XANTAL GINÉ
JUGADORA DE LA SELECCIÓ ESPANYOLA
“Hem entès el significat de la paraula «creure»”
“Hem fet una pinya que no havia viscut mai en cap equip, i aquest és el nostre factor diferencial respecte als altres grups”
“Abans del mundial, vèiem les grans seleccions a anys llum. Ara pensem que podem pujar a més podis”
El nostre objectiu principal era no quedar últimes en la fase de grups. Tot el que hem aconseguit ha estat un somni
Amb 25 anys, Xantal Giné (Barcelona, 23 de setembre del 1992) és una jugadora fixa en els esquemes de la selecció espanyola, que fa una setmana es va penjar el bronze en el mundial de Londres. A la capital britànica ha viscut el seu màxim èxit esportiu, conseqüència, segons ella, d’haver teixit un grup humà extraordinari que ha aconseguit ser una pinya. “Aquest és el nostre factor diferencial”, considera.
Els costarà despertar-se del somni.
I tant! És això, és un somni. No hi anàvem a buscar res del que hem aconseguit. El nostre objectiu era no quedar últimes de grup, guanyar bé a Sud-àfrica i llavors a veure què passava. De sobte, et trobes una medalla de bronze penjada al coll.
Una inconformista com vostè, caure contra Irlanda en les semifinals i quedar a les portes d’una final del mundial, com ho viu?
D’aquí a uns anys crec que valoraré més la medalla. Perdre en les semifinals va ser una cagada. Vam sortir al camp pensant que ja teníem la final. Ja pensàvem que si passàvem ens tatuaríem una pinya, perquè era el símbol de la nostra unió. I sortim a jugar contra Irlanda, que havíem derrotat en nou dels últims deu enfrontaments, i fem un dels pitjors partits que hem fet mai.
Les consignes inicials quines eren?
Volíem buidar-nos. I competir. Contra Alemanya vam jugar malament, però ens vam acabar classificant. El seleccionador ens ho va comentar: “L’equip que vull veure és el que tira els partits endavant quan no li surten les coses.” Allà vam creure en nosaltres. Vam competir.
Això els havia faltat darrerament. En els Jocs, per exemple.
Érem un equip que jugava bé i perdia; jugava malament i perdia. I en aquesta competició, totes anàvem fins allà on no arribava l’altra. La Guti va jugar amb la mà trencada tot el torneig. Dos dies abans de començar, li van trencar la mà esquerra. Es punxava abans de cada partit, però és un referent. Havia de jugar. La veies deixant-s’hi la pell i pensaves: “Aquesta paia va amb la mà trencada, i a mi que només em pesen les cames... no. He d’anar més a totes que mai!”
També és una mostra de la pinya que comentava abans, no?
El que he viscut aquest any, en clau d’equip, no ho havia viscut mai. Per exemple, la Segú i la Tost en van quedar fora a última hora. En cada reunió fèiem un Skype amb elles, perquè volíem que se’n sentissin partícips. S’ho havien treballat i mereixien ser allà. Comparativament amb Holanda, pel que fa a qualitat individual, no estem al seu nivell. Però el nostre nivell humà no el tenen. És el nostre factor diferencial.
Dins del camp, què han fet bé i què han de millorar?
Des de Rio 2016, ens hem centrat en l’àrea. La nostra i la rival. Abans érem un equip que tenia possessió però arribava poc. Hem aconseguit verticalitat. I ens hem centrat en la defensa fora de l’àrea. Hem estat més agressives. I hem millorat el penal. Encara podem millorar en el penal en contra i també en temes de lideratge.
Amb quina companya li ha fet especial il·lusió celebrar aquest èxit?
Amb Cristina Guinea, perquè fa molts anys que estem juntes a la selecció. Des de la sub-18. També amb les altres catalanes, però sobretot amb la Melanie. Com que és la portera suplent, no va tenir cap minut, i en cap moment es va queixar. És del Polo i li tinc molta estima. I hem dormit juntes a l’habitació tres setmanes.
Amb quina imatge es queda?
La del podi, però sobretot les més íntimes. Al vestidor, el record per a la gent que ho deixa; per a l’staff, que ens cuida molt. Et quedes també amb les cançons que ja són part del nostre viatge. La llamada i La revolución sexual són les que més han sonat i formaran part de la banda sonora del mundial.
Recorda les etapes més complicades?
Alguna broma hem fet entre les més veteranes. Havíem d’anar a residències amb lavabos compartits i tot era precari. Ens dèiem, somrient i fent broma, que mai més podem tornar on érem fa uns anys.
Amb què es queda del trajecte?
Positivament, amb l’experiència d’uns Jocs com els de Rio 2016. Negativament, amb la tensió que ens va suposar la classificació per a aquests mateixos Jocs. Vam perdre la plaça en els shoot-outs i vam haver d’esperar una renúncia per anar-hi.
Què heu après d’Adrian Lock, el seleccionador?
Sobretot, a creure en nosaltres. En aquest mundial, hem acabat entenent el significat de la paraula creure. A títol personal, ja fa deu anys que treballo amb l’Adrian i he après a ser constant i regular.
Quina és la gran virtut i el gran defecte de Lock?
L’Adrian acostuma a ser positiu. I encara que perdis i juguis malament, t’acaba trobant la part bona. Potser això és el seu defecte. La virtut és que li encanta treballar. Si s’ha de passar cinc hores al camp, millor que quatre. Li agrada més treballar que a nosaltres.
Després del mundial, veuen una medalla olímpica més a prop?
I tant! Abans no ens crèiem capaces de penjar-nos una medalla i vèiem les seleccions grans a anys llum. Però tenim un factor diferencial. Podem pujar a més podis en l’europeu o en els Jocs.
Els sap greu el fet de no tenir més ressò en els mitjans?
Ens sap greu perquè ens comparem amb les altres seleccions. Les noies contra les quals juguem ocupen portades, tenen rebudes multitudinàries... I nosaltres només veiem portades amb titulars futbolístics. “Pogba podria jugar al Barça”, per exemple. Sabem en quin país vivim, però sap greu igualment.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.