DRAGONS CATALANS Defensors de la terra
Els Dragons o dracs catalans podrien ser considerats, sense equivocar-nos, com un club professional més amb mercenaris d’arreu del planeta que són contractats amb l’objectiu de guanyar partits i títols. Ara bé, l’emblema del rugbi a 13 català és molt més que això. Dissabte vinent jugarà la final de la Challenge Cup contra els Wolves de Warrington en un escenari immillorable, Wembley, i amb l’himne del club i del país, Els segadors, sonant a tot drap abans del partit, una imatge no apta per a monàrquics, unionistes i votants de Ciutadans que no hagin pres la medicació pertinent.
Els Dragons són el somni fet realitat del seu president, l’empresari Bernat Guasch, un fill d’exiliats republicans catalans que es va posar al cap que impulsar la participació dels Dragons a la Super League professional –formada exclusivament per equips anglesos– era la millor manera per expandir el catalanismemés enllà del Rosselló, encara que fos en l’àmbit esportiu. L’equip, tot i que partia amb desavantatge econòmic respecte als grans clubs professionals anglesos, no ha estat un comparsa en el campionat. La final de la Challenge Cup –la segona competició de la Super League– serà la segona des de la creació de l’entitat, el 2005. El 2007 ja van estar a punt de tastar la glòria en la immortal gespa del mític estadi de Londres.
La unió fa la força
Els Dragons són el gran símbol de la supervivència del rugbi a 13 a la Catalunya del Nord. Aquesta va passar per la fusió el 2000 dels històrics XIII Català i AS Sant Esteve, club que s’acabaria reconvertint en el actuals Dragons Catalans. A banda d’Els segadors, l’equip vesteix amb els colors de la senyera i els seus aficionats, que sovint omplen les 10.000 cadires de l’estadi Gilbert Brutus, animen l’equip com si d’una selecció catalana es tractés amb l’aparició últimament també de l’estelada. Els directius dels Dragons són més radicals, en aquest sentit, que els de la USAP, amb els quals mantenen des de la seva creació una rivalitat absoluta.
Els dos rugbis tenen el mateix origen, però es van acabar separant per una qüestió crematística. Els primers clubs de rugbi a 13 a l’Anglaterra del nord van acceptar, des de finals del segle XIX, que els nous jugadors poguessin cobrar, un fet que va ser considerat un sacrilegi per tots aquells que volien portar la bandera de l’amateurisme fins a les últimes conseqüències. Al nord, els esportistes que jugaven a rugbi eren obrers i, de fet, necessitaven els diners. Des del principi aquests jugadors van acusar els del sud, més decantats cap al rugbi a 15, de no voler cobrar perquè, en realitat, eren fills de bona família i no ho necessitaven. El rugbi a 13, amb el temps, s’ha convertit en un joc més dinàmic, més vistós, molt més inclinat a l’espectacle, sobretot per la velocitat de les accions.
Bernat Guasch, amb la creació dels Dragons, també va aconseguir que el Gilbert Brutus fos remodelat i ara està a l’atura dels grans d’Anglaterra. El millor moment és quan els espectadors es posen dempeus, amb senyeres al vent, per cantar amb la mà al cor l’himne nacional de Catalunya. Difícil no tenir la pell de gallina.
De la casa
Mentre els Dragons esperen l’aparició del nou Tomàs Bosc, el jugador nord-català que encara manté els grans rècords de la franquícia, en el primer equip hi ha tres jugadors catalans que comencen a tenir un protagonisme rellevant. Són Thibaud Margalet (Illa, 25 anys), Ugo Pérez (Sant Esteve, 23 anys) i Ugo Martín (Perpinyà, 19 anys).