Les taqui­lles de l’Aimé Giral ja han des­pat­xat quasi totes les loca­li­tats per al duel de semi­fi­nals de la ProD2 que, el pròxim 29 d’abril, dis­pu­tarà la USAP. No és estrany, Per­pinyà s’ha ben gua­nyat el dret a somiar en el retorn al Top14 del seu equip després d’una tem­po­rada en què ha lide­rat amb solvència la segona cate­go­ria del rugbi francès. I aquest par­tit és deter­mi­nant, perquè els ha d’obrir les por­tes de la gran final que, el 6 de maig, tindrà lloc a l’estadi Ernest-Wallon de Tolosa. Només el campió puja direc­ta­ment. Qui perdi s’haurà de jugar l’ascens en una pro­moció a vida o mort con­tra el tretzè de la màxima cate­go­ria. “Fins a aquesta tem­po­rada el campió de la D2 pujava automàtica­ment. Però Paul Goza, que era el pre­si­dent de la USAP quan vam bai­xar i que ara pre­si­deix la lliga naci­o­nal fran­cesa de rugbi, ha can­viat la norma. Ens va fer caure i ara ens posa difi­cul­tats per pujar!”, lamenta Henri Casa­no­vas, un segui­dor dels arle­quins que, amb 74 anys, manté la il·lusió del pri­mer dia. “Soc català del nord i, des de l’any 1976, només m’he per­dut tres par­tits de la USAP a Per­pinyà”, pre­su­meix amb orgull.

“Tot­hom hi creu, però encara ens queda camí per recórrer”, sen­ten­cia Casa­no­vas quan se li pre­gunta com està vivint la ciu­tat aquest moment. De fet, abans de jugar la semi­fi­nal, la USAP ha de con­fir­mar la pri­mera posició en la lliga gua­nyant a casa a Car­cas­sona, avui mateix, en la jor­nada defi­ni­tiva de la tem­po­rada regu­lar. El par­tit començarà a dos quarts de tres de la tarda i també s’espera un ple abso­lut a l’Aimé Giral. “L’equip que no vull en la semi­fi­nal, el que més por em fa, és el Besi­ers. No pel seu joc, sinó per l’ambi­ent. Són molt durs. Ens van gua­nyar amb un assaig en el dar­rer segon”, adver­teix Henri Casa­no­vas. Ell, com ha pas­sat gai­rebé sem­pre els últims 42 anys, seurà a la gra­de­ria per donar suport als cata­lans. “Cada cop veig més ban­de­res este­la­des. Sem­pre n’hi ha hagut, però ara, amb la situ­ació política que es viu a Cata­lu­nya, encara més”, asse­gura, amb un som­riure ple d’experiència.

“La ciu­tat està vivint amb molta inten­si­tat aquest moment, hi ha molt d’entu­si­asme. Es pre­pa­ren per a la semi­fi­nal amb molta il·lusió perquè volen tor­nar al Top14 després d’uns quants anys de no ser-hi”, explica Martín García Veiga, el talo­na­dor argentí que ha estat tes­ti­moni d’excepció durant les últi­mes set­ma­nes del que es viu a Per­pinyà, després d’arri­bar des del FC Bar­ce­lona, com a fit­xatge d’emergència. La mala sort va fer, però, que diu­menge pas­sat, el dia del seu debut, a lo Mont de Marçan, es lesionés per a la resta de la tem­po­rada. L’aven­tura de Gar­cia Veiga a la ProD2 ha durat exac­ta­ment set minuts, els que va tri­gar a patir una luxació al colze. Amb tot, no es pene­deix del seu pas per la capi­tal del Ros­selló: “Ha val­gut la pena viure aquesta experiència. He tin­gut la mala sort de lesi­o­nar-me, però he pogut estar en un club amb una estruc­tura molt pro­fes­si­o­nal, amb ambi­ci­ons molt grans, on m’han trac­tat molt bé.” L’argentí, a més, no dubta a apos­tar pels seus com­panys: “Hi ha un equipàs. Em sem­bla que ens anirà molt bé.”

El jove ala català Jordi Jorba, que va fit­xar per la USAP als 15 anys i ara en té 20, també està vivint des de dins aquest moment que pot ser històric per al club català. Jorba des­taca la seri­o­si­tat del cos tècnic, for­mat per Chris­tian Lanta, Phi­llipe Benet­ton i François Gelez. “No per­me­ten ni un moment de rela­xació i no dei­xen que l’equip s’enco­mani de l’eufòria gene­ral”, asse­gura. La tem­po­rada no ha estat gaire bona per a ell, ja que va patir una greu lesió de genoll al mes de setem­bre i no tor­narà a jugar fins al curs que ve. “Aquest havia de ser el meu any, havia començat a entre­nar-me amb el pri­mer i equip i, jugant a ProD2, podia tenir opor­tu­ni­tats”, lamenta. Tot i així, té encara un any més de con­tracte i, sobre­tot, molt de futur.