Èxode de talent induït
Voleibol. La precarietat obliga els catalans que despunten a marxar als millors equips de la superlliga masculina i femenina i a les lligues europees
Només cal veure que el CVB Barça, subcampió de la lliga Iberdrola i associat al gegant blaugrana, ha renunciat a Europa per falta de pressupost després de signar la millor temporada de la seva història. El voleibol català, com sempre, continua traient bons jugadors de sota les pedres i fins i tot augmentant les llicències exponencialment en la darrera dècada amb fórmules imaginatives, però no té ni un euro per retenir les seves figures. Ja fa pràcticament dues dècades que els jugadors que despunten, un bon grapat dels quals han format part abans del programa ARC de detecció de talents que impulsa la federació catalana, marxen a fora, tant als equips espanyols com a les lligues europees, i només tornen quan ja són veterans o quan la seva situació familiar canvia o busquen la conciliació amb el món professional. És el cas del tarragoní Carles Mora (Tarragona, 1990). Després de les aventures a Saragossa, Eivissa, Alemanya, Holanda i Castelló, jugarà a la superlliga 2 amb el Sant Pere i Sant Pau, el club en què amb 15 anys va debutar a l’elit. Enguany, amb el descens del Barça, cap equip català jugarà la superlliga masculina, un dèficit que, malauradament, s’ha repetit força en aquesta dècada (2011-2016). I encara bo que a la superlliga femenina hi tornarà a haver dos clubs de casa: el mateix CVB Barça, malgrat perdre bous i esquelles, i el Sant Cugat, que hi complirà amb mèrit per quart curs seguit.
Per tot plegat, la nova perla del planter blaugrana, Arnau Caparrós, marxa a Terol per foguejar-se en un dels millors equips estatals i que gaudeix del suport institucional en una província en què ni el futbol ni el bàsquet no tenen gaire notorietat.
Un cas dramàtic
El lliure titular del campió, precisament, és el català Aharón Gámiz (l’Hospitalet 1989), sorgit del Barça. Figura en la selecció espanyola, l’estiu passat va fitxar pel Sòria. Però una gran desgràcia va canviar el seu destí. El lliure titular del conjunt aragonès, el brasiler Vinícius, va morir de sobte. Gámiz, amb el vistiplau del seu nou club, va fer les maletes i va marxar a Terol, club en el qual ha triomfat. Per això ha renovat. També ha allargat el contracte amb el Palma l’oposat de Sabadell Gerard Osorio (1993), que ja va tastar l’aventura francesa al Lió. Subcampió del món juvenil el 2011, ha bastit una carrera sòlida a l’Eivissa, el Terol i el Sòria. El central reusenc del Barça Albert Graells (1995) jugarà a Sòria, un altre dels clubs històrics. I un altre dels clàssics del voleibol català, el central de Polinyà Josep Miquel Chemi Sugranyes, continuarà vinculat a l’Eivissa. També format al CN Sabadell com per exemple Osorio, un dels grans bressols del voleibol català, hi ha un rodamón que també ha estat internacional en multitud d’ocasions. És l’oposat Daniel Rocamora, que va jugar a la lliga suïssa amb el Schönenwerd fins que es va lesionar en un genoll al mes de març, i que abans havia acumulat experiències a Alemanya, Àustria i Romania. També va jugar al Sòria i l’Unicaja.
Un campió d’Europa
El mateix cas que el rematador Iban Pérez (Barcelona, 1983), que des del 2012 juga a França i que fins i tot s’ha fet entrenador. Pérez, que ha fitxat pel Bellaing Volley-Ball Porte du Hainaut de la lliga estatal francesa –la tercera divisió–, va ser campió d’Europa el 2007 amb Espanya, amb el col·locador recentment traspassat Miguel Ángel Falasca de director de joc d’aquell grup que va assaltar Rússia a domicili en una final èpica. D’aquella generació també va jugar a Grècia, Xipre, l’Iran i en altres equips de la lliga espanyola el morellenc Jordi Gens, que va debutar a la màxima categoria amb 18 anys al SPiSP. De fet, la seva germana Marta (el Morell, 1969) va ser pionera quan va jugar a Itàlia amb el Vigevano. Formada a l’Espanyol, a més, va ser una figura en els grans equips espanyols de l’època. La central mataronina Amaranta Fernández, encara en actiu en vòlei platja, va jugar la lliga polonesa i la italiana, a més de reforçar els millors equips estatals.
Maria Segura torna a Itàlia
La internacional Maria Segura (Barcelona, 1992) va jugar a la lliga italiana amb l’Olbia, el Trentino, el Cuneo i el Monza abans de recalar al Dresdner SC de la lliga alemanya. El curs vinent torna a Itàlia per jugar amb el Brescia. Segura va començar a jugar a l’Escola Sadako, a Vallcarca, amb només nou anys. Des de llavors ha passat pel Llars Mundet i el Vall d’Hebron, on es va formar, i després va esclatar el Barça (2010-14). Procedents del Barça després del seu gran curs també marxen a fora les catalanes Mabel Caro (Nancy) i Silvia Araco (La Laguna). La lliure Clara Barceló ha renovat per l’Haro Rioja i la també lliure Patrícia Llabrés continuarà al Logronyo, el campió.