Es va acor­dar que aquest era un pro­jecte de país, no d’una ciu­tat. De fet, amb el nou enfo­ca­ment del mateix COI, els pro­jec­tes olímpics no se cenyei­xen només a una ciu­tat, sinó que s’han d’ampliar a tota una zona o un ter­ri­tori. Es va acor­dar que pilotés el tren del pro­jecte la Gene­ra­li­tat i és el que s’ha fet. L’Ajun­ta­ment acom­pa­nya en aquest procés i hi col·labora en tot el que cal­gui.

No s’ha tre­ba­llat encara d’una manera tan con­creta sobre què podem ofe­rir i què no podem ofe­rir. Ja hi arri­ba­rem.

Més que pre­o­cu­pats per l’ús que es fa d’aques­tes ins­tal·laci­ons, el que fem és tre­ba­llar per millo­rar-ne la situ­ació. Fa tres set­ma­nes vaig estar a Lau­sana per expli­car la gestió que fem del lle­gat olímpic, que encara és un model en l’àmbit inter­na­ci­o­nal. Som la ciu­tat que es con­ti­nua posant com a exem­ple de bona gestió del lle­gat olímpic. Totes les ins­tal·laci­ons olímpi­ques estan en peu i fun­ci­o­nen per­fec­ta­ment. Cer­ta­ment, tots els esta­dis olímpics que no tenen un equip fix de fut­bol tenen pro­ble­mes simi­lars, pot­ser no tant com el nos­tre, que és apte per a grans esde­ve­ni­ments no espor­tius. És estrany que no hi tin­guem alguna cosa cada cap de set­mana. Ara bé, han de pas­sar més coses a l’Estadi Olímpic? Sí, n’hi han de pas­sar més enllà d’obrir, que la gent vin­gui a córrer, de les cur­ses i dels grans esde­ve­ni­ments cul­tu­rals. En aquest man­dat volem dotar de més con­tin­gut l’Estadi Olímpic.

Per­so­nal­ment soc un defen­sor del gran esde­ve­ni­ment i el meu par­tit també, és una evidència històrica. Aca­ben aju­dant perquè la pro­moció de l’esport, des de la base, vagi crei­xent. És interes­sant que els joves tin­guin a tocar o puguin veure el gran espor­tista, el més famós, a prop de casa. Després hi ha el retorn econòmic, que sem­pre és evi­dent. No hi ha millor turista que el turista espor­tiu que ve a la ciu­tat. És un turisme abso­lu­ta­ment sos­te­ni­ble en tots els àmbits. Un gran esde­ve­ni­ment és bo per a la pro­moció, el retorn econòmic i la marca de la ciu­tat.

El para­digma de gran esde­ve­ni­ment inter­na­ci­o­nal ha can­viat molt. Ja no hi ha grans ciu­tats euro­pees i m’atre­vi­ria a dir que mun­di­als que optin per fer el gran cam­pi­o­nat del món clàssic, perquè el cost avui dia és inas­su­mi­ble. Si ens fixem en el pla­neta, tot està molt con­cen­trat en espais d’eco­no­mies emer­gents. Fins que les fede­ra­ci­ons no canviïn aquest cri­teri, difícil­ment les ciu­tats tra­di­ci­o­nals hi podrem aspi­rar. El COI, per exem­ple, ja ha evo­lu­ci­o­nat amb l’agenda 2020. També s’ha de dir que nosal­tres, com a ciu­tat, ja gene­rem esde­ve­ni­ments relle­vants que ens situen com una gran capi­tal del món de l’esport.

La marató. Tenim el repte de tor­nar-la a situar entre les millors del món. És un esde­ve­ni­ment tan impor­tant com ser seu de segons quin cam­pi­o­nat del món, l’han fabri­cat a la ciu­tat i rever­teix direc­ta­ment en la mateixa ciu­tat. Hem d’apro­fi­tar altres pos­si­bi­li­tats, com les que ens ofe­rei­xen els esports emer­gents i urbans. Els World Roller Games ja van ser un èxit espor­tiu i de par­ti­ci­pació l’any pas­sat. Si les fede­ra­ci­ons inter­na­ci­o­nals apos­ten per por­tar esde­ve­ni­ments sos­te­ni­bles econòmica­ment i pel medi ambi­ent, hi estem interes­sats, però també tenim com­pe­ti­ci­ons nos­tres, com el Blume de gimnàstica, que després dels mun­di­als i els euro­peus és la com­pe­tició de referència.

Et puc con­tes­tar com a repre­sen­tant de l’esport bar­ce­loní i també com a cor­re­dor. Tenim un nom­bre exces­siu de cur­ses pel nom­bre de cor­re­dors que tenim avui en dia i això acaba per­ju­di­cant el mateix orga­nit­za­dor de les cur­ses. Hem atu­rat l’oferta, total­ment. No hi haurà més cur­ses a la ciu­tat de les que hi ha avui en dia. No n’hi pot haver, encara que cons­tant­ment ens en venen a dema­nar de noves. El que dic a empre­ses i enti­tats és que el que cal és reduir sumant, fer-ne menys però de més potents. Final­ment hi ha recor­re­guts que els cor­re­dors se’ls saben de memòria perquè són rein­ci­dents i en comp­tes d’incen­ti­var que el veí o la veïna vegi una gran festa i s’hi apunti, el que estem fent és gene­rar anti­cos­sos a molta gent que veu que cada cap de set­mana li tallen el car­rer. No ampli­a­rem el nom­bre de cur­ses, les que decai­guin cau­ran i en un futur ja farem una nova revisió.

Si la pràctica espor­tiva a la ciu­tat creix, i ho està fent, és evi­dent que fan falta més espais perquè ho pugui con­ti­nuar fent. El nos­tre objec­tiu és faci­li­tar la pràctica espor­tiva durant tot el cicle vital, des que nei­xes fins que arri­bes a la vellesa. Hem de posar els esce­na­ris per fer-ho pos­si­ble. Ens fal­ten pave­llons perquè l’esport indoor pugui tenir espai de pràctica i de com­pe­tició. Tenim una xarxa bàsica que està molt bé, però neces­si­tem més pave­llons i també és neces­sari que els esports mino­ri­ta­ris tin­guin els seus pro­pis espais, com el rugbi ha acon­se­guit un camp més a la ciu­tat. Una funció bàsica de l’admi­nis­tració pública és asse­gu­rar que tots els esports puguin tenir un espai on puguin ser prac­ti­cats.

Un 76 per cent de la població. L’esport és una piràmide. A sota hi ha la base i a dalt l’elit, i com més àmplia sigui la base més forta serà l’elit. Això sense obli­dar que la pro­moció de l’esport, sigui el que sigui, fa que la soci­e­tat sigui més salu­da­ble.

Les mesu­res que s’impul­sen per llui­tar-hi les veiem com una opor­tu­ni­tat. La pràctica espor­tiva tindrà més espai per fer-se rea­li­tat si es tallen car­rers per bai­xar les emis­si­ons de CO2. Evi­dent­ment és molt més salu­da­ble córrer als Piri­neus que fer-ho per la Dia­go­nal, però és infi­ni­ta­ment millor sor­tir a fer esport que que­dar-se al sofà, perquè un dels perills més grans que té la soci­e­tat actual és el seden­ta­risme, i el que inten­tem és que la gent no es quedi a casa en un sofà veient la tele­visió sinó que es posi unes vam­bes i que al car­rer pugui fer acti­vi­tat física i esport.

El Barça és un ambai­xa­dor impa­ga­ble, n’hem d’estar orgu­llo­sos i al mateix temps tre­ba­llar con­jun­ta­ment i ho estem fent.

És un pro­jecte que no dei­xarà tot­hom con­tent perquè quan prens una decisió aquesta és una de les con­seqüències, que algú no hi esti­gui d’acord. Ja passa, fins i tot, quan tries el lloc on posaràs un con­te­ni­dor o una parada de bus. Amb tot, per a la ciu­tat és un bene­fici. És bo que l’esport tin­gui aquesta capa­ci­tat trans­for­ma­dora, ho faci el Barça o qui sigui. Ens asse­gura que molts joves d’aquesta ciu­tat tin­guin un club de referència amb unes grans ins­tal·laci­ons per fer esport. El club és, a més, molt més que això. S’ha con­ver­tit en un refe­rent en el món de la tec­no­lo­gia, entre altres coses.

És inne­ga­ble la reper­cussió que genera no només en els muni­ci­pis de l’entorn sinó també a la ciu­tat. La F-1 i la Moto GP arros­se­guen gent que per­nocta a la ciu­tat. Jo mateix ho he vist. El Cir­cuit ha de tre­ba­llar cap a un model que sigui més sos­te­ni­ble i si pot ser auto­su­fi­ci­ent, i volem aju­dar-hi. És una referència inter­na­ci­o­nal i tot­hom hi vol venir no només pel clima sinó pels ser­veis. La F-1 la con­si­dero més que una com­pe­tició espor­tiva un gran espec­ta­cle que supera pro­ba­ble­ment l’àrea d’esports de l’Ajun­ta­ment i toca direc­ta­ment a altres depar­ta­ments.

Una cosa és segura i m’hi sumo total­ment: l’esport no té el reco­nei­xe­ment polític i públic que hau­ria de tenir. I no és una cosa que digui con­tra la Gene­ra­li­tat, l’Estat o la Unió Euro­pea. S’ha de dir més alt que tots els diners que inver­tim en l’esport els reduïm en la des­pesa sanitària. Quan la gent sigui cons­ci­ent que un euro en esport són tres euros menys en sani­tat, hau­rem fet el pri­mer pas per tenir un finançament just. Per des­co­nei­xe­ment, molta gent es pensa que l’esport és el fut­bol o la Cham­pi­ons i que els diners se’n van cap al pro­fes­si­o­na­lisme. L’altre pro­blema és que aquest és un sec­tor que mai ha aixe­cat la veu, no és com d’altres on tot­hom alça la veu. Som gent molt res­pec­tu­osa i que tenim el fair play per ban­dera i pot­ser això ens ha per­ju­di­cat. L’esport no és només salut, també gene­ració de llocs de tre­ball i trans­for­mació social, un ele­ment clau en la soci­e­tat moderna del segle XXI.

Tota la vida he fet esport. És una cosa fami­liar. Tant el meu pare com el meu avi havien fet atle­tisme fede­rat i popu­lar. Des de ben petit el meu pare m’aga­fava i em por­tava a córrer. De córrer a l’aire lliure pri­mer em vam dir jòguing, després fúting i ara hem arri­bat al run­ning. Al prin­cipi els que ho fèiem érem qua­tre fre­akys que ens saludàvem pel car­rer amb aque­lles cin­tes i samar­re­tes tan retro. Després vaig començar a fer política al meu dis­tricte a Sant Martí i des de lla­vors, quan era cap de gabi­net de Car­les Martí, ja em vaig espe­ci­a­lit­zar en temes d’esport, tant a l’opo­sició com ara en el govern.