Voleibol

MARIBEL ZAMORA

PRESIDENTA DE LA FEDERACIÓ CATALANA DE VOLEIBOL

“Ens hem reinventat”

La federació ha fet un salt brutal en llicències i ha revertit la situació econòmica amb una “gestió de proximitat” impulsada durant la darrera dècada

El gran projecte és construir una instal·lació coberta de vòlei platja

Els diners públics no arriben ni al deu per cent del nostre pressupost. Tenim independència econòmica

Mari­bel Zamora (Vila­de­cans, 1977) és pre­si­denta de la fede­ració cata­lana des del 2008 i ha ence­tat el seu ter­cer man­dat. Asse­gura que el volei­bol “ja no és un esport mino­ri­tari”. Te raó. Les llicències a Cata­lu­nya han cres­cut de manera ver­ti­gi­nosa en els últims deu anys i aquest curs se superen els 10.000 fede­rats, amb 666 equips, un èxit atribuïble a la fede­ració i als 125 clubs.

Com s’ho han fet per pas­sar de 2.900 llicències a 10.000?
La nos­tra pri­o­ri­tat des que vam entrar era la pro­moció del volei­bol. Teníem clar que la com­pe­tició i l’acti­vi­tat dels clubs és el nos­tre pal de paller. A par­tir d’aquí hem actuat. Quan vam entrar, el 2008, poc després va escla­tar una crisi bru­tal que ens va obli­gar, a totes les fede­ra­ci­ons i, de fet, a tota la soci­e­tat en gene­ral, a rein­ven­tar-nos, a més d’un pro­blema intern here­tat del qual mai no hem par­lat i ara tam­poc no cal. La pri­o­ri­tat és sem­pre pro­te­gir els clubs. Vam estar molts anys con­ge­lant les tari­fes. També hem pri­o­rit­zat molt els ajuts i hem inver­tit molt en ele­ments de pro­moció. Vam poten­ciar tot el tema a les esco­les. També hem orga­nit­zat molts esde­ve­ni­ments esta­tals i inter­na­ci­o­nals i sem­pre ens hem recol­zat en un club nos­tre. Sem­pre hem demos­trat que hi estem al dar­rere, que no dei­xa­rem que tin­gui un crac econòmic. La gestió de pro­xi­mi­tat és el que ens ha aju­dat. Els clubs han cre­gut que podien créixer i han tre­ba­llat moltíssim. El volei­bol ja no és un esport mino­ri­tari.
Com han aju­dat a les esco­les?
Vam crear unes uni­tats didàcti­ques per fer vòlei en horari lec­tiu adreçades al pro­fes­so­rat d’edu­cació física i un mate­rial espor­tiu pen­sat per a les esco­les. Molts col·legis no tenen forats al pati per posar-hi la xarxa i això era un pro­blema. La xarxa de volei­bol era una com­pli­cació. Vam idear una xarxa que val 45 euros i que fa 18 metres. Està pen­sada per pen­jar-la entre les dues cis­te­lles de bàsquet. També hem donat faci­li­tat a la incor­po­ració amb tari­fes assu­mi­bles, còmodes. Pre­fe­reixo mil que paguin un euro que no un que en pagui mil. A més, tenim una bossa d’aju­des als clubs i enguany hem repar­tit 100.000 euros. Hi ha 25 equips en cate­go­ries esta­tals amb sub­venció perquè no els faci por el salt.
De renúncies esta­tals, però, n’hi ha hagut força.
Per això es va can­viar el for­mat de la pri­mera esta­tal, la ter­cera màxima cate­go­ria, que era molt cos­tosa. Vam esta­blir un calen­dari de com­pe­tició de setem­bre a juny que era més atrac­tiu i no pas amb com­pe­ti­ci­ons més cur­tes com es feia abans. La pri­mera esta­tal a l’abril ja s’havia aca­bat i els gene­rava més cos­tos. Com que també soc vice­pre­si­denta de la fede­ració espa­nyola, vaig dema­nar que se’ns per­metés fer un grup majo­ritària­ment català de pri­mera esta­tal.
Un cop superats els moments crítics, quina és ara la situ­ació econòmica?
Tot el volum pres­su­pos­tari que tenim es genera de la pròpia com­pe­tició. El 2008 teníem un pres­su­post d’1.200.000 euros amb una apor­tació de sub­ven­ci­ons de l’admi­nis­tració pública d’entre un setanta i un vui­tanta per cent. Ara mateix el nos­tre pres­su­post està pels volts d’1.640.000 euros i els diners de l’admi­nis­tració pública no arri­ben al deu per cent. Tenim inde­pendència econòmica. Ho pas­sem mala­ment d’abril a setem­bre perquè no tenim com­pe­tició, però quan comen­cen les lli­gues ja fun­ci­o­nem amb nor­ma­li­tat.
Un altre fac­tor de crei­xe­ment, pre­ci­sa­ment, ha estat la inclusió de noves com­pe­ti­ci­ons.
Els ale­vins no esta­ven en la fede­ració, esta­ven tute­lats pels con­sells espor­tius. Estava molt bé. Ara faci­li­tem que els clubs també tin­gui equips en cate­go­ries esco­lars. Per­metíem que algun nen pugui sor­tir en moments pun­tu­als de la com­pe­tició esco­lar per jugar en les fede­ra­des. Però hi havia una neces­si­tat de fer la lliga ale­vina. Hi va aju­dar la cre­ació del cam­pi­o­nat d’Espa­nya aleví.
Com ha afec­tat la con­so­li­dació del cir­cuit de vòlei platja i la cre­ació de la lliga d’hivern?
Por­tem algu­nes tem­po­ra­des amb la lliga d’hivern des del novem­bre fins a l’abril i al maig ja arrenca el Vichy, el cam­pi­o­nat de Cata­lu­nya de vòlei platja. Hi ha un crei­xe­ment espec­ta­cu­lar de vòlei platja ama­teur. Faci­li­tem la incor­po­ració de nous juga­dors tra­mi­tant llicències de dia a clubs nous que orga­nit­zin tor­ne­jos i els donem suport per orga­nit­zar-los.
Aques­tes llicències pun­tu­als estan comp­ta­bi­lit­za­des?
No, no estan comp­ta­des. Si fem per exem­ple el Voley Boom a Cas­tell­de­fels i hi juguen 800 per­so­nes d’una com­pe­tició que nosal­tres no orga­nit­zem, no estan com­pu­ta­des, tot i que les tenim con­tro­la­des en la nos­tra base de dades. Si fem una acti­vi­tat en un ajun­ta­ment amb dos-cents nens, tenim l’obli­gació que tin­guin una llicència de dia perquè tin­guin mutu­a­li­tat, però no ho comp­tem.
Qui­nes mesu­res plan­te­gen per cap­tar l’interès mas­culí en un esport de pre­do­mini femení?
No sé per què, però és un esport que enganxa molt al gènere femení. Suposo que hi influ­eix molt que no hi ha con­tacte físic i les noies s’hi tro­ben còmodes. No cal tenir unes exces­si­ves carac­terísti­ques físiques per poder-lo prac­ti­car. És un esport d’equip. És un esport ama­ble. Com que tenim més llicències de noies, hi ha la creença que deu ser un esport femení, però no és així. És evi­dent que el volei­bol mas­culí està en uns nivells de joc altíssim, però, tot i que ens costa cap­tar més nois, fem cam­pa­nyes específiques. De fet, una de les bos­ses específiques és per incen­ti­var els equips de base mas­cu­lins, infan­til, cadet i juve­nil. Aquest any, el nom­bre d’equips mas­cu­lins també ha cres­cut.
Des­gasta, el càrrec?
Jo pen­sava, quan vaig començar, que el càrrec em gene­ra­ria un des­gast. És pos­si­ble que una mica n’hi hagi, però seguim enda­vant amb il·lusi­ons tre­men­des i moltíssi­mes ganes de tre­ba­llar. A més, em satisfà bas­tant que el nucli dur de la junta con­tinuï amb mi des de l’inici. Jo no he tin­gut un canvi impor­tant de diri­gents, mal­grat que hi ha hagut alguna reno­vació lògica. La con­tinuïtat faci­lita la visió dels pro­jec­tes. Tot i que érem l’única can­di­da­tura, vam pre­sen­tar als clubs els pro­jec­tes.
Quins són els pro­jec­tes per al ter­cer man­dat?
Volem cons­truir una ins­tal·lació de vòlei platja amb un mínim de qua­tre pis­tes ges­ti­o­nada per la fede­ració. Hem de tro­bar el lloc i veure com ho fem. Per sort, a l’estiu tenim la col·labo­ració dels ajun­ta­ments, però neces­si­tem una ins­tal·lació per a la lliga d’hivern o el cam­pi­o­nat de Cata­lu­nya de menors. Anar a la platja té les seves limi­ta­ci­ons. Un altre pro­jecte és fer mesu­res de pro­moció loca­lit­za­des. A les zones de Tar­ra­gona, les Ter­res de l’Ebre, Lleida i Girona hem de fer una incidència espe­cial perquè surti més volei­bol en aquell ter­ri­tori. Tinc molt pre­sent, per exem­ple, el Club Volei­bol Roque­tes, perquè ens ajudi a pro­vo­car el nai­xe­ment dels nous clubs pivo­tant en els exis­tents. L’altra zona que acti­va­rem imme­di­a­ta­ment paral·lela­ment a Roque­tes és Lleida. Ens volem escam­par 50 quilòmetres a la rodona. L’altre gran eix és fer cam­pa­nyes direc­tes de pro­moció del volei­bol mas­culí.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)