L’any 2019 ha estat molt dur. Hem dis­pu­tat la Pro Lea­gue, un euro­peu i el preolímpic. A més, la final de l’euro­peu va ser un cara­mel a la boca que no ens va ser­vir per clas­si­fi­car-nos per als Jocs. Només es clas­si­fi­ca­ven els cam­pi­ons. Men­tal­ment, no des­can­ses. Física­ment, poc. Però hem tin­gut premi i això és el que compta. Sí, ens l’hem tret.

Des de fora és fàcil de cri­ti­car i com­pli­cat de valo­rar. Els de dins hem tre­ba­llat molt i no s’havia tras­lla­dat en resul­tats fins aquest any. A vega­des, tens un punt de sort, d’altres no. Però s’ha anat millo­rant a poc a poc. El Fred [selec­ci­o­na­dor] és qui ha aga­fat el canvi gene­ra­ci­o­nal més difícil. Des de Rio fins ara, s’ha can­viat molta cosa i es pot veure una evo­lució. I crec que el resul­tat con­tra França no reflec­teix el nivell de la selecció, la diferència amb el rival ni el nivell que podem arri­bar a ofe­rir en els Jocs.

Sem­pre dèiem que ens fal­tava regu­la­ri­tat. Teníem nivell però en els tor­ne­jos llargs pecàvem d’això. Ara ho con­tro­lem més. Sabem que tenim un bon nivell mitjà de joc i que els par­tits dolents, tot i jugar mala­ment, sabem gua­nyar-los. Això és com­pe­tir. N’hem après. És la clau de l’èxit en tor­ne­jos de la mag­ni­tud d’un euro­peu o d’un preolímpic.

Evi­dent­ment. Per l’experiència que tenen i per la qua­li­tat. Però la madu­resa està tre­ba­llada des de fa temps. I ells apor­ten molt perquè no venen de la sub-18, és clar. Tenen un bagatge inter­na­ci­o­nal i una qua­li­tat bru­tal. Incor­po­rant-los tots dos sabíem que millo­raríem.

Gens. Em sem­bla tre­men­da­ment injust jugar-te la feina de qua­tre anys en només 120 minuts de preolímpic.

Hem d’acon­se­guir mini­mit­zar al màxim els mals minuts que tenim. En un par­tit de tal mag­ni­tud com el de diven­dres no podem tirar 30 minuts. Hem millo­rat aquest aspecte però s’ha de seguir.

El selec­ci­o­na­dor estava molt empre­nyat i així ens ho va fer saber. I després, cadascú va dir una mica la seva. Tots ple­gats ens vam convèncer que si jugàvem una mica millor aca­baríem gua­nyant el par­tit i l’eli­mi­natòria.

I tant. És dife­rent. Un altre ambi­ent. Amb la selecció, et con­cen­tres, tens uns hora­ris i només et dedi­ques a allò. Amb l’Egara, t’entre­nes dues hores i seguei­xes la teva vida per­so­nal. És una manera més refres­cant de jugar a hoquei.