“Al mundial he disfrutat com mai a la meva vida”

Per­so­nal­ment no havia gau­dit mai tant a la vida com a Corea jugant a water­polo. L’MVP és una anècdota. Clas­si­fi­car-nos per als Jocs de Tòquio de la manera que ho vam fer és increïble. Va ser fantàstic. L’equip, a més, no havia jugat mai tan bé. Les victòries van ser gai­rebé totes con­tun­dents fins arri­bar a la final i fins a la mitja part vam resis­tir als Estats Units. Perdíem 5-3.

Física­ment vam arri­bar més toca­des a la final. La Maica havia tin­gut la lesió al dit, a més. Ens va fal­tar això. Les podem gua­nyar però és cert que elles poden esco­llir entre un grup de més de 30 juga­do­res i nosal­tres som una quin­zena més o menys.

Vaig estar molt cre­mada. Vaig obte­nir la beca a Berke­ley però entre el gener del 2017 i el setem­bre del 2018 vaig dei­xar de jugar. No em podia tirar ni a l’aigua. Em posava a plo­rar. Era una situ­ació d’angoixa que no vaig superar fins que vaig anar a veure un psicòleg. Ara torno a ser feliç. Lla­vors un com­pany em va dir que a la uni­ver­si­tat hi havia un ser­vei gratuït de teràpia. Hi ha molts suïcidis però no volen que se sàpiga. La gent que va per pri­mer cop a una uni­ver­si­tat se sent sola i pas­sen aques­tes coses. Pels espor­tis­tes un psicòleg ha de ser tan impor­tant com un die­tista i de vega­des sem­bla que ens faci ver­go­nya anar-los a veure.

No, perquè em con­ti­nu­ava agra­dant. Havia de superar sim­ple­ment aquell moment dur.

Abans de mar­xar a Berke­ley em van ofe­rir algun con­tracte i no em van agra­dar les con­di­ci­ons. Ells es van sen­tir traïts, com si anés a jugar a un club de la com­petència, però en rea­li­tat me n’anava als EUA. No vam aca­bar bé, dei­xem-ho així.

A través de la Clara Espar, que és una juga­dora amb la qual m’agrada molt jugar. En Marc Comas –entre­na­dor– va par­lar amb mi i em va dema­nar si podia anar-hi per aju­dar també les juga­do­res més joves. I ho vaig fer prou bé. Sinó no m’hau­rien cri­dat per al mun­dial.

No era el que m’espe­rava. Se supo­sava que érem un dels equips favo­rits, però fal­ta­ven juga­do­res que m’havien dit que hi serien i la mit­jana de l’equip era de 18 anys.

Tot i que tenia alguna altra pro­posta, soc molt feliç al Medi­ter­rani i que tot­hom tin­gui clar que plan­ta­rem cara. A més, tenim la com­pe­tició euro­pea que ens fa molta il·lusió. Aquesta vegada, a més, no mar­xaré. M’anirà més bé per arri­bar al màxim als Jocs de Tòquio.

Crec que estar sem­pre jun­tes pot difi­cul­tar la con­vivència. Elles ho tenen molt ben inte­grat. Nosal­tres farem les nos­tres con­cen­tra­ci­ons, els entre­na­ments físics específics que cal­gui i entenc que la fede­ració estarà per­ma­nent­ment en con­tacte amb nosal­tres.

M’hi he que­dat uns mesos amb la meva pare­lla, però no per vacan­ces. Avui he estat nou hores plan­tant arbres en un poble a la mun­ta­nya entre Mel­bourne i Syd­ney. No sé si aguan­taré gaire (riu) aquest ritme.