La capitana apassionada

De ben jove, Rocío Ybarra (Bil­bao, 26 de desem­bre de 1984) es va mar­car una escala plena de rep­tes. Les seves parau­les i la seva tra­jectòria fan entre­veure que sem­pre ha tin­gut pre­sent aquells gra­ons en forma d’objec­tius. I, molts anys després, n’ha asso­lit uns quants. Dis­sabte pas­sat, a Ams­ter­dam, es va aco­mi­a­dar de la selecció després de 266 inter­na­ci­o­na­li­tats i un reguit­zell d’anècdo­tes per expli­car quan es reu­neixi amb l’elenc d’amis­tats que ha fet al llarg de la seva car­rera. No deixa l’hoquei, perquè seguirà fent allò que més li agrada al Jola­seta, el club que la va veure créixer, però les aspi­ra­ci­ons labo­rals han fet que hagi de fer un pas al cos­tat i no pugui dedi­car el temps neces­sari a la pre­pa­ració per a les com­pe­ti­ci­ons inter­na­ci­o­nals. “Ha estat un comiat per­fecte; a Holanda, on he vis­cut molts anys, amb la meva gent, jugant a bon nivell... Tot rodat. Ara, quan surti la pro­pera con­vo­catòria i vegi que no hi soc m’aga­farà la bai­xada anímica. De moment, però, estic molt con­tenta de com ha anat tot”, con­fessa la bilbaïna. Amb un 6-2 con­tra Irlanda i amb la cin­quena plaça de l’euro­peu a la but­xaca, el com­bi­nat espa­nyol va dis­po­sar d’un dar­rer penal. El cos tècnic va pro­po­sar una jugada assa­jada i les noies la van can­viar: “La de la Ro”, es van dir en la pinya. Car­lota Petc­hamé va fer la recepció, Maria López va llançar i Ybarra va des­viar la pilota a gol. “No clas­si­fi­car-nos per a les semi­fi­nals va ser un cop dur, però aca­bar així va ser un colofó bonic”, comenta. Sobre la mateixa herba va lle­gir una carta de comiat. “Era impos­si­ble no emo­ci­o­nar-se”, reco­neix Marta Segú, davan­tera de la selecció. “La Ro ha donat molt a aquest equip. És una capi­tana de cap a peus. Té totes les qua­li­tats que ha de tenir un bon espor­tista. És per­se­ve­rant i té una com­pe­ti­ti­vi­tat extrema”, resu­meix Segú, que asse­gura que l’ener­gia que desprèn la bilbaïna s’enco­mana. Diu la davan­tera que li’n deu alguna a Ybarra, que l’ha aju­dat més d’una vegada fora del ter­reny de joc: “L’anglès és la meva assig­na­tura pen­dent i fa uns qua­tre anys, en un acte de la marca que ens patro­cina, em va treure les cas­ta­nyes del foc. Jo no engan­xava res”, diu som­ri­ent l’actual juga­dora del Polo.

Pre­ci­sa­ment, el con­junt bar­ce­loní va ser la pri­mera parada en el peri­ple de Rocío Ybarra. “Van con­fiar en una jove noia del Jola­seta que es volia fer gran. Allà vaig coin­ci­dir amb juga­do­res que ido­la­trava; Núria Camón, Sílvia Bonas­tre... Vam gua­nyar la lliga i va ser una etapa de tres anys que em va donar força per empren­dre rep­tes encara més grans”, explica la bilbaïna. Des d’ales­ho­res, Ale­ma­nya (Ham­burg) i Holanda (Kam­pong, HDM i Oranje Zward) l’han aju­dat a ser el refe­rent que ha estat a la selecció espa­nyola. “La lliga ale­ma­nya m’encan­tava, perquè era un hoquei tàctic i de visió de joc. A Holanda tot té molt ritme i és un hoquei més com­plet”, ana­litza Ybarra. Tres Jocs Olímpics –Ate­nes 2004, Pequín 2008 i Rio 2016–, dos mun­di­als i vuit euro­peus després, la juga­dora que ha ves­tit més vega­des la samar­reta de la selecció espa­nyola recorda quan van que­dar fora de la cita olímpica de Lon­dres 2012. “Va can­viar la men­ta­li­tat de la selecció i la meva. Em vaig pro­me­tre a mi mateixa que aga­fa­ria res­pon­sa­bi­li­tats. L’edat et dona pers­pec­tiva dins el camp però també fora, i jo volia ser impor­tant, no ser un número més de la selecció”, recorda la fins ara capi­tana. “Ha vis­cut sem­pre per l’hoquei”, comenta Segú. Rocío Ybarra és hoquei. I passió, sobre­tot passió.