Dia 15. Noranta mil persones fent onejar banderes espanyoles

El final dels Jocs s’acos­tava i encara hi havia un munt de meda­lles en joc. Com la del fut­bol. I la selecció espa­nyola la va gua­nyar, con­tra Polònia, i al camp del Barça, el Camp Nou. Sama­ranch, que el dia de la inau­gu­ració dels Jocs no havia pogut ama­gar l’emoció que va sen­tir quan va aparèixer l’equip espa­nyol a l’estadi: “Sei­xanta mil goles cri­dant i aplau­dint Espa­nya. A Bar­ce­lona no s’havia vist mai una cosa sem­blant”, aquest cop va gau­dir de valent amb el tri­omf espa­nyol a l’estadi del rival ciu­tadà del seu esti­mat RCD Espa­nyol: “Al camp hi ha més de noranta mil per­so­nes fent one­jar ban­de­res espa­nyo­les.”

També va ser un dia gran a l’estadi amb la ines­pe­rada victòria de Fermín Cacho en els 1.500 m i una ano­tació de Sara­manch que con­tra­diu allò que diuen que els Jocs són una com­pe­tició entre espor­tis­tes i no entre països: “Espa­nya, amb Fermín Cacho, acon­se­gueix una victòria històrica en els 1.500 m. Els reis estan entu­si­as­mats.” I amb el bàsquet, amb el Dream Team gua­nyant l’or con­tra Croàcia. “M’adono que són quel­com espe­cial: no hi ha ningú que pugui batre’ls.” Al matí, Sama­ranch s’havia reu­nit amb els màxims res­pon­sa­bles de l’NBA i de la FIBA i deixa una ano­tació: “Els animo a arri­bar a un acord per uni­fi­car els diver­sos regla­ments. És una cosa que hau­rien de fer.” No li van fer gaire cas.

Tam­poc va estar encer­tat Sama­ranch amb el pronòstic amb què tan­cava el resum de la jor­nada. “Acaba una jor­nada impor­tant per a l’esport espa­nyol. Gua­nya­rem 22 meda­lles i, quasi segur catorze d’or. Ningú ho podia espe­rar: L’orga­nit­zació al cos­tat de la par­ti­ci­pació faran d’aquests Jocs un gran èxit.” El pronòstic errat és que la quasi segura cator­zena meda­lla d’or era la de water­polo, que va aca­bar sent de plata en la dramàtica final con­tra Itàlia a les pis­ci­nes Picor­nell.