Més que una final per la USAP

El 24 de maig del 2003 la USAP de Per­pinyà va per­dre el par­tit, fins ara, més impor­tant de la seva història: la final de la Cham­pi­ons. Els cata­lans del nord van caure (22-17) al mític estadi Lans­downe Road de Dublín con­tra l’Stade Tou­lou­sain, que es coro­nava per segona vegada com el millor equip euro­peu. Quinze anys després, els Sang i Or han pas­sat de ser cam­pi­ons (2009) i fina­lis­tes (2010) del Top14, a bai­xar de cate­go­ria (2014). Diu­menge que ve, però, dis­po­sa­ran de l’opor­tu­ni­tat de dis­pu­tar una nova final. El títol que hi haurà en joc no tindrà el gla­mur del de la Hei­neken Cup o el de la màxima cate­go­ria del rugbi francès, però sí la mateixa trans­cendència. A les tres de la tarda de diu­menge, a l’estadi Ernest Wallon de Tolosa i con­tra el FC Gre­no­ble, la USAP es jugarà ni més ni menys que el seu retorn a l’elit que va dei­xar fa qua­tre anys. Només puja direc­ta­ment el campió, qui perdi se l’haurà de jugar con­tra el penúltim clas­si­fi­cat del Top14.

“Són els favo­rits perquè van aca­bar pri­mers en la fase regu­lar del cam­pi­o­nat ProD2. A més, estan més des­can­sats ja que es van clas­si­fi­car per a la semi­fi­nal de manera directa, men­tre que el Gre­no­ble va haver de jugar una eli­mi­natòria més”, aposta Lau­rent Mora­les, peri­o­dista de L’Indépen­dant, en con­versa amb aquest diari. “La força del Gre­no­ble rau en la seva plan­ti­lla, que con­serva molts dels juga­dors que l’any pas­sat juga­ven en el Top14”, afe­geix. “La clau del par­tit és pro­ba­ble que es trobi en la melé i en la con­questa. El per­fil dels dos equips és, apro­xi­ma­da­ment, el mateix. Qui tin­gui més la pilota tindrà la victòria al seu abast”, con­clou.

El ves­ti­dor de la USAP viu aquests dies, com no pot ser d’una altra manera, amb inten­si­tat màxima. “És un moment únic, hi ha mol­tes emo­ci­ons acu­mu­la­des”, explica a L’Espor­tiu Martín García Veiga, el juga­dor argentí que, pro­ce­dent del FC Bar­ce­lona, es va incor­po­rar al club de Per­pinyà el pas­sat mes de març i va tenir la mala sort de lesi­o­nar-se. “Alguns dels meus com­panys són d’aquí i viuen de manera molt espe­cial la final. L’afició ens fa sen­tir el seu escalf”, diu també. Ahir, a les taqui­lles de l’estadi Aimé Giral, hi havia gent fent cua des de dos quarts de qua­tre de la mati­nada espe­rant acon­se­guir una entrada. A mig matí no en que­dava ni una. És d’espe­rar, doncs, una gran presència d’afi­ci­o­nats cata­lans a Tolosa, dis­po­sats a veure gua­nyar al seu equip un altre par­tit històric. “Tant de bo els puguem donar una ale­gria. Si fem el nos­tre joc, serem cam­pi­ons. Hi tinc molta fe”, sen­ten­cia García Veiga.