Fa cinc anys, Usain Bolt va sor­tir de l’Estadi Olímpic de Lon­dres rebent els honors de la mul­ti­tud per un nou rècord mun­dial de 4x100 m (36.84). Dis­sabte, al mateix esce­nari, en el seu comiat de la com­pe­tició, va mar­xar per la porta del dar­rere amb el ros­tre des­fet després d’una lesió als isquio­ti­bi­als que va frus­trar el seu propòsit d’asso­lir la dot­zena meda­lla d’or en un mun­dial. Els ser­veis mèdics del recinte van sal­tar a la pista per auxi­liar-lo amb una cadira de rodes. Però el millor velo­cista de la història s’hi va negar. Des­calç, i acom­pa­nyat pels altres tres inte­grants de l’equip jamaicà, va voler arri­bar fins a la línia de meta pel seu propi peu i agrair amb una salu­tació l’enorme estima que ha rebut sem­pre dels afi­ci­o­nats lon­di­nencs. “Gràcies a tots els afi­ci­o­nats. Amor infi­nit a tots vosal­tres”, va escriure després a través d’Ins­ta­gram.

El metge de la selecció jamai­cana Kevin Jones va con­fir­mar poste­ri­or­ment el diagnòstic: “Té una estre­bada a l’isquio­ti­bial esquerre, però gran part del dolor que nota és per la decepció d’haver per­dut la cursa. Les tres últi­mes set­ma­nes han estat dures per a ell. Li desitjo el millor.”

Ahir a la tarda, Bolt va reve­lar al diari L’Équipe tot el que va suc­ceir el dia del seu comiat. “En la sessió mati­nal ja vaig notar unes molèsties a la cuixa. Vaig anar al fisi­o­te­ra­peuta i em va dir si estava segur de córrer la final. Li vaig res­pon­dre que no era una qüestió de volun­tat sinó d’obli­gació.” I va afe­gir: “Hau­ria accep­tat aca­bar ter­cer o fora del podi, però no amb una lesió. Ens van fer espe­rar molt abans de sor­tir a pista per dues cerimònies de pre­mis i em vaig refre­dar.”