La passió del nord

Per enten­dre la Cata­lu­nya del Nord, en tota la seva com­ple­xi­tat, res millor que posar l’ull en el seu club de rugbi més esti­mat, la USAP de Per­pinyà. “És el nos­tre Barça, aquí tots som de la USAP”, sen­ten­cia el peri­o­dista Aleix Renyé. Cer­ta­ment, sal­vant les distàncies i la gran­desa de les dues enti­tats, la frase Més que un club els escau igual­ment. Això sí, amb mati­sos. “És un feno­men com­plex, el de la Cata­lu­nya del Nord. D’una banda, hi ha una iden­ti­tat cata­lana, que és real i que es rei­vin­dica com a tal, però que és dife­rent de la iden­ti­tat cata­lana del Prin­ci­pat. Fa 350 anys que estem sepa­rats i això té con­seqüències”, explica l’escrip­tor Joan-Lluís Lluís, nas­cut a Per­pinyà fa 54 anys. “Aquí la cata­la­ni­tat s’ha aigua­lit, s’ha folk­lo­rit­zat. Per això, en l’anàlisi del que envolta la USAP, és fa difícil veure on hi ha folk­lore i on hi ha una assumpció con­creta de la iden­ti­tat naci­o­nal. És com­pli­cat, perquè no és una qüestió fixa: les línies es mouen, hi ha una certa per­me­a­bi­li­tat. Molts van amb ban­de­res al camp de la USAP sen­tint-se molt cata­lans i, quan s’acaba el par­tit, tor­nen a la rea­li­tat quo­ti­di­ana obli­dant la seva cata­la­ni­tat”, afe­geix.

Milers de cata­lans del nord van sor­tit al car­rer la set­mana pas­sada per cele­brar el retorn de la USAP al Top14, la millor lliga del món, en una nova mani­fes­tació de fer­vor incon­di­ci­o­nal. La capi­tal del Ros­selló es va omplir de senye­res, bar­re­ti­nes i este­la­des en els actes de cele­bració, a l’ajun­ta­ment i al con­sell depar­ta­men­tal. La gen­tada va fer sonar ben fort L’estaca i Els hi fotrem, la bel·lige­rant cançó del can­tau­tor local Jordi Barre adop­tada com a himne per l’afició de Per­pinyà, que sona amb cada marca i cada assaig de la USAP: “Els hi fotrem, els hi fotrem, una fart de jacos. Els hi farem, els hi farem rose­gar les mas­te­gue­res. Els hi fotrem, els hi fotrem, els hi fotrem sul cul...” Més enllà del rugbi, més enllà de l’esport. “La USAP, en tot cas, vehi­cula una certa idea. Pro­ba­ble­ment, és el club de rugbi, i de qual­se­vol esport d’elit a França, amb una con­no­tació iden­titària més forta. De fet, és quel­com més afec­tiu i emo­ci­o­nal que no pas ideològic. Al nord no hi ha una tra­ducció política en el rugbi, com tam­poc no hi ha una pas­sa­rel·la entre el rugbi i la llen­gua cata­lana. La gent d’aquí no es mani­festa en favor de la llen­gua. Són més pas­sius”, argu­menta Joan-Lluís Lluís. El premi Sant Jordi 2017 con­si­dera, per altra banda, que el procés cap a la inde­pendència que s’està vivint al Prin­ci­pat també ha afec­tat l’entorn de la USAP. “Sí, pro­ba­ble­ment ha accen­tuat la consciència iden­titària. Fa qua­tre o cinc anys no hi havia este­la­des. Vol dir això que sig­ni­fi­quin la mateixa cosa que al Prin­ci­pat? No n’estic del tot segur. En certs casos, segur que sí. Però no és el més habi­tual”, con­clou.

I el mateix club, com viu i com trans­met la seva cata­la­ni­tat? Doncs en funció del tarannà de la direc­tiva de torn. L’actual junta, pre­si­dida per François Rivière des del 2013, no té res a veure amb la que hi havia fa una dècada, molt més com­pro­mesa. Així s’entén, per exem­ple, que el lloc web de la USAP no tin­gui una versió en català. “La consciència iden­titària dels direc­tius ha min­vat molt”, con­firma Pere Man­za­na­res, cre­a­dor de Ràdio Arrels i spe­aker aquesta tem­po­rada a l’estadi Aimé Giralt, després de dei­xar de ser-ho, pre­ci­sa­ment, per la manca de com­promís cata­la­nista de la direc­tiva de la USAP. Man­za­na­res, que des­taca Ber­nard Sobraquès i Mar­cel Dagre­nat com els pre­si­dents més cata­la­nis­tes -“són de la terra i això es nota”-, també veu un paral·lelisme entre el Barça i l’equip més emblemàtic de Per­pinyà: “Les cir­cumstàncies són dife­rents en cada club, però quan la USAP juga con­tra un equip de París hi ha una enorme riva­li­tat, un espe­rit guer­rer que pren pos­sessió de l’afició. Per a nosal­tres, des­a­fiar París és com viure un Barça-Real Madrid”.