Les dones no manen
Els principals organismes internacionals i clubs esportius estan presidits per homes i un cas clar de la desigualtat el trobem en les federacions catalanes, amb tan sols quatre presidentes, és a dir un 5,7%
Les dones no ocupen els càrrecs més significatius de les institucions esportives. Una mostra més de la discriminació per gènere que inunda tots els àmbits de la societat i que provoca desigualtat salarial, diferències en la presència en els mitjans i masclisme amb les clàssiques escenes de les hostesses als podis, per citar alguns casos que cartografien aquest sexisme. Res de nou. L’esport és un mirall del món.
La presència femenina en la direcció dels organismes esportius principals és una de les assignatures pendents. El Comitè Olímpic Internacional, per exemple, només ha estat dirigit per homes des de la seva fundació, el 1894, i el mateix ha passat en el Comitè Olímpic Espanyol en els més de cent anys d’història i en altres organismes mundials com la UEFA, la FIFA... Aquesta invisibilitat es reprodueix en els principals clubs del país (Barça, Espanyol, Penya, BM Granollers, CN Sabadell), que no han estat mai governats per dones. La desigualtat també es nota en les federacions esportives catalanes. Només quatre de les 69 federacions tenen una dona al capdavant. Això significa un 5,7%. Una dada semblant a la del panorama espanyol, en què trobem tres presidentes en 59 federacions, que suposen un 5,08%. Les quatre presidentes catalanes són Francina Guardiola (FC Triatló), Maribel Zamora (FC Voleibol), Lucia López (FC Agility) i Marina Gómez (FC Esports per a Persones amb Discapacitat Intel·lectual).
Guardiola creu que la dinàmica de la societat no afavoreix la participació femenina en aquestes activitats: “Les dones suportem massa càrregues domèstiques. S’ha de fer una feina de conscienciació des de la infància per entendre que tots som persones i que hi ha tasques que s’han de repartir.” I afegeix: “Hem de ser nosaltres mateixes les que potenciem la nostra presència, sense esperar que ho facin els altres.” I insisteix: “És vital que els mitjans de comunicació ens tinguin en compte.” Finalment, lamenta la desigualtat en la participació en els triatlons, en què tan sols el 20% de les inscripcions correspon a dones. Per contra, recorda que en els Jocs de Rio, de Catalunya, només Carolina Routier va participar en el triatló.
Pruna, l’excepció
Anna Pruna és, possiblement, la dona que ha ostentat el càrrec esportiu més important tant en l’àmbit català com en l’espanyol. Va ser secretària general de l’Esport de la Generalitat de Catalunya entre el 2006 i el 2011. Admet que el lideratge de les dones “és una de les assignatures pendents” i que calen “polítiques transversals i sostingudes” per capgirar la situació. Coincideix amb Guardiola en el fet que la participació femenina implica millorar la conciliació i ressalta tres xacres que pateixen: diferenciació salarial, més atur i més càrregues. És partidària d’introduir polítiques de gènere tal com va recomanar el consell d’Europa per afavorir la participació en posicions de lideratge.
Respecte a l’experiència en la Secretaria General de l’Esport reconeix que va ser un gran repte i relata que s’hi va moure amb normalitat perquè provenia del món de l’esport i de l’empresarial i que de vegades la situació era “més anormal per als altres”. Recorda que es va haver de “guanyar el respecte, fer un esforç doble i demostrar més” i que va patir “moments durs”, però que se’n va sortir. Conclou que “en l’esport hi ha molts tics sexistes, com en la societat, que cal erradicar”.
On són les entrenadores?
La falta de dones dirigents no és l’únic problema detectat en el món de l’esport. Passa el mateix amb les entrenadores. La principal paradoxa és que gairebé tots els grans equips femenins i les esportistes d’elit estan entrenades per homes. “Hi ha diverses raons, primer, que encara no hi ha un volum tan gran d’esportistes femenines i, per tant, n’hi ha menys que fan el salt a entrenar, i després hi ha totes les dificultats familiars, personals i laborals amb què es troben les que fan el pas d’entrenar”, explica Coral Vila, entrenadora del primer equip de rugbi del GEiEG. “La dona s’implica en molts àmbits de responsabilitat, però en l’esport té més dificultats”, admet Vila.
Una generació daurada encapçalada per Mireia Belmonte
Les dones no presideixen els principals organismes ni entitats esportives del país, però, paradoxalment, alguns dels èxits més importants dels últims temps els han protagonitzat dones. En els Jocs de Londres del 2012, dels disset atletes catalans que van pujar al podi, quinze eren dones: les waterpolistes Ester, Bach, Espar, Tarragó, Pareja, Meseguer, García, Copado i Ortiz; les nedadores de sincronitzada Carbonell, Klamburg, Montrucchio, Basiana i Pons i la nedadora Mireia Belmonte, la millor esportista catalana de la història. Un èxit, ja que feia tan sols dues dècades de les primeres medallistes olímpiques. Va ser a Barcelona 92: la regatista Natàlia Via-Dufresne (plata), les jugadores d’hoquei sobre herba Eli Maragall, Núria Olivé, Anna Maiques i Cèlia Corres (or) i Arantxa Sánchez Vicario (plata i bronze).
Fa dos anys, a Rio, gairebé el 50% dels esportistes catalans amb medalla van ser dones: Belmonte i les jugadores de bàsquet Xargay, Cruz, Palau, Pascua i Domínguez. I l’estiu passat, en el mundial de natació de Budapest, les sis medalles de la federació espanyola les van guanyar dones: Belmonte, tres; Ona Carbonell, dues, i l’equip femení de waterpolo, amb dotze catalanes de tretze, una. També hi ha exemples d’excel·lència entre les paralímpiques: Elena Congost, campiona de la marató a Rio, i les nedadores Núria Marquès i Sarai Gascón han brillat en Jocs i mundials.