb un gol de Kiko en l’últim minut (3-2).
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.