No hi va haver un atleta que des­puntés tant com Vitali Scherbo en la com­pe­tició olímpica del 1992. El gim­nasta bie­lorús, que va par­ti­ci­par amb l’Equip Uni­fi­cat (CEI), va gua­nyar sis meda­lles d’or de vuit pos­si­bles que el van coro­nar, a més de com la gran estre­lla dels Jocs de Bar­ce­lona, com el gran domi­na­dor de la gimnàstica mun­dial dels pri­mers noranta. Scherbo, fill de dos gim­nas­tes, va tenir el pri­mer con­tacte amb el seu esport quan tenia 7 anys: va caure després d’enfi­lar-se a un cava­llet. Tot i així, va per­se­ve­rar i no es va treure del cap la idea de com­pe­tir. A par­tir d’aquell moment van venir hores i hores de tre­ball i esforç que el van con­duir al punt més alt. Amb 15 anys, després d’haver pas­sat per l’escola esta­tal de Mos­cou, for­mava part de l’equip naci­o­nal de la Unió Soviètica. Amb 18 va par­ti­ci­par en el seu pri­mer cam­pi­o­nat d’Europa, i va gua­nyar tres ors en apa­rells, amb un exer­cici pun­tuat amb 10.00. Aquell any també gua­nya­ria la com­pe­tició indi­vi­dual dels Goodwill Games, i el 1991 va ser segon en el mun­dial d’Indi­a­na­po­lis.

I va arri­bar 1992, l’any de la seva vida. A Bar­ce­lona, Scherbo va exer­cir un domini abas­se­ga­dor, com cap altre gim­nasta havia fins ales­ho­res en uns jocs olímpics. Qua­tre ors en apa­rells (cavall amb arcs, ane­lles, salt i bar­res paral·leles), un en el con­curs indi­vi­dual i un altre amb el seu equip. El bie­lorús era un atleta com­plet, sense punts dèbils, amb una figura impo­nent, capaç de fer girs a l’aire i cla­var cada sor­tida sobre el matalàs. Imme­di­a­ta­ment després de la glòria de Bar­ce­lona, va con­ti­nuar gua­nyant –va ser or en la com­pe­tició indi­vi­dual del mun­dial de Bir­ming­ham, el 1993–, però no tri­ga­ria a ini­ciar el seu declivi. El seu caràcter, fred i amb un punt d’arrogància, no li va repor­tar massa popu­la­ri­tat, tot i que Bie­lorússia s’aca­bava d’inde­pen­dit­zar i neces­si­tava figu­res que la pro­mo­ci­o­nes­sin. La vida al seu país se li va fer difícil: un frus­trat roba­tori a casa seva i, sobre­tot, l’intent de segrest de la seva filla el van deci­dir a emi­grar als Estats Units. El 1996, la seva dona, Irina, va patir un greu acci­dent que va estar a punt de pro­vo­car la seva reti­rada. Scherbo va pas­sar per un mal moment, però encara va con­ser­var for­ces per pen­jar-se tres bron­zes en els Jocs d’Atlanta.

“Molts gim­nas­tes de l’antiga Unió Soviètica han aca­bat alcohòlics per­duts. Gràcies a l’èxit de Bar­ce­lona, jo vaig poder pre­pa­rar-me per al futur. Ara viatjo, tinc cura dels meus nego­cis i diri­geixo un gimnàs”, expli­cava Vitali Scherbo fa cinc anys, en una entre­vista en aquest diari. El gimnàs el va obrir l’any 1998, a Las Vegas, i ja ha donat els seus fruits. “He pre­pa­rat gim­nas­tes que han for­mat part de la selecció júnior dels Estats Units. Tinc un nen d’ascendència russa, Nikita Bolotsky, que és una autèntica joia”, comen­tava també.